Article publicat a Revista del Vallès divendres 13 de febrer
En les darreres setmanes ha estat notícia el Fons Extraordinari d'Inversió Pública en l'Àmbit Local aprovat pel Govern de Zapatero. Estem parlant de 8.000 milions d'euros que l'Estat injecta als ajuntaments per finançar inversió a curt termini, fonamentalment en obra pública de petit abast. L'objectiu de la mesura és parar la sagnia de l'atur, que al gener de 2009 s'ha situat a la nostra comarca al 15,7%, gairebé el doble que un any enrere.
Aquest FEIP cau en el mateix doble error que ja va cometre el Govern de l'Estat amb l'aleshores igualment famós xec de 400€ destinat - de manera fracassada - a incentivar el consum de les famílies. En primer lloc, li manca el caràcter progressiu que ha de tenir qualsevol mesura econòmica que es vulgui qualificar com a social. De la mateixa manera que el xec era el mateix per a qualsevol ciutadà, independentment de la seva renda, ara l'únic element de ponderació per repartir els 8.000 milions d'euros del FEIP és la població de cada municipi. És a dir: els mateixos 173€ per habitant a Canovelles (taxa d'atur del 22%) i a L'Ametlla (10%). En definitiva, el FEIP no ve acompanyat de cap anàlisi de la realitat social i econòmica de cada municipi, com tampoc no ha comptat amb la interlocució dels ajuntaments en el seu disseny.
L'altra greu mancança del Fons és la seva poca altura de mires. Si pocs mesos després d'atorgar el xec a les famílies el ministre Solbes deia que ja no tenia marge de maniobra per fer front a la crisi, ara es comença a evidenciar que els llocs de treball que la majoria d'ajuntaments podran crear a compte dels diners del FEIP amb prou feines cobriran l'augment d'atur d'un mes, dos a tot estirar. I s'ha acabat. Cap injecció de diners públics per a la política activa d'ocupació que, com s'ha demostrat, és l'eina més eficaç per fer front a l'atur des de l'administració local.
El rerefons de tot plegat és la dramàtica situació financera de la immensa majoria dels ajuntaments del nostre país. Amb només el 13% dels recursos públics, els municipis han de respondre, com a administració de proximitat que són, als requeriments més immediats de la ciutadania. Això ha inclòs històricament arribar allà on competencialment haurien d'haver-ho fet la Generalitat i el Govern central: a la construcció d'habitatge protegit o a la creació de places escolars, especialment en el període oblidat dels 0 a 3 anys, per citar dos exemples paradigmàtics.
Aquesta situació es fa especialment insostenible en temps de crisi, quan les contingències a què han de fer front els municipis es multipliquen. És més urgent que mai, doncs, posar-se a treballar en un sistema de finançament que permeti als ajuntaments complir el seu paper d'administració de primera instància per resoldre els problemes reals de la ciutadania. Perquè, al cap i a la fi, els diners dels ajuntaments són els diners de tothom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada