Coses de Família

Llegeixo a El Periódico d'avui una columna d'opinió d'en Joan Tàpia sobre el que ell anomena "el míting dels bisbes", en al·lusió a la concentració del passat 30 de desembre convocada per l'arxidiòcesi de Madrid sota el lema Por la familia cristiana. La conclusió del columnista és rotunda: "L'Església espanyola no té autoritat moral per usar el nom de la democràcia en va".

Si un fos extraterrestre pensaria que el columnista s'ha fet un embolic. Què tenen a veure la concepció cristiana de la família i l'Estat democràtic? Aparentment res... oi que no? Doncs resulta que sí. Resulta que per a la Conferència Episcopal espanyola es tracta de dos conceptes íntimament lligats, pràcticament indissolubles. Així ho va manifestar en la seva al·locució del dia 30 l'arquebisbe de València, Agustín García-Gasco: "La cultura del laïcisme radical (...) condueix a la desesperança pel camí de l'avortament, el divorci exprés (...) Per aquest camí no es respecta la Constitució de 1978 i ens dirigim cap a la dissolució de la democràcia". I es va quedar tan ample.

I com s'havia de quedar, comptant el que es va afanyar a afegir l'arquebisbe de Madrid, l'ínclit Antonio Rouco, per al qual la legislació en matèria de drets socials duta a terme pel Govern Zapatero en els darrers quatre anys (llei dels matrimonis homosexuals, modificació de la llei del divorci...) constitueix "una marxa enrere a la Declaració dels Drets Humans de l'ONU sobre el dret de la família a ser protegida per l'Estat". I per acabar-ho d'adobar, tenim la perorata que Papa Ratzinger va llançar amb motiu de l'Any Nou: "Qui, fins i tot inconscientment, obstaculitza l'institució familiar, fa fràgil la pau comunitària, nacional i internacional".

Un pot pensar que tot plegat és un fogot eclesiàstic propi de l'època nadalenca. Però si s'ha anat seguint l'evolució del discurs de la jerarquia catòlica, en particular de l'espanyola, en els darrers mesos, és fàcil adonar-se que hi ha una qüestió de fons: En un moment en que l'Església sent que està perdent de manera definitiva el contacte amb la societat, enlloc d'obrir-se i modernitzar-se es dogmatitza i s'atrinxera en la seva doctrina més conservadora.

Així, l'única "família" vàlida és la "família cristiana", i tot el que s'aparti d'aquest estàndard és un pas més cap a la desnaturalització de la persona i, en definitiva, cap a la pèrdua total dels valors que consideren propis. El problema és la tendència de l'Església a entendre com a propis valors universals com la democràcia, la pau o la solidaritat. Uns valors que tan poc han fomentat en un passat massa proper ja no només amb el seu suport al franquisme a Espanya, sinó recolzant dictadures sagnants a l'Amèrica Llatina o demonitzant la planificació familiar en una Àfrica delmada per la SIDA i per les taxes de natalitat insostenibles.

Difícil ho tenen, en aquest context, moviments de renovació com Església Plural...