Dimarts passat vaig acompanyar en Salvador Milà a un acte públic a Cardedeu sobre el projecte del circuit internacional de kàrting de Llinars del Vallès. Més enllà de l'oportunitat del projecte - que jo considero més que dubtosa i per això m'adhereixo a les posicions de la plataforma Stop al Karting - el que em sobta de tota aquesta història és el fet que els ajuntaments veïns del de Llinars, el de Cardedeu especialment, no hagin tingut ni veu ni vot en una qüestió que clarament els afecta en aspectes com la mobilitat generada, la contaminació acústica i atmosfèrica o la pèrdua de connectivitat dels espais naturals.
Val a dir que això no és pas res de nou. Si fem una mica de memòria i ens n'anem cap a mitjans dels vuitanta recordarem la polèmica ubicació del centre penitenciari de Quatre Camins: els terrenys - i per tant els més de 100.000€ anuals de contraprestació per part de la Generalitat - són a la Roca del Vallès però els accessos i la proximitat a nuclis habitats - i per tant els possibles perjudicis, que tot sigui dit en el seu dia es van exagerar - a Granollers i Montmeló. Tot plegat en un context polític que generava aleshores i encara ara suspicàcies prou comprensibles: la Generalitat de Jordi Pujol convenç i retribueix un municipi com la Roca (governat llavors també per CiU) i els hipotètics problemes se'ls endossen a dos ajuntaments socialistes.
La diferència que hom esperava trobar entre el que va passar amb Quatre Camins fa ja prop de vint-i-cinc anys i el que ara succeeix amb el circuit de kàrting era que el país hagués avançat en les polítiques de planificació territorial. De fet, el 1983 la Llei de Política Territorial aprovada pel govern de Convergència i Unió instava a l'elaboració dels set plans territorials de vegueria. I en paral·lel, s'han desenvolupat un munt de plans sectorials que haurien de ser les eines per ordenar el país i evitar que cada ajuntament anés a la seva, sovint aprofitant les conjuntures política i econòmica en benefici propi.
El cert és, no obstant, que estem a 2010 i el Pla Territorial Metropolità que CiU mai no va voler afrontar l'aprovarà el Govern d'Entesa d'aquí a pocs mesos. I el cert és també que el Pla director d'instal·lacions i equipaments esportius de Catalunya, elaborat per la Direcció General de l'Esport (governada per ERC) i aprovat el 2005 no parla de la necessitat d'una instal·lació d'aquestes característiques, que ara s'acaba projectant en un ajuntament governat per la mateixa Esquerra Republicana de Catalunya... i en contra del parer dels regidors d'ERC dels municipis veïns.
Durant aquests darrers 30 anys hem vist com cada municipi mirava pels seus interessos i, en funció d'aquests, desenvolupava plans urbanístics que en bona mesura servien per finançar els serveis que la legislació obliga a oferir als mateixos ajuntaments, així com d'altres (habitatge social, educació...) en què els municipis han hagut de suplir les mancances de les administracions competents. Així han anat florint urbanitzacions, polígons industrials i centres d'oci i comercials a tort i dret, sense que l'administració que té les competències en l'ordenació del territori - en aquest cas l'autonòmica - fes res per racionalitzar aquest despropòsit.
Ara que el govern d'esquerres a Catalunya està a prop de finalitzar l'elaboració del cos normatiu que desenvolupa per fi la Llei del 83, estaria bé que els municipis i les comarques contribuïssin aportant unes mínimes dosis de responsabilitat i de planificació estratègica sobre el futur social i econòmic dels seus territoris. Això i que l'Estat afrontés d'una vegada per totes la necessitat de finançar els ajuntaments de manera justa i en correspondència a les seves competències.
Si no avancem en aquesta línia, qualsevol dia es reuneixen nou regidors i aproven sense encomanar-se a ningú omplir-nos el subsòl de residus radioactius, com si les partícules entenguessin de límits administratius...
Val a dir que això no és pas res de nou. Si fem una mica de memòria i ens n'anem cap a mitjans dels vuitanta recordarem la polèmica ubicació del centre penitenciari de Quatre Camins: els terrenys - i per tant els més de 100.000€ anuals de contraprestació per part de la Generalitat - són a la Roca del Vallès però els accessos i la proximitat a nuclis habitats - i per tant els possibles perjudicis, que tot sigui dit en el seu dia es van exagerar - a Granollers i Montmeló. Tot plegat en un context polític que generava aleshores i encara ara suspicàcies prou comprensibles: la Generalitat de Jordi Pujol convenç i retribueix un municipi com la Roca (governat llavors també per CiU) i els hipotètics problemes se'ls endossen a dos ajuntaments socialistes.
La diferència que hom esperava trobar entre el que va passar amb Quatre Camins fa ja prop de vint-i-cinc anys i el que ara succeeix amb el circuit de kàrting era que el país hagués avançat en les polítiques de planificació territorial. De fet, el 1983 la Llei de Política Territorial aprovada pel govern de Convergència i Unió instava a l'elaboració dels set plans territorials de vegueria. I en paral·lel, s'han desenvolupat un munt de plans sectorials que haurien de ser les eines per ordenar el país i evitar que cada ajuntament anés a la seva, sovint aprofitant les conjuntures política i econòmica en benefici propi.
El cert és, no obstant, que estem a 2010 i el Pla Territorial Metropolità que CiU mai no va voler afrontar l'aprovarà el Govern d'Entesa d'aquí a pocs mesos. I el cert és també que el Pla director d'instal·lacions i equipaments esportius de Catalunya, elaborat per la Direcció General de l'Esport (governada per ERC) i aprovat el 2005 no parla de la necessitat d'una instal·lació d'aquestes característiques, que ara s'acaba projectant en un ajuntament governat per la mateixa Esquerra Republicana de Catalunya... i en contra del parer dels regidors d'ERC dels municipis veïns.
Durant aquests darrers 30 anys hem vist com cada municipi mirava pels seus interessos i, en funció d'aquests, desenvolupava plans urbanístics que en bona mesura servien per finançar els serveis que la legislació obliga a oferir als mateixos ajuntaments, així com d'altres (habitatge social, educació...) en què els municipis han hagut de suplir les mancances de les administracions competents. Així han anat florint urbanitzacions, polígons industrials i centres d'oci i comercials a tort i dret, sense que l'administració que té les competències en l'ordenació del territori - en aquest cas l'autonòmica - fes res per racionalitzar aquest despropòsit.
Ara que el govern d'esquerres a Catalunya està a prop de finalitzar l'elaboració del cos normatiu que desenvolupa per fi la Llei del 83, estaria bé que els municipis i les comarques contribuïssin aportant unes mínimes dosis de responsabilitat i de planificació estratègica sobre el futur social i econòmic dels seus territoris. Això i que l'Estat afrontés d'una vegada per totes la necessitat de finançar els ajuntaments de manera justa i en correspondència a les seves competències.
Si no avancem en aquesta línia, qualsevol dia es reuneixen nou regidors i aproven sense encomanar-se a ningú omplir-nos el subsòl de residus radioactius, com si les partícules entenguessin de límits administratius...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada