Arribo a casa després d'assistir a la sala d'actes del Museu Municipal a la primera de les conferències que, sota el títol genèric de "Mirades sobre el futur de Granollers", s'han programat en el marc del 2n Pla Estratègic de la ciutat.
La xerrada d'avui versava sobre "La gestió del territori: la governança democràtica" i anava a càrrec de Josep Maria Pascual, coordinador d'una - fins avui per a mi desconeguda - Asociación América-Europa de Regiones y Ciudades. En mitja hora el ponent ha desgranat un cos teòric acadèmicament prou interessant sobre el concepte de governança a escala local: l'ajuntament relacional com a administració en xarxa amb la societat, superats els simples papers tradicionals de gestor de recursos i de subministrador de serveis. És en aquest marc conceptual on es pretén que se situï el 2n Pla Estratègic de Granollers.
I parlo d'un "cos teòric acadèmicament prou interessant" perquè, com gairebé sempre que sento parlar d'aquestes qüestions, hi trobo mancances en quant als mecanismes d'aplicació, aquells que han de permetre que l'administració - en aquest cas la local - estigui realment connectada amb el conjunt de la societat. És sobre aquest tema que m'he permès fer una intervenció en el - breu, molt breu - col·loqui que ha seguit la ponència. Us la intento resumir en poques línies:
Pot haver-hi governança sense ciutadania? És a dir: pot l'administració teixir una xarxa relacional amb els "governats" si aquests continuen actuant com a usuaris d'uns serveis i no exercint plenament la seva condició de ciutadans? Una enquesta de fa - parlo de memòria - quatre o cinc anys deia que més del 90% dels granollerins i les granollerines no estava associat; i més greu que això, la immensa majoria no ho estava per simple manca d'interès en els afers comunitaris. És possible, en aquestes condicions, parlar de "governança democràtica"? No estarem creant, com em deia dies enrere un company, un "despotisme il·lustrat del segle XXI", on unes elits - en aquest cas els cortesans del XVIII serien substituïts pels dirigents polítics, econòmics, intel·lectuals... - planifiquin unes estratègies i dissenyin uns processos i uns projectes que són aliens a la immensa majoria de la població?
Aquesta reflexió té una derivada important: qui té la responsabilitat que la població exerceixi plenament la seva ciutadania? La resposta que he rebut jo avui ha estat, si m'ho permeteu, "de manual": cal que la minoria que planifica i defineix estratègies l'encerti a diagnosticar les necessitats de la majoria i, a partir d'aquí, estableixi complicitats que comportin de manera natural un augment de la seva implicació i participació.
Jo no sóc - ni ho he estat mai - assembleari. De fet, el meu allunyament, ja fa anys, de l'Associació d'Estudiants Progressistes, va venir quan l'AEP va apostar per l'opció assembleària i va deixar de banda la democràcia representativa. No obstant això, crec urgent trobar - no cercar, això fa anys que se suposa que ho fem - mecanismes que escurcin la distància entre "governants" i "governats"; no fos cas que la desafecció cap a la classe política s'acabés convertint en una desafecció més genèrica vers la "classe dirigent", entesa en el seu sentit més ampli, immersa en unes lògiques incomprensibles per a molts.
La xerrada d'avui versava sobre "La gestió del territori: la governança democràtica" i anava a càrrec de Josep Maria Pascual, coordinador d'una - fins avui per a mi desconeguda - Asociación América-Europa de Regiones y Ciudades. En mitja hora el ponent ha desgranat un cos teòric acadèmicament prou interessant sobre el concepte de governança a escala local: l'ajuntament relacional com a administració en xarxa amb la societat, superats els simples papers tradicionals de gestor de recursos i de subministrador de serveis. És en aquest marc conceptual on es pretén que se situï el 2n Pla Estratègic de Granollers.
I parlo d'un "cos teòric acadèmicament prou interessant" perquè, com gairebé sempre que sento parlar d'aquestes qüestions, hi trobo mancances en quant als mecanismes d'aplicació, aquells que han de permetre que l'administració - en aquest cas la local - estigui realment connectada amb el conjunt de la societat. És sobre aquest tema que m'he permès fer una intervenció en el - breu, molt breu - col·loqui que ha seguit la ponència. Us la intento resumir en poques línies:
Pot haver-hi governança sense ciutadania? És a dir: pot l'administració teixir una xarxa relacional amb els "governats" si aquests continuen actuant com a usuaris d'uns serveis i no exercint plenament la seva condició de ciutadans? Una enquesta de fa - parlo de memòria - quatre o cinc anys deia que més del 90% dels granollerins i les granollerines no estava associat; i més greu que això, la immensa majoria no ho estava per simple manca d'interès en els afers comunitaris. És possible, en aquestes condicions, parlar de "governança democràtica"? No estarem creant, com em deia dies enrere un company, un "despotisme il·lustrat del segle XXI", on unes elits - en aquest cas els cortesans del XVIII serien substituïts pels dirigents polítics, econòmics, intel·lectuals... - planifiquin unes estratègies i dissenyin uns processos i uns projectes que són aliens a la immensa majoria de la població?Aquesta reflexió té una derivada important: qui té la responsabilitat que la població exerceixi plenament la seva ciutadania? La resposta que he rebut jo avui ha estat, si m'ho permeteu, "de manual": cal que la minoria que planifica i defineix estratègies l'encerti a diagnosticar les necessitats de la majoria i, a partir d'aquí, estableixi complicitats que comportin de manera natural un augment de la seva implicació i participació.
Jo no sóc - ni ho he estat mai - assembleari. De fet, el meu allunyament, ja fa anys, de l'Associació d'Estudiants Progressistes, va venir quan l'AEP va apostar per l'opció assembleària i va deixar de banda la democràcia representativa. No obstant això, crec urgent trobar - no cercar, això fa anys que se suposa que ho fem - mecanismes que escurcin la distància entre "governants" i "governats"; no fos cas que la desafecció cap a la classe política s'acabés convertint en una desafecció més genèrica vers la "classe dirigent", entesa en el seu sentit més ampli, immersa en unes lògiques incomprensibles per a molts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada