29-S: La vaga de la dignititat i contra la resignació

Article publicat al 9 Nou del Vallès Oriental avui divendres.
Escrit conjuntament amb el coordinador comarcal d'EUiA, en José Montero.

Iniciativa per Catalunya Verds i Esquerra Unida i Alternativa donem ple suport a la Vaga General convocada pels sindicats per al proper dimecres 29 de setembre. No podria ser d’una altra manera quan estan en joc tantes coses que han costat tants esforços i sacrificis a tanta gent. No hi ha una altra opció quan ens enfrontem al fet que, per primera vegada en la història moderna del nostre país, la generació dels nostres joves corre el risc de viure en un marc de drets socials inferior a la dels seus predecessors.

La del 29S és una Vaga per exigir una altra sortida a la crisi, una sortida que és possible des dels valors de l’esquerra: garantint la cohesió social, apostant per la qualitat del nostre Estat del Benestar i blindant els drets dels treballadors i de les treballadores. I la Reforma Laboral aprovada pel govern del PSOE és el major atac en molt de temps a aquests principis. No és d’estranyar, doncs, que compti amb la complicitat mal dissimulada de la dreta política, econòmica i mediàtica. I, per tant, tampoc ha d’estranyar que hagi generat la resposta unitària i contundent de l’esquerra política i sindical; una resposta que quedarà plasmada el proper 29S.

No es pot obviar, d’altra banda, que aquesta Reforma Laboral s’emmarca en un context de polítiques neoliberals que Zapatero i el PSOE – amb la necessària complicitat de CiU – han abraçat com el seu innegociable full de ruta. Així, aquesta retallada als drets de la classe treballadora s’ha de sumar a la congelació de les pensions i a la tisorada als sous de la funció pública (amb la conseqüent pèrdua de qualitat dels serveis públics universals), mesures aplicades ja la passada primavera. I, si no hi posem aturador, caldrà afegir-hi la retallada de les pensions i l’augment de l’edat de jubilació fins als 67 anys, mesures ja apuntades pel ministre Corbacho de cara a la propera tardor.

Així les coses, no estem només davant la Vaga dels sindicats contra el govern. És la vaga de tots aquells que no hem generat la crisi i que, en conseqüència, no volem que ens la facin pagar. Per dignitat. I és la vaga de tots aquells que creiem que els culpables de l’actual situació, els poderosos i els especuladors, no poden sortir-ne impunes i, a sobre, continuar marcant les regles del joc. No ens hi resignem.

I com que no volem ser els treballadors i les treballadores qui paguem la factura del capitalisme de casino a què han jugat uns pocs, ens neguem que les receptes per sortir de la crisi incloguin ingredients com abaratir de l’acomiadament, aprofundir en la precarització del mercat laboral, afeblir la negociació col·lectiva impedint als sindicats actuar com a representants legítims dels treballadors i les treballadores, augmentar el període de càlcul de les pensions o apostar per la privatització dels serveis públics. I no estem d’acord que aquestes mesures siguin, com diuen alguns qui sap si per justificar-se i netejar-se la mala consciència, les úniques possibles.

Hi ha alternatives, és clar que sí. Per incrementar els ingressos i garantir la sostenibilitat de l’Estat del Benestar i, per tant, la cohesió social, cal avançar en la lluita contra el frau fiscal i en la implantació d’una veritable fiscalitat progressiva. Que qui més té, més pagui. És indecent que mentre les rendes del treball cotitzen el 28% de mitjana, els beneficis de les grans fortunes a les societats d’inversió de capital variable (les SICAV) ho facin a l’1%. És profundament injust que mentre l’IVA que paguem tots els ciutadans i les ciutadanes per igual s’apuja dos punts, el tipus marginal de l’IRPF, el que paguen les rendes més altes, es mantingui congelat. És impròpia d’un govern que es fa dir d’esquerres la negativa a establir un impost a les grans transaccions de capital mentre la banca gaudeix d’una enorme injecció de diner públic sense ni tan sols veure’s obligada a obrir l’aixeta del crèdit.

En aquest context, cal que els treballadors i les treballadores prenguem consciència que l’actual inèrcia política a legislar en contra dels nostres drets es pot i s’ha d’aturar. I quan, com és el cas, s’arriba a certs límits, la Vaga General és l’únic instrument que s’ha demostrat efectiu per fer virar el rumb de les línies mestres de la política econòmica del govern de torn. Per això, perquè ens sobren els motius, el 29 de setembre anirem a la Vaga. Hi véns amb nosaltres?

29S: Jo també aniré a la vaga!

Article publicat al diari digital AraVallès.cat avui dimarts

La generació dels nostres joves serà, si no ho evitem, la primera de la història moderna d’aquest país que viurà unes condicions socials i laborals pitjors que la seva predecessora. La crisi generada per la gran banca i pels especuladors la pagarem – insisteixo, si no ho evitem! – els treballadors i les treballadores amb una major precarietat del mercat laboral, un sistema fiscal que maltracta les rendes del treball en favor de les del capital i les retallades ja anunciades del sistema d’Estat del Benestar.

És en aquest context que la Vaga General del proper 29 de setembre pren la seva màxima dimensió. No és només una vaga dels sindicats contra el govern; és la vaga d’una immensa majoria de la societat que diu prou als atacs de les elits econòmiques, aquestes que ara alguns anomenen “mercats” per evitar referir-s’hi amb noms i cognoms: Emilio Botín, Francisco González... És la vaga de la dignitat i contra la resignació, de demostrar que creiem que una altra sortida a la crisi és possible des dels valors de l’esquerra.

La passada primavera el president Zapatero va acabar per rendir-se als cants de sirena del neoliberalisme més salvatge. Primer van arribar la congelació de les pensions i la retallada dels sous de la funció pública, mentre la banca rebia diners de l’Estat per sortir del forat on els havia conduit el seu afany especulatiu vinculat sobre tot al negoci immobiliari. Ara és el torn de l’abaratiment i de la facilitació legal dels acomiadaments; de la debilitació de la negociació col·lectiva i de l’afebliment del paper dels sindicats com a representants democràticament escollits pels treballadors i les treballadores; de la precarització del mercat laboral i de la pràctica extinció dels contractes indefinits en favor dels temporals. Més endavant vindran l’endarreriment de l’edat de jubilació i l’augment del període per calcular les pensions. I tot això promogut per un govern que es reclama socialista: quina indecència!

Mentre això ocorre, mentre els de sempre paguem els costos d’una crisi que no hem generat, aquest mateix govern s’arronsa a l’hora de prendre mesures contra els culpables d’aquesta situació. Res d’una reforma fiscal que avanci en la progressivitat de “qui més té, més paga”. Res d’una taxa a les grans transferències de capital. Res d’actuar contra el frau fiscal i contra l’economia submergida. Res de fer retornar a la banca els diners que van rebre, ni tan sols d’obligar les entitats financeres a obrir l’aixeta del crèdit. Res d’avançar en la millora dels serveis públics de salut, educació i benestar social, afavorint així la seva progressiva privatització. Res, en definitiva, del que faria un veritable govern d’esquerres.

Per tot això, perquè ens sobren els motius, el 29 de setembre anirem a la vaga. No per derrotar cap govern, sinó perquè canviïn les seves polítiques. No per caprici ni “perquè toca”, sinó perquè no volem que els avenços socials pels que han lluitat moltes generacions de treballadors i treballadores se’ns dilueixin entre les mans.

El Quart Cinturó i el Dret a Decidir

El passat 30 de juliol, amb "agosticitat" i al·levosia, el Ministerio de Fomento va treure a exposició pública l'estudi informatiu del 4t Cinturó entre Terrassa i Granollers. Per més que, davant les pressions rebudes, el Ministerio acabés allargant el període d'al·legacions fins el proper 9 d'octubre, aquest fet ja demostra unes presses difícils de justificar en la tramitació d'un projecte que si alguna cosa necessita és diàleg.

Aquestes presses només es poden entendre per la necessitat electoralista del govern de Zapatero per demostrar que no ha retallat les inversions en infraestructures a Catalunya. Davant d'això, tant se val que el projecte convalidi un estudi d'impacte ambiental realitzat... el 2004 (!) i que ignora les modificacions en la normativa ambiental hagudes des de llavors, com la implantació de les avaluacions ambientals estratègiques o l'ampliació de la xarxa Natura 2000. I tant se val també que s'oblidi del Pla Territorial Metropolità i del Pacte Nacional d'Infraestructures, ambdós impulsats des del Govern d'Entesa durant la darrera legislatura.

No deixa de sorprendre - o sí - que, davant d'aquesta prepotència del govern central vers l'administració catalana, el PSC no alci la veu ni que sigui per posar en valor la seva pròpia acció de govern (aviam si ara resultarà que no se la creien...). Tampoc deixa de sorprendre - o sí - que CiU no reclami el dret a decidir sobre les infraestructures del país i se sotmeti a la (mala) solució que vol imposar el Ministerio. Perquè aquí no estem parlant només d'un projecte concret com el 4C; estem parlant de la plasmació o no del nou paradigma de polítiques de mobilitat i de planificació territorial aprovat pel Govern i pel Parlament de Catalunya i que es recull de manera molt clara i decidida en el Pla Territorial Metropolità.

A menys de tres mesos de les eleccions del 28N, fóra bo saber si socialistes i convergents pensen apostar per aquesta línia de polítiques per al territori des del territori o si, pel contrari, pesen més certs interessos econòmics i determinades conjuntures electorals. Perquè la claredat propositiva que demana el president Montilla no es pot limitar al debat identitari.

I si Fomento necessita invertir a Catalunya per rentar-se la cara o la mala consciència, que no es preocupi: de Montcada cap a Vic hi ha un munt de quilòmetres de via fèrria pendents de desdoblar...

Fins el setembre!

Perquè amb aquesta calor no hi ha qui escrigui res... i encara menys qui ho llegeixi... BON ESTIU A TOTHOM!!!

El pitjor d'una sentència infame

Vagi per endavant que la sentència emesa el passat dilluns pel Tribunal Constitucional sobre l'Estatut em sembla no només una irresponsabilitat, sinó una frivolitat més (i van...) per part d'un òrgan com el TC absolutament deslegitimat i sense autoritat moral per fer pública ni aquesta ni cap altra resolució al respecte.

Vagi per endavant també que, com a ciutadà de Catalunya, reclamo tant a la meva classe política com a la societat civil una resposta ferma, unitària i sense fissures ni complexos, que deixi ben clar que l'Estatut que volem que ens serveixi de marc polític és el que vam votar en el seu dia, no el que ens han tornat mutilat després de quatre anys de segrest.

Quedi clar que entenc que la sentència del Constitucional constitueix un punt d'inflexió en les relacions Catalunya-Espanya, a partir del qual els qui mantenim - malgrat tot, perquè els jutges del TC no són ningú per fer-nos canviar d'opinió - l'aposta per un Estat Federal ens veurem obligats a exigir una reforma constitucional profunda sense la qual està clar que no és possible una Espanya plurinacional on Catalunya tingui garantits els seus drets com a nació.

Que ningú dubti que avui jo també em sento més incòmode en un Estat on, lluny d'avançar cap a la comprensió i el respecte ver la seva complexitat i vers el seu caràcter plural, hi ha una majoria política i social (el PSOE se segueix dient "federalista"!?) que sembla sentir-se més còmoda amb la "indivisible unitat de la pàtria" i amb la negació de la diferència.

