Article publicat al diari digital AraVallès.cat avui dimarts
La generació dels nostres joves serà, si no ho evitem, la primera de la història moderna d’aquest país que viurà unes condicions socials i laborals pitjors que la seva predecessora. La crisi generada per la gran banca i pels especuladors la pagarem – insisteixo, si no ho evitem! – els treballadors i les treballadores amb una major precarietat del mercat laboral, un sistema fiscal que maltracta les rendes del treball en favor de les del capital i les retallades ja anunciades del sistema d’Estat del Benestar.
És en aquest context que la Vaga General del proper 29 de setembre pren la seva màxima dimensió. No és només una vaga dels sindicats contra el govern; és la vaga d’una immensa majoria de la societat que diu prou als atacs de les elits econòmiques, aquestes que ara alguns anomenen “mercats” per evitar referir-s’hi amb noms i cognoms: Emilio Botín, Francisco González... És la vaga de la dignitat i contra la resignació, de demostrar que creiem que una altra sortida a la crisi és possible des dels valors de l’esquerra.
La passada primavera el president Zapatero va acabar per rendir-se als cants de sirena del neoliberalisme més salvatge. Primer van arribar la congelació de les pensions i la retallada dels sous de la funció pública, mentre la banca rebia diners de l’Estat per sortir del forat on els havia conduit el seu afany especulatiu vinculat sobre tot al negoci immobiliari. Ara és el torn de l’abaratiment i de la facilitació legal dels acomiadaments; de la debilitació de la negociació col·lectiva i de l’afebliment del paper dels sindicats com a representants democràticament escollits pels treballadors i les treballadores; de la precarització del mercat laboral i de la pràctica extinció dels contractes indefinits en favor dels temporals. Més endavant vindran l’endarreriment de l’edat de jubilació i l’augment del període per calcular les pensions. I tot això promogut per un govern que es reclama socialista: quina indecència!
Mentre això ocorre, mentre els de sempre paguem els costos d’una crisi que no hem generat, aquest mateix govern s’arronsa a l’hora de prendre mesures contra els culpables d’aquesta situació. Res d’una reforma fiscal que avanci en la progressivitat de “qui més té, més paga”. Res d’una taxa a les grans transferències de capital. Res d’actuar contra el frau fiscal i contra l’economia submergida. Res de fer retornar a la banca els diners que van rebre, ni tan sols d’obligar les entitats financeres a obrir l’aixeta del crèdit. Res d’avançar en la millora dels serveis públics de salut, educació i benestar social, afavorint així la seva progressiva privatització. Res, en definitiva, del que faria un veritable govern d’esquerres.
Per tot això, perquè ens sobren els motius, el 29 de setembre anirem a la vaga. No per derrotar cap govern, sinó perquè canviïn les seves polítiques. No per caprici ni “perquè toca”, sinó perquè no volem que els avenços socials pels que han lluitat moltes generacions de treballadors i treballadores se’ns dilueixin entre les mans.
És en aquest context que la Vaga General del proper 29 de setembre pren la seva màxima dimensió. No és només una vaga dels sindicats contra el govern; és la vaga d’una immensa majoria de la societat que diu prou als atacs de les elits econòmiques, aquestes que ara alguns anomenen “mercats” per evitar referir-s’hi amb noms i cognoms: Emilio Botín, Francisco González... És la vaga de la dignitat i contra la resignació, de demostrar que creiem que una altra sortida a la crisi és possible des dels valors de l’esquerra.
La passada primavera el president Zapatero va acabar per rendir-se als cants de sirena del neoliberalisme més salvatge. Primer van arribar la congelació de les pensions i la retallada dels sous de la funció pública, mentre la banca rebia diners de l’Estat per sortir del forat on els havia conduit el seu afany especulatiu vinculat sobre tot al negoci immobiliari. Ara és el torn de l’abaratiment i de la facilitació legal dels acomiadaments; de la debilitació de la negociació col·lectiva i de l’afebliment del paper dels sindicats com a representants democràticament escollits pels treballadors i les treballadores; de la precarització del mercat laboral i de la pràctica extinció dels contractes indefinits en favor dels temporals. Més endavant vindran l’endarreriment de l’edat de jubilació i l’augment del període per calcular les pensions. I tot això promogut per un govern que es reclama socialista: quina indecència!
Mentre això ocorre, mentre els de sempre paguem els costos d’una crisi que no hem generat, aquest mateix govern s’arronsa a l’hora de prendre mesures contra els culpables d’aquesta situació. Res d’una reforma fiscal que avanci en la progressivitat de “qui més té, més paga”. Res d’una taxa a les grans transferències de capital. Res d’actuar contra el frau fiscal i contra l’economia submergida. Res de fer retornar a la banca els diners que van rebre, ni tan sols d’obligar les entitats financeres a obrir l’aixeta del crèdit. Res d’avançar en la millora dels serveis públics de salut, educació i benestar social, afavorint així la seva progressiva privatització. Res, en definitiva, del que faria un veritable govern d’esquerres.
Per tot això, perquè ens sobren els motius, el 29 de setembre anirem a la vaga. No per derrotar cap govern, sinó perquè canviïn les seves polítiques. No per caprici ni “perquè toca”, sinó perquè no volem que els avenços socials pels que han lluitat moltes generacions de treballadors i treballadores se’ns dilueixin entre les mans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada