En Touty i l'Osmane

En Touty és de Senegal. Deu estar prop dels 35, i fa tres anys que és a Catalunya, després de viure un any a França. Al seu país hi va deixar la dona i la filla. Allà estudiava dret. Aquí viu de l'economia submergida. Com que no pot demostrar que treballa, no obté el permís de residència. I, com que no té papers, ningú li fa un contracte. Podria i voldria viatjar a Senegal a veure els seus, però després no podria tornar a entrar legalment a Espanya. I allà, com ell diu, la crisi és permanent, de manera que no hi ha ni feina ni perspectives. En Touty viu amb uns companys del seu país - no sé quants - en un pis del barri de Congost. Estudia català perquè creu que així ho tindrà més fàcil per regularitzar la seva situació i perquè es vol sentir una mica més com a casa. En les converses que hem tingut, la frase que més li he sentit és "jo vull aprendre". Explica que a Granollers viu tranquil, que a França la policia li buscava més problemes i que aquest és un bon lloc per viure.

L'Osmane és de Mauritània. Té 25 anys i fa sis mesos que viu al barri del Lledoner. Abans havia estat un temps a França i a Pamplona. Comparteix pis amb el seu germà, que treballa. Tots dos tenen papers i estan tramitant la nacionalitat francesa aprofitant que hi tenen família. L'Osmane, sabent que no hi ha feina i que els ingressos del seu germà els permeten anar tirant, estudia per treballar com a instal·lador electricista. En el temps que porta a Catalunya ha après un català més que acceptable. Explica que a Àfrica hi passen moltes coses bones, però que aquestes no surten mai als diaris d'aquí.

En Touty i l'Osmane són les meves dues parelles de voluntariat lingüístic. Ens trobem, fem el cafè i xerrem. Dels seus països i del meu, de política i de futbol. No sé si arribaran a aprendre res de mi, però estic convençut que jo aprendré molt d'ells.

Cohesió social, equilibri territorial i participació ciutadana, eixos del Granollers del futur

Article publicat a El 9 Nou el passat divendres 6 de novembre

Granollers està en plena elaboració del seu Segon Pla Estratègic; això és, de la definició dels eixos sobre els quals es vol desenvolupar en els propers anys. Des d'Iniciativa per Catalunya Verds hem fet un seguit d'aportacions que es poden resumir en tres grans apostes:

1. Per la cohesió social i l'accés universal als serveis públics. El desenvolupament de les ciutats dependrà, cada vegada més, de la universalització en l'accés a la informació i el coneixement. Granollers ha de seguir aquesta línia i esdevenir, continuant amb la tradició de l'Escola Municipal del Treball, ciutat de referència en els ensenyaments professionals i ocupacionals, especialment en sectors com el sòciosanitari i l'agroalimentari. Aquesta aposta per la formació, estesa a la lluita contra la fractura digital i amb una relació cada vegada més estreta entre el teixit empresarial i el sector educatiu, és la millor garantia en un futur proper d'alts nivells d'ocupació de qualitat i d'inclusió social per als col·lectius més desafavorits.

2. Per l'accés a l'habitatge i la racionalització de la mobilitat i de l'ocupació del sòl. Aquest Pla Estratègic ha d'afrontar el repte de garantir l'accés universal a un habitatge digne sense que això impliqui majors ocupacions de sòl residencial. La promoció del lloguer amb figures com la masoveria urbana pot permetre la resolució d'aquest trencaclosques i, a la vegada, retornar la vitalitat al centre de la ciutat. La contenció en el creixement urbà ha de facilitar la millora dels serveis de transport públic. Cal en aquest sentit que Granollers i la resta d'ajuntaments de la Segona Corona liderin de manera decidida l'aposta pel transport de mercaderies per ferrocarril com a garantia de la pervivència d'un teixit econòmic competitiu i compatible amb la preservació del territori.

3. Per l'exercici ple de la ciutadania basat en la informació i la participació. La descentralització de l'administració local, amb la conversió dels equipaments de referència dels barris en centres d'atenció i informació ciutadana, i la creació de nous mecanismes de participació tant de caire sectorial com territorial han de permetre implicar la ciutadania de Granollers en la presa de decisions. En paral·lel amb això, el teixit econòmic i social de la ciutat ha de tenir veu en la definició de les línies estratègiques d'institucions clau (com ara la Fundació Hospital - Asil) i en l'elaboració dels projectes estratègics de la ciutat.

Aquesta és, en definitiva, la Granollers que volem: més justa, més sostenible, més participativa... En resum, més a la mida de les persones.

A Peu de Carrer: Elogi de la política municipal

Intervenció en l'obertura de la jornada comarcal A Peu de Carrer d'aquest passat dissabte

Aquesta primera jornada "A Peu de Carrer" del Vallès Oriental se celebra quan ja s'ha complert la primera meitat de la legislatura municipal que va iniciar-se amb les eleccions de maig de 2007. Unes eleccions que van permetre a la coalició ICV-EUiA-EPM formar vint grups municipals i participar al govern de nou ajuntaments, mentre que en d'altres onze vam passar a l'oposició.

En qualsevol d'aquestes dues situacions, tan diferents entre sí, els companys i les companyes de la coalició han assumit el seu paper amb l'únic objectiu de treballar pel bé comú, pels interessos de la ciutadania; de la que els va votar i de la que no. Els qui estan al govern, gestionant una situació difícil causada per la crisi econòmica que, a la vegada que engrandeix el volum de la població que s'ho passa malament i que necessita ajuda de les xarxes socials i de l'administració local, la més pròxima als problemes, fa minvar els ja de per sí minsos recursos de què disposen els ajuntaments per oferir serveis a la ciutadania. I els que estan a l'oposició, amb les dificultats intrínseques que això comporta però exercint-la amb responsabilitat, rigor, coherència i esperit constructiu i fent propostes per contribuir a millorar l'acció de govern i la repercussió d'aquesta sobre el conjunt de la població.

Avui coneixerem experiències provinents dels dos espais: del govern i de l'oposició. Seran aportacions ben diverses, però que tindran un fil conductor, un fil que podrien haver seguit qualssevol altres dels regidors i de les regidores de la coalició: neixen del compromís amb els seus pobles i ciutats i de l'esforç per millorar la qualitat de vida dels seus veïns i de les seves veïnes.

Vull que la meva intervenció en l'obertura del nostre primer "A Peu de Carrer" serveixi per reconèixer aquesta tasca dels companys i de les companyes que treballen cada dia als ajuntaments de la comarca. En un moment on creix la desafecció de la societat vers això que alguns anomenen "classe política" i on rar és el dia en què no ens assabentem pels mitjans d'un nou cas de corrupció, es fa més necessari que mai reafirmar el compromís dels i de les electes (d'ahir, d'avui i de demà) d'ICV, d'EUiA i de l'EPM amb el bon govern i amb la gestió transparent dels recursos públics. Es fa necessari, en definitiva, un elogi de la política en general i de la política municipal en particular.


Les ponències que ompliran aquest matí seran exemples d'això. Escoltarem regidors i regidores de la coalició compartir projectes que són part no només de la seva activitat política, sinó part de la seva vida. Projectes on han abocat hores de treball i tones d'il·lusió i que tard o d'hora tindran la seva recompensa. Perquè la política municipal, tot i la duresa que comporta haver d'estar cada dia a peu del canó, sovint sense els recursos òptims per desenvolupar la tasca compromesa, té un gran avantatge: el de poder comprovar com cada petita actuació dóna els seus fruits i com aquests fruits reverteixen en el benefici de la gent que ens envolta.

D'aquí a poc més d'un any tornarem a estar en portes d'unes eleccions municipals. Serà el moment de fer balanç i de renovar el compromís de la coalició amb els nostres pobles i ciutats. I no tinc cap dubte que amb el bagatge acumulat durant aquests quatre anys ho farem amb il·lusions renovades, amb la consciència molt tranquil·la i en les millors condicions possibles per fer avançar un projecte, el de l'esquerra nacional roja i verda, que pren el seu màxim significat en l'àmbit del municipalisme: a peu de carrer i en contacte directe amb la ciutadania.

Salut i bona feina!

Granollers, la Universitat i els complexos

Aquesta setmana he dedicat força temps a llegir i rellegir el darrer document de treball del Segon Pla Estratègic de Granollers. Dilluns vinent farem públiques les aportacions d'ICV a aquest document, però no em resisteixo a avançar una reflexió sobre el paper que hi té l'educació (convé recordar que "ciutat educadora" és un dels eslògans que han fet fortuna darrerament per promocionar Granollers).

En una ciutat que té importants dèficits pel que fa a l'oferta de formació secundària i que aquest any ha tornat a expulsar del sistema públic local centenars de joves que volien cursar el batxillerat artístic o diferents cicles formatius, no deixa de sorprendre'm que el Pla Estratègic identifiqui com a prioritat fonamental que Granollers esdevingui seu d'estudis universitaris.

No puc entendre aquesta aposta si no és des d'una percepció que fa anys que tinc: en aquest àmbit, Granollers té un incomprensible complex d'inferioritat respecte d'altres ciutats de la Segona Corona Metropolitana que sí acullen escoles vinculades a la UPC, la UAB o la URL. Al voltant d'aquest fet em vénen al cap tres idees:

* Crec sincerament que estem sobredimensionant el paper que aquests centres juguen en la realitat sòcio-econòmica de les ciutats que les acullen.

* Tenim experiències de com han fracassat intents de crear artificialment escoles universitàries simplement per satisfer egos de ciutat (Mollet, sense anar més lluny) en un mapa universitari que ja dóna símptomes de saturació.

* Aquesta visió de ciutat universitària com aquella que té la seu física d'una escola o facultat és antiga. Granollers disposa d'un equipament com l'Hospital General on fan pràctiques estudiants - com a mínim i que jo sàpiga - de la UVic. I això apunta una línia de treball interessant: vincular el teixit social i empresarial de la ciutat a centres potents i propers a la ciutat com les universitats Autònoma i de Vic.


Davant d'aquesta situació, entenc que Granollers hauria de fer una aposta clara i decidida per la formació professional i ocupacional. En primer lloc, perquè la nostra ciutat té aquesta tradició incorporada al seu ADN a través de l'Escola del Treball. Després, perquè el nostre entorn laboral està demandant ara mateix - i en un futur sembla que serà cada vegada més així - professionals formats en oficis que no pas llicenciats (nota al marge: es pot permetre aquest país tenir politòlegs fent de caixers del BBVA?). I, per últim, perquè l'accés universal a uns estudis que insereixin el jovent en el mercat laboral és la millor manera de lluitar contra l'exclusió social.

ICV i la planificació territorial al Vallès

Article publicat a Revista del Vallès divendres 16 d'octubre

Va fer falta que CiU perdés les eleccions perquè des del Govern de la Generalitat s'abordés de manera decidida la necessitat de planificar el territori metropolità. Convé recordar que la Llei de la qual deriva el Pla Territorial de la Regió Metropolitana de Barcelona (PTRMB), actualment en tràmit, data del 1983. Tot i aquest mandat legislatiu, la dreta va seguir sempre amb la seva màxima: la millor planificació és aquella que no es fa o, en qualsevol cas, la que es fa seguint els interessos del mercat i no els del conjunt de la ciutadania.

Així les coses, va ser el Govern d'esquerres qui va afrontar el repte - no pas senzill - d'establir un marc regulador de com volem que es desenvolupi el nostre territori i, amb ell, les activitats econòmiques que hi tenen lloc. I amb el Govern d'esquerres, ICV.

Sovint hi ha agents econòmics i mitjans de comunicació que acusen Iniciativa Verds de ser la força "radical" que pretén "aturar el país". Davant d'això, els fets. Iniciativa, com a copartícip i corresponsable de l'acció de Govern, ha introduït elements que han acabat essent de consens en el sí del legislatiu i que han esdevingut idees força d'un nou model territorial. Serveixin com a exemples l'aposta decidida que fan tant el PTRMB com el Pacte Nacional per a les Infraestructures pel transport públic en general i pel sistema tramviari en particular; o la reordenació de les trames urbanes degradades com a alternativa a l'ocupació de nou sòl per a habitatges.

Certament, hi ha hagut i hi ha punts de desacord en el sí del Govern d'Entesa. El més evident, la Ronda del Vallès, infraestructura en què el partit majoritari del Govern no comparteix les tesis d'ICV d'apostar per una ronda interurbana, integrada en el territori i en la trama urbana ja existent, i destinada no al trànsit de pas del corredor mediterrani sinó als desplaçaments quotidians de curta durada.

En aquest com en d'altres aspectes on no hi ha consens, Iniciativa ha fet un exercici de responsabilitat i de coherència: ha proposat alternatives creïbles i justificades i les ha explicat al conjunt de la societat civil, aconseguint en molts casos generar sinèrgies en l'horitzó d'una aposta per la mobilitat sostenible, la cohesió social i territorial i la preservació dels espais agroforestals de la plana del Vallès. I tot això, sense estirabots que poguessin desestabilitzar el primer Govern que, en aquest país, ha cregut de debò que cal canviar el model de desenvolupament perquè el conjunt de la ciutadania guanyi en qualitat de vida.

Granollers "passa" de la Setmana de la Mobilitat

Aquests dissabte i diumenge passats han concentrat, arreu de la Comarca i del País, la majoria d'actes de la Setmana Europea de la Mobilitat Sostenible i Segura (SMSS): bicicletades populars, curses de transports, tallers d'educació vial... A Granollers, no: per segon any consecutiu Granollers ha estat de les poques ciutats catalanes que no han programat ni una sola activitat en el marc de la Setmana de la Mobilitat.

Si voleu, la SMSS és un element simbòlic, com tots els "Dies de" i les "Setmanes de". En aquest cas, que l'ajuntament de Granollers ignori aquesta iniciativa és un símbol de la manca d'importància que l'equip de govern que presideix Josep Mayoral dóna a les polítiques de mobilitat. Com va ser un símbol en la mateixa direcció que, en assolir la majoria absoluta després de les eleccions municipals de 2007, Mayoral fes desaparèixer la regidoria de Mobilitat que durant quatre anys havia ocupat el company Jaume Vernet (ICV) per integrar-la en una regidoria de "Seguretat Ciutadana i Protecció Civil, Serveis Municipals i Mobilitat".

Aquest darrer fet té una segona lectura: les polítiques de mobilitat perden el seu caràcter intregral i, en un retorn al passat, es converteixen en polítiques de gestió del trànsit. Així, allò important deixa de ser el foment d'hàbits de mobilitat sostenibles, segurs i saludables, i torna a prioritzar-se que no hi hagi embussos i que es pugui aparcar; sense èxit, tot sigui dit.

ICV va deixar el 2007 un llegat del qual ja vaig escriure temps enrere en el meu antic bloc. Aquesta herència ha estat gestionada amb deixadesa: el carsharing s'està deixant morir d'inanició; el servei Ambicia't de lloguer públic de bicicletes s'ha posat en marxa amb retard i sense anar acompanyat de cap avenç en la xarxa local de carrils bici; experiències que es van iniciar en passades Setmanes de la Mobilitat, com el Bus a Peu, no han tingut continuïtat... Només ha quedat, perquè es va aprovar en la legislatura passada i perquè no tenia marxa enrere, la conversió del centre de la ciutat en zona de vianants. Això i la implantació d'unes zones 30 que ningú respecta perquè tampoc ningú controla. Massa poc per dos anys llargs de govern amb majoria absoluta...

Governança sense ciutadania?

Arribo a casa després d'assistir a la sala d'actes del Museu Municipal a la primera de les conferències que, sota el títol genèric de "Mirades sobre el futur de Granollers", s'han programat en el marc del 2n Pla Estratègic de la ciutat.

La xerrada d'avui versava sobre "La gestió del territori: la governança democràtica" i anava a càrrec de Josep Maria Pascual, coordinador d'una - fins avui per a mi desconeguda - Asociación América-Europa de Regiones y Ciudades. En mitja hora el ponent ha desgranat un cos teòric acadèmicament prou interessant sobre el concepte de governança a escala local: l'ajuntament relacional com a administració en xarxa amb la societat, superats els simples papers tradicionals de gestor de recursos i de subministrador de serveis. És en aquest marc conceptual on es pretén que se situï el 2n Pla Estratègic de Granollers.

I parlo d'un "cos teòric acadèmicament prou interessant" perquè, com gairebé sempre que sento parlar d'aquestes qüestions, hi trobo mancances en quant als mecanismes d'aplicació, aquells que han de permetre que l'administració - en aquest cas la local - estigui realment connectada amb el conjunt de la societat. És sobre aquest tema que m'he permès fer una intervenció en el - breu, molt breu - col·loqui que ha seguit la ponència. Us la intento resumir en poques línies:

Pot haver-hi governança sense ciutadania? És a dir: pot l'administració teixir una xarxa relacional amb els "governats" si aquests continuen actuant com a usuaris d'uns serveis i no exercint plenament la seva condició de ciutadans? Una enquesta de fa - parlo de memòria - quatre o cinc anys deia que més del 90% dels granollerins i les granollerines no estava associat; i més greu que això, la immensa majoria no ho estava per simple manca d'interès en els afers comunitaris. És possible, en aquestes condicions, parlar de "governança democràtica"? No estarem creant, com em deia dies enrere un company, un "despotisme il·lustrat del segle XXI", on unes elits - en aquest cas els cortesans del XVIII serien substituïts pels dirigents polítics, econòmics, intel·lectuals... - planifiquin unes estratègies i dissenyin uns processos i uns projectes que són aliens a la immensa majoria de la població?

Aquesta reflexió té una derivada important: qui té la responsabilitat que la població exerceixi plenament la seva ciutadania? La resposta que he rebut jo avui ha estat, si m'ho permeteu, "de manual": cal que la minoria que planifica i defineix estratègies l'encerti a diagnosticar les necessitats de la majoria i, a partir d'aquí, estableixi complicitats que comportin de manera natural un augment de la seva implicació i participació.


Jo no sóc - ni ho he estat mai - assembleari. De fet, el meu allunyament, ja fa anys, de l'Associació d'Estudiants Progressistes, va venir quan l'AEP va apostar per l'opció assembleària i va deixar de banda la democràcia representativa. No obstant això, crec urgent trobar - no cercar, això fa anys que se suposa que ho fem - mecanismes que escurcin la distància entre "governants" i "governats"; no fos cas que la desafecció cap a la classe política s'acabés convertint en una desafecció més genèrica vers la "classe dirigent", entesa en el seu sentit més ampli, immersa en unes lògiques incomprensibles per a molts.

Arenys i la desafecció

Ho admeto: la consulta popular sobre la independència celebrada el passat diumenge a Arenys de Munt no em fa ni fred ni calor. Ni em provoca el mal d'estómac que els causa als nacionalistes espanyols ni em sembla cap fita històrica com opinen des dels sectors sobiranistes.

Vist des de fora, tot plegat em va semblar una mena de representació teatral. Una auca on cadascú jugava el seu paper portat a l'extrem - esperpèntic en alguns casos - partint de la base que l'endemà les implicacions pràctiques de tot plegat serien iguals a zero. Perquè aquesta és la trampa de qualsevol valoració sobre els resultats de la consulta: qui anava a votar ho feia sabent que emetia un sufragi simbòlic - per tant no necessàriament meditat i qui sap si ponderades les seves conseqüències - i qui s'abstenia d'anar-hi era conscient que el resultat del partit estava decidit però que no hi havia punts en joc.

De tota manera no es pot obviar que, darrere d'esdeveniments més o menys folclòrics com el de diumenge, hi ha un soroll de fons. Aquesta remor alguns l'anomenen simplement desafecció i el consideren conjuntural; d'altres l'interpreten com un avenç decidit i definitiu de les postures sobiranistes. Sigui el que sigui, existeix.

Em permeto, arribat aquest punt, exposar la meva pròpia experiència; perquè, al cap i a la fi, aquestes qüestions identitàries no són ni més ni menys que la suma de milers d'experiències i de sensacions personals.

Jo no m'he considerat mai nacionalista, ni molt menys independentista. Vinc de família catalana i castellana a parts iguals, com tantes n'hi ha al nostre país. Era - potser encara sóc - dels que em trobava còmode en una Espanya oberta i tolerant que entenia - si més no ho intentava - que bona part de la seva riquesa provenia de la seva diversitat. Fa uns anys aquesta visió era, si no majoritària, sí àmpliament admesa i respectada, fins i tot com un símptoma de "modernitat" i com a contraposició als anys de la dictadura i de la "Una, Grande y Libre". Però han passat trenta anys, han governat els uns i els altres, aquí i allà... i sembla que hem fet si més no una part del camí cap enrere. Així les coses, alguns ens comencem a trobar en una disjuntiva on pensàvem que no arribaríem mai perquè enteníem que era contrària a la natural evolució de la societat espanyola. I aquesta disjuntiva és ben senzilla: O admetem tots plegats (els uns i els altres) que podem conviure amb els nostres trets distintius, sentint-nos cadascú allò que lliurement ens vulguem sentir sense que això ens criminalitzi, o millor ho deixem estar. Els divorcis comencen amb un distanciament que alguns anomenen desafecció...