Torno a casa, torno a CCOO

Va ser el company Josep Maria Romero qui em va afiliar a Comissions Obreres; si no em falla la memòria, fou l'any 2000, durant la V Assemblea de Joves amb Iniciativa celebrada a Badalona. Va ser una afiliació basada en un doble convenciment personal que no ha variat deu anys després: per una banda, que és imprescindible que els treballadors i les treballadores ens organitzem en defensa dels nostres drets; i, en conseqüència, que l'única eina per aconseguir aquest objectiu són els sindicats de classe i, en el meu cas i per afinitat ideològica, CCOO.

No va ser mai la meva una militància especialment activa. Des de 1995 era membre de Joves amb Iniciativa - després Joves d'Esquerra Verda - i sempre em vaig sentir més còmode en la feina política que en la sindical. Potser per això no vaig desenvolupar un especial vincle afectiu i de pertinença a Comissions i, també potser per això, quan van arribar algunes desavinences personals i certes discrepàncies puntuals amb decisions de la direcció del Sindicat vaig decidir desvincular-me'n. Era desembre de 2005. El company i amic Carles Casanova fou el primer que va saber de la meva decisió i qui va intentar, sense èxit, que me'n desdigués: "El projecte està per sobre de persones i de decisions conjunturals", em deia. I tenia raó.

Tenia raó, i el pas del temps i el transcurs dels esdeveniments donaven cada vegada més pes al doble convenciment de què parlava abans. Fins que va arribar la convocatòria de Vaga General del passat 29S i la campanya de criminalització de la dreta política, econòmica i mediàtica vers els sindicats. Va ser en aquest moment que vaig sentir més que mai que els qui atacaven de manera tan interessada com barroera els legítims representants dels treballadors i de les treballadores també m'estaven atacant a mi, els meus drets i la meva gent. Que era la gent de CCOO. Per això vaig treballar colze amb colze amb els companys i les companyes del Sindicat per assolir que la Vaga fos un èxit, i per això em vaig sentir enormement feliç en adonar-me que l'havíem guanyada, tots junts.

És en aquest context que ahir al matí em vaig assabentar de la repentina mort d'en Simón Rosado. No diré que fóssim íntims amb en Simón; de fet, les vegades que havíem parlat es poden comptar amb els dits de les mans. Sí que havíem compartit per tres ocasions llista d'ICV a les eleccions municipals i sí que era de les persones a qui m'agradava escoltar en les seves comptades però brillants intervencions en el Consell Nacional d'Iniciativa, la darrera fa pocs mesos a voltes del Decret de retallada de la despesa pública. Sigui com sigui, el que més m'ha colpit ahir i avui és veure com molts companys, gent que m'estimo i que considero "els meus", patien no només per la pèrdua d'un amic, sinó també pel buit que deixava un actiu imprescindible de l'esquerra política i sindical del nostre país.

Aquest migdia he estat en l'acte de comiat a en Simón que s'ha celebrat al tanatori de Sant Gervasi. Veure plorar com criatures sindicalistes bregats en mil batalles m'ha deixat el cos molt, molt malament. Però m'ha tornat a recordar que la companyonia i la solidaritat han estat, són i han de continuar sent senyes d'identitat de la classe treballadora. I m'hi he sentit identificat, perquè qui plorava era, com dubtar-ho, la meva gent. Per això torno a casa, allà d'on no havia d'haver marxat mai. Per això torno, orgullós de pertànyer a les Comissions Obreres.