Arenys i la desafecció

Ho admeto: la consulta popular sobre la independència celebrada el passat diumenge a Arenys de Munt no em fa ni fred ni calor. Ni em provoca el mal d'estómac que els causa als nacionalistes espanyols ni em sembla cap fita històrica com opinen des dels sectors sobiranistes.

Vist des de fora, tot plegat em va semblar una mena de representació teatral. Una auca on cadascú jugava el seu paper portat a l'extrem - esperpèntic en alguns casos - partint de la base que l'endemà les implicacions pràctiques de tot plegat serien iguals a zero. Perquè aquesta és la trampa de qualsevol valoració sobre els resultats de la consulta: qui anava a votar ho feia sabent que emetia un sufragi simbòlic - per tant no necessàriament meditat i qui sap si ponderades les seves conseqüències - i qui s'abstenia d'anar-hi era conscient que el resultat del partit estava decidit però que no hi havia punts en joc.

De tota manera no es pot obviar que, darrere d'esdeveniments més o menys folclòrics com el de diumenge, hi ha un soroll de fons. Aquesta remor alguns l'anomenen simplement desafecció i el consideren conjuntural; d'altres l'interpreten com un avenç decidit i definitiu de les postures sobiranistes. Sigui el que sigui, existeix.

Em permeto, arribat aquest punt, exposar la meva pròpia experiència; perquè, al cap i a la fi, aquestes qüestions identitàries no són ni més ni menys que la suma de milers d'experiències i de sensacions personals.

Jo no m'he considerat mai nacionalista, ni molt menys independentista. Vinc de família catalana i castellana a parts iguals, com tantes n'hi ha al nostre país. Era - potser encara sóc - dels que em trobava còmode en una Espanya oberta i tolerant que entenia - si més no ho intentava - que bona part de la seva riquesa provenia de la seva diversitat. Fa uns anys aquesta visió era, si no majoritària, sí àmpliament admesa i respectada, fins i tot com un símptoma de "modernitat" i com a contraposició als anys de la dictadura i de la "Una, Grande y Libre". Però han passat trenta anys, han governat els uns i els altres, aquí i allà... i sembla que hem fet si més no una part del camí cap enrere. Així les coses, alguns ens comencem a trobar en una disjuntiva on pensàvem que no arribaríem mai perquè enteníem que era contrària a la natural evolució de la societat espanyola. I aquesta disjuntiva és ben senzilla: O admetem tots plegats (els uns i els altres) que podem conviure amb els nostres trets distintius, sentint-nos cadascú allò que lliurement ens vulguem sentir sense que això ens criminalitzi, o millor ho deixem estar. Els divorcis comencen amb un distanciament que alguns anomenen desafecció...