3 de novembre del 2010

L'Església, que digui Missa!

Article publicat al diari digital AraVallès.cat avui dimecres

Ara fa unes setmanes va aparèixer en tots els mitjans de comunicació comarcals la notícia segons la qual el Bisbat de Terrassa volia impedir que a l’Hospital General de Granollers es realitzessin avortaments, tot i ser aquesta una pràctica mèdica reconeguda i regulada per la legislació vigent. Per assolir el seu objectiu, el Bisbat argumentava que té dret a imposar aquest tipus de decisions pel fet de formar part de la Fundació Hospital Asil.

D’aquesta situació se’n poden fer diverses lectures. La primera: és si més no sorprenent que, en ple segle XXI, l’Església Catòlica tingui veu i vot en el Patronat d’una institució que ofereix un servei públic, en aquest cas mitjançant la Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública (XHUP). Tant sorprenent com que en el màxim òrgan rector de la Fundació Hospital Asil no hi siguin presents ni els partits polítics, ni els sindicats, ni les patronals, ni els col·legis de professionals sanitaris, ni les associacions d’usuaris, ni... En diferents ocasions, la darrera durant el Ple Extraordinari sobre la situació de la sanitat a Granollers, celebrat farà cosa d’un any, hi ha hagut sol·licituds (llavors va ser d’ERC, anteriorment ho havíem demanat des d’ICV i ho tornarem a plantejar com un element prioritari en el programa de les properes eleccions municipals) en la línia de remodelar el Patronat i convertir-lo en un òrgan realment representatiu dels diferents col·lectius implicats en el dia a dia de la institució. El PSC, no obstant, sempre s’ha oposat a realitzar aquests canvis.

Una segona interpretació de la notícia és que el Bisbat de Terrassa té un problema amb la Llei; bé perquè la desconeix, bé perquè no vol que s’apliqui. El primer cas, la ignorància que l’objecció de consciència és un dret individual de cada professional sanitari i que són aquests els únics que el poden exercir i no pas el Patronat, fóra greu però disculpable. El segon supòsit, que l’Església pretengui que una institució pública com la Fundació vulneri la Llei, fóra impensable si no hi hagués precedents en la matèria; el darrer, a càrrec de l’arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol Balcells, que farà cosa d’un mes i mig es va atrevir a declarar que “no sempre els ciutadans han de complir les obligacions que han contret amb les autoritats civils” i que “cal obeir Déu abans que els homes”. Amb aquestes paraules, el senyor arquebisbe cridava a la desobediència civil contra pràctiques legals com l’avortament o el testament vital. Aquesta intenció, la de voler imposar a la societat civil, al conjunt de ciutadania, les regles d’una confessió religiosa, sí és absolutament intolerable i més pròpia de temps afortunadament superats.

No és la meva intenció negar el paper que l’Església Catòlica juga en la nostra realitat quotidiana. Al contrari, és just reconèixer i posar en valor la feina que desenvolupen entitats vinculades a l’Església, com Cáritas Diocesana, en suport als col·lectius més vulnerables de la nostra societat. Per tant, que ningú m’acusi d’anticlericalisme. Més que res perquè sovint són els col·lectius de cristians de base, els que desenvolupen aquestes tasques de caire social i assistencial, els qui no entenen que des de la jerarquia es vulgui desenvolupar un rol que aquesta societat ja fa anys que els va retirar.