El passat dijous, a la mateixa hora que en Joan Herrera pronunciava a Can Felipa la seva conferència Canvis que cal fer i que ningú més farà, Miquel Roca i Junyent era el protagonista a la sala petita del Teatre Auditori de Granollers de la jornada organitzada per PIMEC - Vallès Oriental sobre els reptes de la petita i mitjana empresa davant la crisi econòmica. Més enllà de les evidents diferències entre les respostes que ambdós van oferir per afrontar l'allau de males dades macroeconòmiques, hi ha alguns elements de la intervenció de Roca i Junyent que són interessants a destacar.
En Miquel Roca és d'aquells polítics (o ex-polítics, com es vulgui) que ja està de tornada de gairebé tot, fet que li permet dir el que li dóna la gana independentment de l'auditori al qual s'enfronti. Si hi afegim que - discrepàncies ideològiques al marge - és un personatge brillant i amb un enorme bagatge polític i professional, tenim tots els ingredients perquè una conferència seva doni per uns quants moments prou interessants.
Dijous, davant d'un públic provinent majoritàriament de l'empresariat granollerí "de-tota-la-vida", va llançar un missatge directe a la línia de flotació de l'auditori: no és possible, hores d'ara, rebaixar ni la pressió fiscal ni les cotitzacions empresarials a la Seguretat Social. No és possible, és clar, si es vol mantenir la pau social, i tothom va estar d'acord que un clima de conflictivitat laboral no procedeix en aquests moments, si més no des de l'òptica de les PIME.
Que aquesta afirmació estava feta des d'un pragmatisme conjuntural i no des de la ideologia ho evidencien la resta de propostes de Roca i Junyent, les pròpies del receptari que la dreta política i econòmica ve apuntant amb especial insistència en els darrers temps: flexibilització del mercat laboral, contenció de la despesa pública, endarreriment de l'edat de jubilació... Especialment decebedora em va semblar la crítica de Roca a les regles del mercat laboral: "Si tenim quatre milions d'aturats, això vol dir que aquestes no funcionen i en necessiten unes de noves que facilitin la contractació". Decebedora, fonamentalment, perquè ignora que amb aquestes mateixes regles Espanya va crear, en el període 1997 - 2007, més de 7 milions de llocs de treball. Per tant, el marc legislatiu de per sí no sembla ser el principal problema, i les propostes de reforma - sempre basades en la pèrdua de part dels drets adquirits pels treballadors i les treballadores - porten a pensar que la patronal pretén aprofitar la conjuntura per enfortir la seva posició davant les futures negociacions amb els sindicats i amb el mateix Govern de l'Estat.
Així les coses, cal que des de l'esquerra transformadora - la que representen Joan Herrera i ICV - es faci molta pedagogia d'aquests "canvis que cal fer i que ningú més farà". Especialment per això, perquè entre les receptes de Miquel Roca i els globus sonda de Zapatero hom tampoc acaba de trobar les set diferències...
En Miquel Roca és d'aquells polítics (o ex-polítics, com es vulgui) que ja està de tornada de gairebé tot, fet que li permet dir el que li dóna la gana independentment de l'auditori al qual s'enfronti. Si hi afegim que - discrepàncies ideològiques al marge - és un personatge brillant i amb un enorme bagatge polític i professional, tenim tots els ingredients perquè una conferència seva doni per uns quants moments prou interessants.
Dijous, davant d'un públic provinent majoritàriament de l'empresariat granollerí "de-tota-la-vida", va llançar un missatge directe a la línia de flotació de l'auditori: no és possible, hores d'ara, rebaixar ni la pressió fiscal ni les cotitzacions empresarials a la Seguretat Social. No és possible, és clar, si es vol mantenir la pau social, i tothom va estar d'acord que un clima de conflictivitat laboral no procedeix en aquests moments, si més no des de l'òptica de les PIME.
Que aquesta afirmació estava feta des d'un pragmatisme conjuntural i no des de la ideologia ho evidencien la resta de propostes de Roca i Junyent, les pròpies del receptari que la dreta política i econòmica ve apuntant amb especial insistència en els darrers temps: flexibilització del mercat laboral, contenció de la despesa pública, endarreriment de l'edat de jubilació... Especialment decebedora em va semblar la crítica de Roca a les regles del mercat laboral: "Si tenim quatre milions d'aturats, això vol dir que aquestes no funcionen i en necessiten unes de noves que facilitin la contractació". Decebedora, fonamentalment, perquè ignora que amb aquestes mateixes regles Espanya va crear, en el període 1997 - 2007, més de 7 milions de llocs de treball. Per tant, el marc legislatiu de per sí no sembla ser el principal problema, i les propostes de reforma - sempre basades en la pèrdua de part dels drets adquirits pels treballadors i les treballadores - porten a pensar que la patronal pretén aprofitar la conjuntura per enfortir la seva posició davant les futures negociacions amb els sindicats i amb el mateix Govern de l'Estat.
Així les coses, cal que des de l'esquerra transformadora - la que representen Joan Herrera i ICV - es faci molta pedagogia d'aquests "canvis que cal fer i que ningú més farà". Especialment per això, perquè entre les receptes de Miquel Roca i els globus sonda de Zapatero hom tampoc acaba de trobar les set diferències...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada