Aquest dilluns es va celebrar a l'ajuntament de Granollers el ple extraordinari sobre la situació del sistema sanitari a la nostra ciutat. Un debat sol·licitat pels 6 regidors del grup de CiU i per un dels tres regidors del PP (coses del PP a Granollers...).
La resta de grups (PSC, ERC i PP "sector oficial") havien argumentat prèviament - i van reiterar durant en la seva intervenció - que el Ple Municipal no era el lloc adient per debatre qüestions que, competencialment, atenyen al Departament de Salut de la Generalitat. Amb això no només obviaven que el Plenari és el lloc indicat, precisament, per fer el debat polític d'aquelles qüestions que afecten la ciutadania; també oblidaven que la principal institució sanitària de Granollers, la Fundació Hospital Asil, té com a president del seu Patronat el mateix Alcalde de la ciutat.
Malgrat aquesta manca d'interès per part de la majoria del Consistori, el debat en Ple es va produir. Però potser a causa d'aquesta mateixa manca d'interès, es va tractar d'un debat al voltant de grans llocs comuns on, tret d'honroses excepcions, no va haver-hi propostes concretes per millorar tant la qualitat de l'atenció sanitària com les condicions dels treballadors i les treballadores de la xarxa de salut pública granollerina en general i de l'Hospital en particular.
Que la situació de l'Hospital Asil de Granollers és francament millorable ho sap tothom a la ciutat. I això no es deu només - que també - a la pressió que sobre la institució exerceix una població creixent i amb una mitjana d'edat i d'esperança de vida a l'alça. Ni es deu només - que també - a una manca de finançament adequat durant els vint-i-tres anys de govern convergent a la Generalitat, que encara suposa una rèmora significativa. Cal atribuir una part important d'aquests problemes a la descoordinació entre serveis, a la manca d'un projecte clar i a la pèrdua de confiança entre equip directiu, càrrecs intermitjos i treballadors i treballadores; una manca de confiança i de condicions per treure el millor de cada professional que ha portat molts d'ells a buscar-se feina en d'altres centres, com bé va apuntar en Pius Canal (CiU) en un moment del debat.
En aquest marc, mentre l'alcalde Mayoral esdevenia advocat defensor més de la consellera Geli que dels propis interessos de la ciutat, es va passar el Ple sense acords sobre un tema que considero fonamental: la participació del teixit ciutadà en la planificació del sistema sanitari de proximitat. Sobre aquesta qüestió, dos apunts:
1. El Consell Municipal de Salut és un òrgan inoperant. Res de nou, és el que succeeix amb la majoria dels òrgans consultius del nostre ajuntament. Però hom podia pensar que, des de la comoditat que dóna la majoria absoluta, aquesta seria la legislatura d'avançar des de l'equip de govern cap a una participació real dels granollerins i de les granollerines en la governació de la ciutat. Res de res...
2. L'Hospital Asil està regit per un Patronat que respon més a un esquema del segle XIX que no pas del segle XXI, malgrat que els seus estatuts siguin de 1993. Hi estan representats els impulsors de la institució (la Parròquia, la Fundació Adolfo Montañá) a més de les administracions (Ajuntament i Consell Comarcal) però no s'ha obert, ni amb veu ni amb vot, al teixit econòmic i social de la Comarca: no hi són ni els partits polítics, ni els sindicats, ni els empresaris, ni les associacions d'usuaris, ni els col·lectius professionals, ni el sector docent, ni...
Així les coses, sembla difícil que la ciutat faci seu l'Hospital. I es fa comprensible que aquest sigui notícia més pels col·lapses a Urgències o per les llistes d'espera que no pas per projectes il·lusionants i amb uns objectius definits i compartits més enllà de l'equip directiu. D'aquesta manera, les ampliacions previstes seran pegats que solucionaran temporalment alguna de les mancances existents, però no representaran el salt de qualitat que un equipament de referència com l'Hospital de Granollers necessita.
La resta de grups (PSC, ERC i PP "sector oficial") havien argumentat prèviament - i van reiterar durant en la seva intervenció - que el Ple Municipal no era el lloc adient per debatre qüestions que, competencialment, atenyen al Departament de Salut de la Generalitat. Amb això no només obviaven que el Plenari és el lloc indicat, precisament, per fer el debat polític d'aquelles qüestions que afecten la ciutadania; també oblidaven que la principal institució sanitària de Granollers, la Fundació Hospital Asil, té com a president del seu Patronat el mateix Alcalde de la ciutat.
Malgrat aquesta manca d'interès per part de la majoria del Consistori, el debat en Ple es va produir. Però potser a causa d'aquesta mateixa manca d'interès, es va tractar d'un debat al voltant de grans llocs comuns on, tret d'honroses excepcions, no va haver-hi propostes concretes per millorar tant la qualitat de l'atenció sanitària com les condicions dels treballadors i les treballadores de la xarxa de salut pública granollerina en general i de l'Hospital en particular.
Que la situació de l'Hospital Asil de Granollers és francament millorable ho sap tothom a la ciutat. I això no es deu només - que també - a la pressió que sobre la institució exerceix una població creixent i amb una mitjana d'edat i d'esperança de vida a l'alça. Ni es deu només - que també - a una manca de finançament adequat durant els vint-i-tres anys de govern convergent a la Generalitat, que encara suposa una rèmora significativa. Cal atribuir una part important d'aquests problemes a la descoordinació entre serveis, a la manca d'un projecte clar i a la pèrdua de confiança entre equip directiu, càrrecs intermitjos i treballadors i treballadores; una manca de confiança i de condicions per treure el millor de cada professional que ha portat molts d'ells a buscar-se feina en d'altres centres, com bé va apuntar en Pius Canal (CiU) en un moment del debat.
En aquest marc, mentre l'alcalde Mayoral esdevenia advocat defensor més de la consellera Geli que dels propis interessos de la ciutat, es va passar el Ple sense acords sobre un tema que considero fonamental: la participació del teixit ciutadà en la planificació del sistema sanitari de proximitat. Sobre aquesta qüestió, dos apunts:
1. El Consell Municipal de Salut és un òrgan inoperant. Res de nou, és el que succeeix amb la majoria dels òrgans consultius del nostre ajuntament. Però hom podia pensar que, des de la comoditat que dóna la majoria absoluta, aquesta seria la legislatura d'avançar des de l'equip de govern cap a una participació real dels granollerins i de les granollerines en la governació de la ciutat. Res de res...
2. L'Hospital Asil està regit per un Patronat que respon més a un esquema del segle XIX que no pas del segle XXI, malgrat que els seus estatuts siguin de 1993. Hi estan representats els impulsors de la institució (la Parròquia, la Fundació Adolfo Montañá) a més de les administracions (Ajuntament i Consell Comarcal) però no s'ha obert, ni amb veu ni amb vot, al teixit econòmic i social de la Comarca: no hi són ni els partits polítics, ni els sindicats, ni els empresaris, ni les associacions d'usuaris, ni els col·lectius professionals, ni el sector docent, ni...
Així les coses, sembla difícil que la ciutat faci seu l'Hospital. I es fa comprensible que aquest sigui notícia més pels col·lapses a Urgències o per les llistes d'espera que no pas per projectes il·lusionants i amb uns objectius definits i compartits més enllà de l'equip directiu. D'aquesta manera, les ampliacions previstes seran pegats que solucionaran temporalment alguna de les mancances existents, però no representaran el salt de qualitat que un equipament de referència com l'Hospital de Granollers necessita.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada