La vaga del 8-J era la vaga de tothom

Article publicat al diari digital AraVallès.cat avui divendres

Més enllà de la guerra de xifres sobre el grau de seguiment aconseguit, la vaga de la funció pública del passat dimarts posa de manifest que el president Zapatero ha perdut la seva darrera taula de salvació: la pau social. Trencada la sintonia entre els sindicats i el govern espanyol, i tenint sobre la taula una més que probable reforma laboral per decret davant del fracàs de la negociació col·lectiva entre patronal i sindicats, la convocatòria per part d'aquests d'una vaga general al conjunt de l'Estat sembla ja inevitable.

Es pot discutir si l'estratègia seguida per les centrals sindicals majoritàries ha estat més o menys encertada. Hi ha qui pensa -jo entre ells- que l'aturada del sector públic s'hauria d'haver produït abans de l'aprovació de la tisorada de ZP, i que superat aquest punt d'inflexió la convocatòria que calia era de caire general i no pas sectorial. I ho crec així no perquè no consideri que els treballadors públics tenien motius de sobra per anar a la vaga, sinó perquè en aquest nostre país encara hi ha el sentiment majoritari que els funcionaris són uns privilegiats que produeixen poc i que -si més no- tenen la feina assegurada, que no és poca cosa en l'actual context laboral. I, malgrat aquest estereotip sigui relativament fàcil de comprar per a l'assalariat o l'autònom que ha vist com també ell perdia poder adquisitiu i com també ell perdrà probablement drets laborals, no puc estar-hi menys d'acord.

Al marge dels temps i de la repercussió de la vaga del 8-J, cal que des de l'esquerra fem una defensa aferrissada no només de la professionalitat dels treballadors de l'Estat -que també-, sinó de la necessitat que aquests més de 2,5 milions de persones no vegin retallat ni un dels seus drets. En primer lloc, perquè constitueixen la base del bon funcionament dels pilars d'això que anomenem 'Estat del Benestar' i que tant ens ha costat construir. Els sistemes públics de salut, ensenyament i serveis socials són la principal garantia de la cohesió de la nostra societat, i afeblir-los -més en una època de crisi- és posar en risc especialment els col·lectius més desafavorits i avançar cap a la fractura i la conflictivitat socials als nostres pobles i ciutats. En un moment com l'actual, el conjunt de la ciutadania necessita més i millors serveis públics que mai, més Estat en definitiva, i això passa per consolidar la situació de les persones que fan possible amb la seva feina diària que aquests mecanismes funcionin.

Independentment d'això, que ningú dubti que la retallada dels sous als treballadors de l'Estat repercutirà en la futura negociació dels diferents convenis col·lectius a l'empresa privada. Que un govern plantegi la necessitat de retallar un 5% de promig la despesa salarial és la millor justificació que poden tenir les diferents patronals per justificar que cal reduir costos laborals; i això només té dues traduccions possibles: menys persones ocupades (i per tant més atur) o salaris més baixos (i per tant menys poder adquisitiu, menys capacitat de consum i ralentització de l'economia). Dit d'una altra manera, les reivindicacions que aquest dimarts expressaven els funcionaris -i (no ho oblidem!) també els treballadors de moltes empreses públiques i dels serveis concertats de salut i ensenyament, que no gaudeixen d'aquesta 'privilegiada' condició- anaven en favor del conjunt de la societat.

Caldrà, en les properes setmanes, seguir de ben a prop com evoluciona la situació. Perquè si -com d'altra banda sembla probable- el proper 16 de juny ZP aprova una reforma laboral que suposi abaratir l'acomiadament i reduir les cotitzacions de les empreses a la Seguretat Social, els treballadors i les treballadores -del sector públic i del privat- no tindrem més remei que mobilitzar-nos conjuntament per exigir que es garanteixin els nostres drets. Que no ens han sortit de franc, precisament...