Vagi per endavant que la sentència emesa el passat dilluns pel Tribunal Constitucional sobre l'Estatut em sembla no només una irresponsabilitat, sinó una frivolitat més (i van...) per part d'un òrgan com el TC absolutament deslegitimat i sense autoritat moral per fer pública ni aquesta ni cap altra resolució al respecte.
Vagi per endavant també que, com a ciutadà de Catalunya, reclamo tant a la meva classe política com a la societat civil una resposta ferma, unitària i sense fissures ni complexos, que deixi ben clar que l'Estatut que volem que ens serveixi de marc polític és el que vam votar en el seu dia, no el que ens han tornat mutilat després de quatre anys de segrest.
Quedi clar que entenc que la sentència del Constitucional constitueix un punt d'inflexió en les relacions Catalunya-Espanya, a partir del qual els qui mantenim - malgrat tot, perquè els jutges del TC no són ningú per fer-nos canviar d'opinió - l'aposta per un Estat Federal ens veurem obligats a exigir una reforma constitucional profunda sense la qual està clar que no és possible una Espanya plurinacional on Catalunya tingui garantits els seus drets com a nació.
Que ningú dubti que avui jo també em sento més incòmode en un Estat on, lluny d'avançar cap a la comprensió i el respecte ver la seva complexitat i vers el seu caràcter plural, hi ha una majoria política i social (el PSOE se segueix dient "federalista"!?) que sembla sentir-se més còmoda amb la "indivisible unitat de la pàtria" i amb la negació de la diferència.
Fetes totes aquestes reflexions poc menys que obligades: el pitjor de la barbaritat comesa el passat dilluns pel TC és que, a ¿cinc? mesos d'unes eleccions autonòmiques, el debat polític a Catalunya ha quedat prostituït. És un llast insuportable per a un país amb més de mig milió de persones aturades que la centralitat de la campanya electoral no se situï en les propostes per sortir de la crisi, sinó en les qüestions identitàries. Suposa un pas cap a l'abisme no dedicar-nos a discutir sobre les necessàries reformes dels models productiu i energètic, sobre el desenvolupament de l'estat del benestar, sobre la gestió dels recursos hídrics i dels residus, sobre tantes i tantes qüestions que quedaran en un segon terme (amb sort) davant de la reiterada polèmica al voltant de l'encaix de Catalunya a Espanya.
Tot plegat, no obstant, serà la conseqüència de la judicialització d'un pacte polític i de la negació de la voluntat majoritària dels catalans i de les catalanes. Que ningú més enllà de l'Ebre s'exasperi, doncs...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada