Aprofitant la crisi energètica que acompanya l'actual crisi econòmica s'ha reobert el debat - paralitzat durant dues dècades arran de la catàstrofe de Txernòbil - sobre l'energia nuclear. Per als col·lectius pronuclears hi ha dos motius fonamentals per tornar a la via atòmica: D'una banda, el petroli és un producte sotmès a forts altibaixos en el seu preu a causa de la seva utilització com a arma geopolítica i de l'escassedat de reserves. De l'altra, les centrals nuclears no emeten CO2 i, per tant, serien una bona eina en la lluita contra el canvi climàtic.
Des d'una perspectiva ecologista aquests dos arguments són fàcilment desmuntables. L'urani amb què funcionen les actuals centrals nuclears és, igual que el petroli, un recurs no renovable i, per tant, la seva disponibilitat té data de caducitat. La seva substitució pel tori en les centrals de quarta generació és encara una hipòtesi de treball en la qual caldria invertir ingents quantitats de diners en investigació i desenvolupament i que no resoldria en cap cas el problema dels residus radioactius.
Aquest altre element, el dels residus, és el segon punt negre que des del vessant ecologista s'ha posat tradicionalment a les nuclears. L'isòtop majoritari del Th, el 232, té un període de semidesintegració de més de 14.000 anys, de manera que usar aquest combustible hipoteca el futur del planeta i de la humanitat de la mateixa manera que l'ús de l'urani.
Des de l'esquerra verda, no obstant, cal que anem més enllà en la crítica a l'energia nuclear. I aquest anar més enllà significa explicar que la nuclear no pot ser en cap cas solució a la crisi energètica en un món globalitzat per les seves implicacions econòmiques i per les seves repercusions geopolítiques.
Deixant de banda - que no és poc deixar de banda - que la nuclear és l'energia que menys llocs de treball genera, hi ha una dada prou clarificadora: El cost global (generació, distribució i manteniment de la infraestructura) d'un kWh d'energia atòmica és entre un 90 i un 150% superior al del mateix kWh produït amb energies eòlica o solar. Això sense internalitzar els costos ambientals i socials. Aquests números no només signifiquen que per a qualsevol estat invertir en energia nuclear és un mal negoci; signifiquen, i això sovint s'obvia, que l'elecció de la nuclear com a resposta a escala global a una crisi energètica que tothom sap que, efectivament, és global augmentaria de manera abismal les distàncies entre els països desenvolupats i els països en vies de desenvolupament.
Altra qüestió és el control de la seguretat de les centrals nuclears. Hem vist com en un estat suposadament modern i amb uns mecanismes de control (suposadament també) democràtics i transparents com és Espanya poden donar-se fets com els de Vandellòs el 1989 sense que, vint anys després, el Consejo de Seguredad Nuclear hagi millorat el seu funcionament. Aleshores, ¿es pot esperar que l'energia atòmica, estesa globalment com a resposta a la crisi del petroli, es gestioni amb transparència i seguretat? I encara més: ¿és creïble que aquest control de l'ús de l'energia nuclear el pugui dur a terme un organisme mundial de manera efectiva i independent vers els poders econòmics i polítics dels grans estats i dels grans grups de pressió? Si posem com a antecedents el paper de l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica a l'Iraq, o l'actual conflicte amb l'Iran pel seu projecte nuclear la resposta sembla tan clara com negativa.
Per tot plegat hi ha motius no només ambientals, sinó socials, econòmics i polítics per mantenir-se ferms: Nuclears? No, gràcies!
Des d'una perspectiva ecologista aquests dos arguments són fàcilment desmuntables. L'urani amb què funcionen les actuals centrals nuclears és, igual que el petroli, un recurs no renovable i, per tant, la seva disponibilitat té data de caducitat. La seva substitució pel tori en les centrals de quarta generació és encara una hipòtesi de treball en la qual caldria invertir ingents quantitats de diners en investigació i desenvolupament i que no resoldria en cap cas el problema dels residus radioactius.
Aquest altre element, el dels residus, és el segon punt negre que des del vessant ecologista s'ha posat tradicionalment a les nuclears. L'isòtop majoritari del Th, el 232, té un període de semidesintegració de més de 14.000 anys, de manera que usar aquest combustible hipoteca el futur del planeta i de la humanitat de la mateixa manera que l'ús de l'urani.
Des de l'esquerra verda, no obstant, cal que anem més enllà en la crítica a l'energia nuclear. I aquest anar més enllà significa explicar que la nuclear no pot ser en cap cas solució a la crisi energètica en un món globalitzat per les seves implicacions econòmiques i per les seves repercusions geopolítiques.
Deixant de banda - que no és poc deixar de banda - que la nuclear és l'energia que menys llocs de treball genera, hi ha una dada prou clarificadora: El cost global (generació, distribució i manteniment de la infraestructura) d'un kWh d'energia atòmica és entre un 90 i un 150% superior al del mateix kWh produït amb energies eòlica o solar. Això sense internalitzar els costos ambientals i socials. Aquests números no només signifiquen que per a qualsevol estat invertir en energia nuclear és un mal negoci; signifiquen, i això sovint s'obvia, que l'elecció de la nuclear com a resposta a escala global a una crisi energètica que tothom sap que, efectivament, és global augmentaria de manera abismal les distàncies entre els països desenvolupats i els països en vies de desenvolupament.
Altra qüestió és el control de la seguretat de les centrals nuclears. Hem vist com en un estat suposadament modern i amb uns mecanismes de control (suposadament també) democràtics i transparents com és Espanya poden donar-se fets com els de Vandellòs el 1989 sense que, vint anys després, el Consejo de Seguredad Nuclear hagi millorat el seu funcionament. Aleshores, ¿es pot esperar que l'energia atòmica, estesa globalment com a resposta a la crisi del petroli, es gestioni amb transparència i seguretat? I encara més: ¿és creïble que aquest control de l'ús de l'energia nuclear el pugui dur a terme un organisme mundial de manera efectiva i independent vers els poders econòmics i polítics dels grans estats i dels grans grups de pressió? Si posem com a antecedents el paper de l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica a l'Iraq, o l'actual conflicte amb l'Iran pel seu projecte nuclear la resposta sembla tan clara com negativa.
Per tot plegat hi ha motius no només ambientals, sinó socials, econòmics i polítics per mantenir-se ferms: Nuclears? No, gràcies!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada