Article publicat a Línia Vallès el passat divendres 20 de juny
Fins a finals de juliol estarà a exposició pública l’avantprojecte del Pla Territorial Metropolità de Barcelona. Aquest Pla, quan finalitzi la seva tramitació, definirà les línies mestres del desenvolupament de la regió metropolitana en els propers anys. D’aquí la seva enorme importància.
L’actual avantprojecte desenvolupa una Llei del Parlament de 1983. Els governs de CiU no van tenir cap interès en ordenar el territori; per a la dreta i per als lobbys econòmics no hi ha millor planificació de país que aquella que no existeix, de manera que els interessos d’uns pocs són suficients per afectar un territori que és de tothom. Fins el canvi de Govern de 2003 no es van començar els treballs previs del Pla Territorial; per tant, la sola existència d’aquest avantprojecte ja és una bona notícia. Dit això: La proposta que ha tret a exposició pública el Departament de Política Territorial i Obres Públiques té moltes i greus mancances. La primera d’elles és precisament aquesta: Ser una proposta unilateral que no té el consens dels tres grups que donen suport al Govern.
El Pla es recolza en tres potes: Una definició dels espais oberts que cal preservar pel seu valor intrínsec o pel seu caràcter connector; una planificació dels potencials creixements urbanístics; i una proposta d’infraestructures de mobilitat, tant viàries com ferroviàries. I en totes tres ocorre el mateix: Que la música sona bé però la lletra no pas tant. Les línies estratègiques són llocs comuns: compactació de les trames urbanes, generació de noves centralitats amb dotacions de serveis adequades, preservació dels espais naturals en xarxa, aposta per la mobilitat sostenible... Però el desenvolupament que es fa de tot plegat té errors de model i mancances de concreció.
Des d’una perspectiva d’esquerres i ecologista hi ha qüestions que es plantegen amb què no podem estar d’acord, especialment en l’apartat de la mobilitat. Els plànols continuen dibuixant massa xarxa viària nova, tota com a autovia, mentre que l’aposta pel ferrocarril, si bé és clara, no té garanties de donar un servei eficient des del moment que es basa en el tren soterrat (d’alt cost i difícil execució), no va acompanyada dels criteris de gestió corresponents i ignora completament opcions barates i àgils com la del tramvia.
Pel que fa als espais naturals, la seva definició és òptima, però no així el seu blindatge. Massa elements queden pendents de l’elaboració posterior dels Plans Directors Urbanístics, cosa que no permet assegurar que uns espais que apareguin a priori com a protegits no acabin patint un canvi de consideració en els PDU. I algunes zones del mosaic agroforestal – com Gallecs o el connector de la Vall del Tenes – topen amb propostes urbanístiques o de mobilitat difícilment compatibles.
I en quant als nous assentaments urbans, aquests es basen en unes previsions de creixement demogràfic difícilment suportables per una regió tan poblada com ja és la metròpoli barcelonina. No hi ha prou estudis de la capacitat de càrrega del territori i no es consideren en absolut elements com l’abastament d’aigua i energia o el tractament dels residus.
Per tot plegat, cal que no desaprofitem l’oportunitat de dissenyar per a la regió metropolitana, i en particular per al Vallès, una proposta basada en el desenvolupament sostenible i que respongui a l’actual crisi del model econòmic i social vigent, el del petroli barat i les elevades emissions de gasos hivernacle. Això requerirà un diàleg llarg i concessions per part de tothom, però la magnitud del repte bé s’ho val.
L’actual avantprojecte desenvolupa una Llei del Parlament de 1983. Els governs de CiU no van tenir cap interès en ordenar el territori; per a la dreta i per als lobbys econòmics no hi ha millor planificació de país que aquella que no existeix, de manera que els interessos d’uns pocs són suficients per afectar un territori que és de tothom. Fins el canvi de Govern de 2003 no es van començar els treballs previs del Pla Territorial; per tant, la sola existència d’aquest avantprojecte ja és una bona notícia. Dit això: La proposta que ha tret a exposició pública el Departament de Política Territorial i Obres Públiques té moltes i greus mancances. La primera d’elles és precisament aquesta: Ser una proposta unilateral que no té el consens dels tres grups que donen suport al Govern.
El Pla es recolza en tres potes: Una definició dels espais oberts que cal preservar pel seu valor intrínsec o pel seu caràcter connector; una planificació dels potencials creixements urbanístics; i una proposta d’infraestructures de mobilitat, tant viàries com ferroviàries. I en totes tres ocorre el mateix: Que la música sona bé però la lletra no pas tant. Les línies estratègiques són llocs comuns: compactació de les trames urbanes, generació de noves centralitats amb dotacions de serveis adequades, preservació dels espais naturals en xarxa, aposta per la mobilitat sostenible... Però el desenvolupament que es fa de tot plegat té errors de model i mancances de concreció.
Des d’una perspectiva d’esquerres i ecologista hi ha qüestions que es plantegen amb què no podem estar d’acord, especialment en l’apartat de la mobilitat. Els plànols continuen dibuixant massa xarxa viària nova, tota com a autovia, mentre que l’aposta pel ferrocarril, si bé és clara, no té garanties de donar un servei eficient des del moment que es basa en el tren soterrat (d’alt cost i difícil execució), no va acompanyada dels criteris de gestió corresponents i ignora completament opcions barates i àgils com la del tramvia.
Pel que fa als espais naturals, la seva definició és òptima, però no així el seu blindatge. Massa elements queden pendents de l’elaboració posterior dels Plans Directors Urbanístics, cosa que no permet assegurar que uns espais que apareguin a priori com a protegits no acabin patint un canvi de consideració en els PDU. I algunes zones del mosaic agroforestal – com Gallecs o el connector de la Vall del Tenes – topen amb propostes urbanístiques o de mobilitat difícilment compatibles.
I en quant als nous assentaments urbans, aquests es basen en unes previsions de creixement demogràfic difícilment suportables per una regió tan poblada com ja és la metròpoli barcelonina. No hi ha prou estudis de la capacitat de càrrega del territori i no es consideren en absolut elements com l’abastament d’aigua i energia o el tractament dels residus.
Per tot plegat, cal que no desaprofitem l’oportunitat de dissenyar per a la regió metropolitana, i en particular per al Vallès, una proposta basada en el desenvolupament sostenible i que respongui a l’actual crisi del model econòmic i social vigent, el del petroli barat i les elevades emissions de gasos hivernacle. Això requerirà un diàleg llarg i concessions per part de tothom, però la magnitud del repte bé s’ho val.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada