Eduardo Madina: Un home valent

El passat dissabte vaig estar, convidat pels socialistes granollerins, en una conferència de l'Eduardo Madina. Tot i que, en un principi, el tema de la xerrada era això que anomenem l'Espanya plural, i com d'altra banda era inevitable, l'acte va derivar cap a una disertació sobre la situació política a Euskadi. Una disertació brillant i valenta, allunyada de sectarismes i dogmes. Si això sempre és d'agrair, ho és més quan prové d'una persona que, per les seves experiències vitals, tindria motius prou justificables per ser sectari i dogmàtic.

Més enllà de la seva lúcida anàlisi del moment socio-polític que viu el seu país, em va agradar de Madina la seva aposta pel laicisme entès com la negació de les veritats absolutes, ja no religioses sinó polítiques. La tolerància i el diàleg enfront dels qui pretenen imposar les seves idees per la força. La particularitat i la llibertat de l'individu davant de les etiquetes atorgades pels qui creuen que tenen el monopoli de la veritat. Ni carnets de bons i de dolents ni pensaments únics.

Sense deixar d'assenyalar ETA com l'única culpable del conflicte basc (dic "conflicte" perquè va ser la paraula que va usar ell en diverses ocasions) el diputat del PSE no es va estar de fer autocrítica del paper jugat pels partits democràtics en general i pels socialistes en particular; per exemple, en manifestar la "incomoditat" que li genera la Llei de Partits que va il·legalitzar l'esquerra abertzale. Una opinió que de ben segur no té bona acollida en molts sectors del socialisme espanyol, com tampoc la devia tenir la seva participació en el magnífic documental de Julio Médem La Pelota Vasca. La piel contra la piedra.

Tant de bò que algun dia - a poder ser no molt llunyà - el PSOE tingui més d'Eduardo Madina i menys de Juan Carlos Rodríguez Ibarra...