Fetes totes aquestes reflexions poc menys que obligades: el pitjor de la barbaritat comesa el passat dilluns pel TC és que, a ¿cinc? mesos d'unes eleccions autonòmiques, el debat polític a Catalunya ha quedat prostituït. És un llast insuportable per a un país amb més de mig milió de persones aturades que la centralitat de la campanya electoral no se situï en les propostes per sortir de la crisi, sinó en les qüestions identitàries. Suposa un pas cap a l'abisme no dedicar-nos a discutir sobre les necessàries reformes dels models productiu i energètic, sobre el desenvolupament de l'estat del benestar, sobre la gestió dels recursos hídrics i dels residus, sobre tantes i tantes qüestions que quedaran en un segon terme (amb sort) davant de la reiterada polèmica al voltant de l'encaix de Catalunya a Espanya.

Tot plegat, no obstant, serà la conseqüència de la judicialització d'un pacte polític i de la negació de la voluntat majoritària dels catalans i de les catalanes. Que ningú més enllà de l'Ebre s'exasperi, doncs...

La vaga del 8-J era la vaga de tothom

Article publicat al diari digital AraVallès.cat avui divendres

Més enllà de la guerra de xifres sobre el grau de seguiment aconseguit, la vaga de la funció pública del passat dimarts posa de manifest que el president Zapatero ha perdut la seva darrera taula de salvació: la pau social. Trencada la sintonia entre els sindicats i el govern espanyol, i tenint sobre la taula una més que probable reforma laboral per decret davant del fracàs de la negociació col·lectiva entre patronal i sindicats, la convocatòria per part d'aquests d'una vaga general al conjunt de l'Estat sembla ja inevitable.

Es pot discutir si l'estratègia seguida per les centrals sindicals majoritàries ha estat més o menys encertada. Hi ha qui pensa -jo entre ells- que l'aturada del sector públic s'hauria d'haver produït abans de l'aprovació de la tisorada de ZP, i que superat aquest punt d'inflexió la convocatòria que calia era de caire general i no pas sectorial. I ho crec així no perquè no consideri que els treballadors públics tenien motius de sobra per anar a la vaga, sinó perquè en aquest nostre país encara hi ha el sentiment majoritari que els funcionaris són uns privilegiats que produeixen poc i que -si més no- tenen la feina assegurada, que no és poca cosa en l'actual context laboral. I, malgrat aquest estereotip sigui relativament fàcil de comprar per a l'assalariat o l'autònom que ha vist com també ell perdia poder adquisitiu i com també ell perdrà probablement drets laborals, no puc estar-hi menys d'acord.

Al marge dels temps i de la repercussió de la vaga del 8-J, cal que des de l'esquerra fem una defensa aferrissada no només de la professionalitat dels treballadors de l'Estat -que també-, sinó de la necessitat que aquests més de 2,5 milions de persones no vegin retallat ni un dels seus drets. En primer lloc, perquè constitueixen la base del bon funcionament dels pilars d'això que anomenem 'Estat del Benestar' i que tant ens ha costat construir. Els sistemes públics de salut, ensenyament i serveis socials són la principal garantia de la cohesió de la nostra societat, i afeblir-los -més en una època de crisi- és posar en risc especialment els col·lectius més desafavorits i avançar cap a la fractura i la conflictivitat socials als nostres pobles i ciutats. En un moment com l'actual, el conjunt de la ciutadania necessita més i millors serveis públics que mai, més Estat en definitiva, i això passa per consolidar la situació de les persones que fan possible amb la seva feina diària que aquests mecanismes funcionin.

Independentment d'això, que ningú dubti que la retallada dels sous als treballadors de l'Estat repercutirà en la futura negociació dels diferents convenis col·lectius a l'empresa privada. Que un govern plantegi la necessitat de retallar un 5% de promig la despesa salarial és la millor justificació que poden tenir les diferents patronals per justificar que cal reduir costos laborals; i això només té dues traduccions possibles: menys persones ocupades (i per tant més atur) o salaris més baixos (i per tant menys poder adquisitiu, menys capacitat de consum i ralentització de l'economia). Dit d'una altra manera, les reivindicacions que aquest dimarts expressaven els funcionaris -i (no ho oblidem!) també els treballadors de moltes empreses públiques i dels serveis concertats de salut i ensenyament, que no gaudeixen d'aquesta 'privilegiada' condició- anaven en favor del conjunt de la societat.

Caldrà, en les properes setmanes, seguir de ben a prop com evoluciona la situació. Perquè si -com d'altra banda sembla probable- el proper 16 de juny ZP aprova una reforma laboral que suposi abaratir l'acomiadament i reduir les cotitzacions de les empreses a la Seguretat Social, els treballadors i les treballadores -del sector públic i del privat- no tindrem més remei que mobilitzar-nos conjuntament per exigir que es garanteixin els nostres drets. Que no ens han sortit de franc, precisament...

El civisme, el tocino i la velocitat

L'ajuntament de Granollers ha aprovat inicialment, amb els vots del PSC (que governa amb majoria absoluta), la seva nova Ordenança dels Espais d'Ús Públic i Civisme. L'objectiu del text - qüestions administratives al marge - és "crear un instrument que ens permeti avançar cap a un model de ciutat que volem més cívica i respectuosa amb l'espai públic" (sic).

Quan un sent parlar de reglamentar el civisme de seguida li ve al cap la desafortunada ordenança aprovada per l'ajuntament de Barcelona el 2005. En aquell moment des de sectors de l'esquerra política (ICV entre d'altres) i social (encapçalada llavors per la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona) es va mostrar l'oposició que problemàtiques amb una evident arrel social com l'exercici de la prostitució i de la mendicitat es pretenguessin assimilar a qüestions com els sorolls o la tinença de mascotes, per citar dos exemples a l'atzar.

En el cas de la capital catalana no va haver-hi moviment de les posicions de partida i el PSC va ajudar-se dels vots de la dreta per aprovar un text que el temps s'ha encarregat de situar al seu lloc. Hi havia una greu equivocació de partida, la de cercar una ciutat-aparador on les injustícies socials que "malmeten" la imatge s'amaguen sota la catifa, i aquesta equivocació s'ha evidenciat en la impossibilitat de resoldre amb una gestió de maquillatge problemes que requereixen uns instruments polítics molt més complexos.

Cinc anys després, i com si res no hagués passat i res no haguessin après, els socialistes granollerins tornen a caure en el mateix error. Especialment greu és que el PSC, que fa bandera de les polítiques socials, tracti situacions que sovint amaguen veritables drames personals amb una frivolitat i una manca de rigor polític - i a la vegada amb una manca de diàleg amb els agents socials - intolerables.

Així, l'ordenança granollerina, entre d'altres perles, preveu sancions de fins a 750€ per a les persones que "exerceixin la mendicitat" o que tinguin "conductes o relacions de naturalesa sexual amb les quals s'ofereixi, se sol·liciti, s'exhibeixi, es negociï, s'accepti o es mantingui de manera directa o indirecta als espais d'ús públic i que comportin retribució econòmica".

Encara bo que el mateix text dóna la solució màgica a ambdues situacions en articles següents als anteriors:

105.2: "Els serveis públics vetllaran perquè les persones no es vegin abocades a la mendicitat".

111.1: "L'Ajuntament de Granollers, a través dels serveis socials competents i del servei d'atenció a les víctimes de violència, prestarà informació i ajut a totes aquelles persones que es trobin en situació de prostitució a la ciutat i vulguin sortir de la mateixa".

Això després de multar-les, s'entén. Visca el cinisme!

Contra la retallada de drets, reforma fiscal

Article publicat al diari digital AraValles.cat avui dimarts

Les mesures econòmiques i socials presentades dimecres al Congrés dels Diputats pel president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, suposen - com ja han dit els representants dels sindicats i dels partits d'esquerra - una retallada intolerable dels drets de la classe treballadora. D'entre el conjunt de punyalades al cor de l'estat del benestar n'hi ha dues que em semblen especialment greus, sense menystenir les altres: són la congelació de les pensions i la retallada a les prestacions, ja de per sí minses, contemplades en la Llei de la dependència; dues propostes que ataquen els col·lectius més febles de la nostra societat.

Ningú posa en dubte que cal reduir el deute de l'Estat per garantir l'estabilitat econòmica del sistema. Ara bé, per equilibrar la balança entre ingressos i despeses hi ha dues vies: una, això que ara anomenen 'polítiques d'austeritat' en la despesa i la inversió públiques (per cert: eren 'austers' els plans ZP destinats a gastar més i més en totxo a canvi de generar una quantitat irrisòria de llocs de treball temporals i de baixíssima qualitat?; quant de temps seguirem combatent la crisi a base d'ocurrències?); l'altra via per reduir el dèficit, deia, és l'augment de les entrades a l'erari a través de l'augment de la pressió fiscal. Des de fa temps ja no la dreta, sinó el centre-esquerre català (PSC, ERC) i espanyol (PSOE) han apostat descaradament per la primera opció atribuint a la segona, a la pujada d'impostos, la conseqüència de la davallada del consum i, com a derivada, de la riquesa mesurada a través del PIB.

Potser és ara quan el president Zapatero i els qui li donin suport hauran d'explicar com es mantenen el consum i l'activitat econòmica si les famílies ingressen menys. Perquè aquesta és la conseqüència última de les propostes del govern: una retallada significativa en el que entrarà cada mes per caixa a les famílies treballadores d'aquest país. Així, segons la mateixa teoria liberal adoptada ara pels socialdemòcrates, si el consum davalla (que ho farà si el capital disponible pels potencials consumidors minva) decreixerà el PIB, i amb això es tornarà a destruir ocupació, i d'aquí tornarem a començar la roda...

En qualsevol cas, aquest és el resultat que comporta haver establert com a paradigma de certa esquerra la baixada dels impostos. Així ho hem vist en els darrers temps a Catalunya i a Espanya: davallada dels tipus més alts de l'IRPF, supressió de l'impost de patrimoni, quasi-supressió (hagués estat total de no ser per l'oposició d'ICV-EUiA) de l'impost de successions... mesures totes elles empreses per governs autoanomenats 'progressistes'.

A ningú agrada pagar impostos, això és evident. Però tant o més evident és que sense una certa càrrega fiscal no hi ha estat del benestar, i sense estat del benestar qui pateix les conseqüències de la poca qualitat i de la privatització dels serveis bàsics són les classes més desafavorides. Cal, per tant, recuperar des de l'esquerra la cultura dels impostos com a contribució al bé comú. Impostos implementats no de qualsevol manera, és clar, sinó amb criteris de progressivitat. Justament el que no ha fet el govern socialista des que va arribar al poder el 2004: xecs nadó i 400 euros per a tothom, sigui mileurista o milionari; i, des del proper 1 de juliol, 18% d'IVA per a tothom, sigui propietari d'una gran fortuna o no arribi a final de mes.

L'esquerra d'aquest país ha de fer pedagogia del que significa incrementar la pressió fiscal d'una manera justa i progressiva. No pot ser que les grans fortunes que inverteixen en les Societats d'Inversió de Capital Variable (les famoses SICAV) tributin l'1% mentre qualsevol treballador cotitza per damunt del 15%. És profundament injust que el senyor Emilio Botín (el Banc de Santander va tancar 2009 amb prop de 9.000 milions d'euros de beneficis i va repartir dividends als seus accionistes per valor de prop de 5.000 milions) tingui els mateixos avantatges fiscals que un treballador d'una oficina del seu mateix banc.

Aquesta és la veritable redistribució de la riquesa que ha d'exigir l'esquerra: no només que pagui més qui més té, sinó que rebi més qui menys té. Perquè mentre molts ciutadans fem números aquests dies per saber quan ens costarà la broma, segueix havent-hi una minoria - aquesta que en Joan Herrera anomena amb encert "els poderosos", la que no necessita mobilitzar-se perquè legisla a cop de telèfon - que ho està celebrant a les borses.