Crònica de campanya (i 5): Hi ha esperança!

Fer campanya et permet conèixer gent que fa coses interessants. Persones que, en una societat cada vegada més individualista, entenen que la solució dels problemes actuals i la construcció d'un demà millor és cosa de tots i de totes. Homes i dones que no es resignen, que creuen que hi ha una altra manera de pensar el món i que viuen segons allò que pensen i creuen.

Aquesta setmana he tingut l'oportunitat de compartir dues d'aquestes experiències que fan que una campanya electoral sigui també un element d'enriquiment personal (enriquiment de l'esperit i del cervell, no de l'altre!). La primera, el passat dilluns quan vam acompanyar la Dolors Camats a visitar el CEIP Lledoner de Granollers i conèixer el seu model de comunitat d'aprenentatge. Un model on direcció, professorat, pares i mares treballen colze amb colze perquè els nens i nenes no només adquireixin uns coneixements, sinó que aprenguin uns valors de tolerància, respecte vers la diversitat, participació i coresponsabilitat en la presa de decisions, pensament crític i implicació amb allò que els envolta. Que difícil, i a la vegada que magnífic! Per als qui diuen que l'educació pública i de qualitat no és una eina per assolir una societat més justa, participativa i cohesionada...

La segona d'aquestes experiències la vam poder conèixer dimecres amb una altra diputada, la Dolors Clavell; també a Granollers, en aquest cas recorrent el barri de Congost amb la gent de la seva Associació de Veïns. Congost, com la veïna Barriada Nova de Canovelles, han rebut en els darrers anys ajuts del Pla de Barris per a la seva reforma integral (urbanística i d'equipaments, però introduint també elements de cohesió social i d'integració dels col·lectius nouvinguts). Evidentment que el suport econòmic i tècnic de la Generalitat ha estat importantíssim, però els resultats no haurien estat ni de llarg els mateixos sense la implicació d'un moviment veïnal "com els d'abans" i del conjunt del teixit associatiu - esportiu, cultural... - del barri per elaborar un projecte que no només reforma façanes i instal·la ascensors, sinó que potencia la interculturalitat i el contacte intergeneracional com a elements bàsics del foment de la convivència en un barri que provenia d'un grau de degradació urbanística important i amb un volum molt significatiu de persones amb risc d'exclusió social.

Gent com la del CEIP Lledoner i la de l'AV Congost et reafirma que hi ha esperança. Esperança que aquesta societat pot anar a millor; esperança que hi ha qui manté l'interès i la posada en valor d'allò que és públic; esperança que els nostres pobles i ciutats tenen uns actius humans que han de permetre construir un futur millor. Perquè, al cap i a la fi, es tracta d'això. Que no és poc!

Mas, Herrera i la resta

Article publicat al diari digital AraVallès.cat avui dijous

S’acaba una campanya electoral on, més que mai i malgrat el pes que hi ha tingut el debat identitari, s’ha escenificat la pervivència de la dualitat entre dretes i esquerres. En un moment en què els de sempre han tornat a l’equidistància, d’altres ho han superat amb aquest invent de la transversalitat i Montilla i els seus... bé, Montilla i els seus ni hi han estat ni se’ls espera, ha quedat demostrat que hi ha dos discursos, dos models de país i de societat: els que representen CiU d’una banda i la coalició ICV-EUiA de l’altra. Aquest ha estat el cara a cara real!

El model de Convergència i Unió i d’Artur Mas (i el del PP, no ho oblidem, que aquesta vegada no hi hagut notari!) no és més que el retorn als vint-i-tres anys de govern Pujol, amb un gir encara més dretanós si era possible. El 'canvi' anunciat significa, ni més ni menys, que la involució en matèria social i ambiental, el desmantellament de les polítiques de cohesió social i de modernització ecològica del país desenvolupades pels governs catalanistes i d’esquerres en els darrers set anys. Això és: menys sanitat pública per afavorir els lobbies de les mútues i les farmacèutiques; menys educació pública per acontentar la concertada i les escoles d’elit que segreguen nens i nenes; menys transport públic per estar al costat dels qui contaminen i de les constructores; menys transparència perquè guanyin els Millet de sempre. La Catalunya millor de Mas és la Catalunya millor per a les minories que segueixen pensant que el país és seu i que hi poden fer i desfer com vulguin.

Front aquest pas enrere en els drets de les classes populars, Joan Herrera i ICV-EUiA representem els interessos de la majoria i així ho diem, sense complexos. La majoria que vol i que necessita uns serveis públics, universals i de qualitat que constitueixen la millor eina per sortir de la crisi amb cohesió i sense fractura entre classes socials. La majoria que entén que la prioritat absoluta del govern que surti de les eleccions del 28N ha de ser la reactivació econòmica i la generació d’ocupació, i que això només serà possible amb la introducció de canvis radicals en el sistema productiu i amb l’aposta per l’economia verda i de serveis a les persones. La majoria que entén que és just i necessari per al progrés del país que qui més té, més guanya i més contamina, més impostos pagui per contribuir a la redistribució de la riquesa.

Aquesta majoria no és més que la majoria social d’esquerres que hi ha avui dia a Catalunya i a la que tant el PSC com ERC han decidit abandonar. Davant d’aquesta realitat, només Iniciativa Verds i Esquerra Unida som la garantia de governs i de polítiques d’esquerres perquè som els únics que contraposem model amb la dreta i diem alt i clar que no hi pactarem. Així les coses, des d’ICV-EUiA demanem la mobilització de l’electorat progressista per aturar la dreta i els qui, des de la l’ambigüitat, li fan el joc. Que cap vot treballador, jove, pensionista, de les classes populars es quedi a casa el 28N. Perquè hi ha esperança i solucions d’esquerres, diguem no a la resignació i sí a una altra manera de fer país en benefici de la majoria i no dels poderosos.

Crònica de campanya (4): Un cap de setmana de rituals

El segon cap de setmana de qualsevol campanya electoral té dos rituals ineludibles: l'acte central de campanya i la publicació a la premsa de les darreres enquestes. I en aquesta ocasió no ha estat diferent.

Dissabte ICV-EUiA celebràvem el nostre acte central en un cine Urgell de Barcelona ple de gom a gom. Bones vibracions i molta energia positiva. Ja és una mica això, un acte central: té una component mediàtica important, és cert, però serveix també per acabar d'activar l'organització de cara a un esprint final sempre intens. D'altra banda la coincidència en totes les intervencions era inevitable, vist el que s'ha vist fins ara. Aquí hi ha dos models de país, dos models de societat: un, el de dretes, el que defensa Artur Mas; l'altre, el d'esquerres, el que defensa Joan Herrera. I no hi ha més. La resta (el que fan PSC, ERC i PP) són variacions d'un mateix discurs en els vessants econòmic i social, un discurs que té capitalitzat en aquesta campanya Convergència i Unió. Això sí, cadascú amb els oportuns ornaments identitaris per arribar a la víscera de l'elector.

De les enquestes de diumenge, potser em quedo més amb la que no es va publicar que no pas amb les que sí van aparèixer. Que el Periódico, el mitjà més afí entre els afins al PSC, "passi" de la cita amb la demoscòpia indica fins a quin punt als socialistes aquesta campanya els inoportuna. Segurament haguessin preferit un simple traspàs de poders de Montilla a Mas que no els tragués els colors com probablement ho facin les urnes el proper diumenge. Com els trauran els colors també a ERC. És la conseqüència de governar set anys i després renegar quinze dies de l'acció de govern, fent equilibris inversemblants i transitant entre la recuperada equidistància d'Esquerra i l'autisme de Montilla.

En aquest context, que ICV-EUiA traguem nou o catorze diputats i diputades - els extrems de les forquilles de les diferents enquestes - dependrà de la nostra capacitat de mobilitzar la gent d'esquerres. Tenim en contra la crisi, la desafecció, la corrupció, els vídeos "freaks" i la frivolització de la política. Però tenim a favor la coherència dels nostres set anys de govern, on hem dit i hem fet el mateix que quan estàvem a l'oposició, que és el mateix que diem i fem cada dia als nostres ajuntaments, al Parlament i al Congrés.

Com cantava en Dani Flaco dissabte a l'Urgell, que tinguem sort!

Crònica de campanya (3): Derbi és futur!

No tinc cap dubte que Derbi, de Martorelles, és una d'aquelles empreses que la gent del Vallès Oriental, en especial la del Baix Vallès, considera com a pròpia. La fàbrica de les "bales vermelles", la marca guanyadora d'un munt de campionats de motociclisme amb pilots mítics com Ángel Nieto o Jorge Martínez Aspar, va arribar a ocupar 1.200 persones orgulloses de treballar per l'empresa que comercialitzava aquella Variant que qui més qui menys vam portar de joves.

Però el passat dimarts, durant la visita que vam fer a Derbi amb en Joan Herrera, la gent del comitè d'empresa ens explicava que el darrer mundial de 125cc guanyat pel cerverí Marc Márquez fa tot just quinze dies ja no el van sentir com a propi. I és que Derbi és ara una de les marques que integra el grup italià Piaggio que, lluny d'apostar per una fàbrica que s'ha mostrat sempre enormement competitiva, ja s'ha endut bona part de la producció al país transalpí, ara vol traslladar-hi tota la part de components i, en definitiva, té la intenció mal dissimulada de tancar una de les nostres empreses amb més solera.

Malgrat aquesta realitat, malgrat l'ERO que ofega els treballadors en una planta que continua oferint beneficis (!), cal explicar que empreses com Derbi poden i han de tenir futur a la nostra comarca. Perquè són i poden continuar sent líders en sectors de la indústria "madura" i perquè poden i han de seguir sent capdavanteres en recerca, desenvolupament i innovació.

Per això, no obstant, calen dues coses que ara ens manquen. La primera: empresaris disposats a acceptar reptes de modernització com la transició al vehicle híbrid i elèctric; es dóna el cas, incomprensible i lamentable, que els enginyers de Derbi van presentar un projecte en aquest sentit a Piaggio... que el va rebutjar, tot perquè ara l'estigui desenvolupant la competència de Rieju a Figueres! I la segona: que aquests empresaris trobin en temps de crisi el finançament adequat; per a això cal la conversió de l'Institut Català de Finances en una veritable banca pública.

Al Vallès hi ha empreses que poden liderar la nova economia verda vinculada al transport públic ferroviari o als components electrònics; empreses com Circutor, de Viladecavalls, o Alstom, de Santa Perpètua. Però per garantir que a la comarca hi hagi un teixit industrial prou complex i madur com per generar suficient ocupació de qualitat és igualment imprescindible que les nostres marques de sempre, les nostres Derbi, surtin de la crisi i facin el salt cap a aquesta nova economia amb el necessari acompanyament de les administracions públiques. Potser que ens hi poséssim...

Crònica de campanya (2): Un debat de cap de setmana

Dissabte, mentre els companys i les companyes de la Coalició a Granollers instal·laven la paradeta informativa al Pavelló Olímpic (quina gran victòria del BMG contra l'Ademar!) jo vaig poder acompanyar la Marina Escribano al debat de candidats comarcals organitzat per Punt 7 Ràdio Sant Celoni. Algunes consideracions sobre el contingut del programa:

1a: Prop del 50% de la durada del debat es va dedicar a la qüestió identitària. En plena crisi, amb un país amb 600.000 persones aturades, em sembla un luxe asiàtic no centrar la discussió en les solucions per reactivar l'economia i generar ocupació.

2a: CiU - en aquest cas en Jordi Cuminal - continua centrant la seva campanya en el missatge de "govern fort" versus "desgavell tripartit". Això mentre el mateix Cuminal es declara independentista, Duran i Lleida vol ser ministre a Madrid i Mas... bé, Mas depèn de la lluna.

3a: Tot això sumat al brindis al sol del concert econòmic, que pensen aconseguir gràcies a la bona disposició de PSOE i PP a reformar les lleis orgàniques pertinents al Congrés de Diputats. Que el model federal és complicat d'assolir per manca de socis a les Espanyes ja ho sabem. El que no sabíem és que el Congrés estés ple de partidaris del concert (ja no dic d'independentistes!).

4a: Cuminal: "no pot ser que un partit [ICV-EUiA] amb menys d'un 10% de vot determini les polítiques del Govern. No sense agrair la seva afirmació, des d'ara demano que el 3,05% de vot que CiU representa al Congrés no sigui clau per aprovar reformes laborals, retallades socials i similars. Ni que sigui per coherència.

5a: El PSC - Pere Rodríguez - insisteix que ni reeditarà el tripartit ni pactarà amb la dreta. Així les coses, José Montilla és el primer candidat del Partit dels Socialistes que enlloc de presentar-se a president de la Generalitat es presenta a cap de l'oposició.

6a: Les coincidències - només matisades en les formes, i de vegades ni això - entre CiU i PSC en matèries com les reformes econòmiques, les infraestructures o les retallades dels serveis públics fan por. Si els socialistes volen renegar de les polítiques del Govern d'Entesa ja ens preocuparem altres de posar-les en valor...

7a i darrera: Només ICV-EUiA vam parlar de modernització del model productiu, d'aprofundiment en l'estat del benestar, de solucions a la crisi energètica, de nous jaciments d'ocupació, de polítiques públiques d'habitatge, de millora de la qualitat de l'aire, de fiscalitat progressiva, de transport públic, de la necessitat que la banca obri l'aixeta del crèdit, d'equitat en l'accés a l'educació, d'unitat en la defensa dels drets nacionals...

Curiosament, els temes que acabo de citar i dels quals ni PSC, ni CIU ni ERC no van fer ni una sola proposta són dels que la gent parlava ahir diumenge a la paradeta informativa que vam instal·lar al mercat de Canovelles. És que alguns no són d'eixe món...

Crònica de campanya (1): L'inici

El primer dia de campanya electoral sempre és intens. De fet, comença molt aviat, tant com a les 0h, el moment de l'enganxada del primer cartell. Es pot considerar - i en bona mesura és cert - que es tracta d'una pràctica obsoleta, aquesta de sortir a encolar cartells a les parets de la ciutat. A mi, no obstant, és un moment que em genera cert pessigolleig. Primer, perquè saps que és el punt de partida de quinze dies molt llargs, de molta feina i amb un desenllaç sempre incert. Però sobre tot perquè no puc evitar que em vinguin al cap les imatges de les primeres campanyes electorals, les de finals dels setantes, quan poder sortir lliurement al carrer a penjar cartells dels diferents candidats simbolitzava el triomf de la democràcia sobre la foscor dels quaranta anys de dictadura. I ser modestíssim continuador de la feina que feia aquella gent m'omple d'orgull.

Enguany la primera nit de campanya a Granollers va deixar una anècdota del tot trivial però que no vull deixar de destacar. Al pont sobre el Congost, al costat de la benzinera l'Avenida, ens vam trobar les "brigades" de les tres forces de l'actual Govern d'Entesa: PSC, ERC i ICV-EUiA. Tots a la recerca del millor punt per penjar la nostra pancarta. Però lluny del que algú pugui pensar, de tensió i crispació res de res; al contrari, bon rotllo, que amb gent com en Prufi, en Juanma, en Pep... no pot ser d'altra manera. Perquè, més enllà de defensar idees diferents - amb passió i vehemència quan cal, faltaria més - tots els que érem allà compartíem una altra cosa: som gent que creiem que la política és útil sempre que la fa gent honesta, treballadora, amb conviccions i principis però oberta sempre a l'acord si es tracta de millorar la qualitat de vida dels nostres pobles, de les nostres ciutats, del nostre país.

Després de dormir unes horetes començava "de debò" la campanya pròpiament com a tal. La gent d'ICV del Vallès Oriental vam tenir la sort de poder-ho fer dinant amb el conseller Joan Saura a Mollet. Jo personalment vaig tenir l'oportunitat de presentar l'acte, i entre d'altres qüestions en vaig voler destacar una que crec que és significativa perquè reflecteix que hi ha maneres diferents de fer política, també des del vessant humà: mentre en Carod esmola les eines esperant la patacada d'ERC per venjar-se dels qui l'han apartat de la direcció; mentre ningú al PP es recorda de Sirera i Piqué; mentre al PSC estan més pendents del relleu de Montilla que de guanyar les eleccions... en Joan Saura, acabat d'arribar d'un inici de campanya a Lleida que s'havia allargat fins altes hores de la matinada, estava a Mollet en el primer dels molts actes que farà en campanya donant suport a Joan Herrera.

Més enllà d'aquesta qüestió, que insisteixo no és anecdòtica, en Saura va fer un discurs per aquells que es creuen que es poden instal·lar en l'equidistància o en la transversalitat perquè ja no hi ha ni dretes ni esquerres. Doncs sí, hi continua havent dos models contraposats: el que creu en els serveis socials i el que els vol privatitzar; el que aposta per una sortida de la crisi amb cohesió social i el del "salvi's qui pugui i al preu que sigui". I la gent d'ICV-EUiA tenim molt clar de quin costat estem, sense ambigüitats, orgullosos.

Acabat el dinar, la tarda encara ens reservava el primer acte públic de campanya a la comarca. A Montmeló amb en Jordi Manils, la Laia Ortiz i l'Alfons Salmeron. Molta gent a la Sala de la Concòrdia, gent engrescada pensant no només que cal un govern d'esquerres a Catalunya, sinó que d'aquí a sis mesos farem un canvi per deixar que l'aire entri per les finestres d'un Ajuntament que s'ha oblidat que a fora hi ha persones a l'atur, persones desnonades per no poder fer front al lloguer o a la hipoteca, persones que necessiten més que mai que des de les administracions públiques - la municipal la primera - hi hagi ara més que mai una sensibilitat social que el PSC d'aquesta comarca sembla haver perdut ja fa temps.

Del míting em quedo amb una frase que surt al vídeo de campanya de la Coalició i amb la que en Jordi Manils va començar la seva intervenció: "Us diran que les coses són així, que no s'hi pot fer res. I és mentida, hi ha una alternativa des de l'esquerra. Construim-la, que el futur no està escrit".

En això estem. Continuarà...

L'Església, que digui Missa!

Article publicat al diari digital AraVallès.cat avui dimecres

Ara fa unes setmanes va aparèixer en tots els mitjans de comunicació comarcals la notícia segons la qual el Bisbat de Terrassa volia impedir que a l’Hospital General de Granollers es realitzessin avortaments, tot i ser aquesta una pràctica mèdica reconeguda i regulada per la legislació vigent. Per assolir el seu objectiu, el Bisbat argumentava que té dret a imposar aquest tipus de decisions pel fet de formar part de la Fundació Hospital Asil.

D’aquesta situació se’n poden fer diverses lectures. La primera: és si més no sorprenent que, en ple segle XXI, l’Església Catòlica tingui veu i vot en el Patronat d’una institució que ofereix un servei públic, en aquest cas mitjançant la Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública (XHUP). Tant sorprenent com que en el màxim òrgan rector de la Fundació Hospital Asil no hi siguin presents ni els partits polítics, ni els sindicats, ni les patronals, ni els col·legis de professionals sanitaris, ni les associacions d’usuaris, ni... En diferents ocasions, la darrera durant el Ple Extraordinari sobre la situació de la sanitat a Granollers, celebrat farà cosa d’un any, hi ha hagut sol·licituds (llavors va ser d’ERC, anteriorment ho havíem demanat des d’ICV i ho tornarem a plantejar com un element prioritari en el programa de les properes eleccions municipals) en la línia de remodelar el Patronat i convertir-lo en un òrgan realment representatiu dels diferents col·lectius implicats en el dia a dia de la institució. El PSC, no obstant, sempre s’ha oposat a realitzar aquests canvis.

Una segona interpretació de la notícia és que el Bisbat de Terrassa té un problema amb la Llei; bé perquè la desconeix, bé perquè no vol que s’apliqui. El primer cas, la ignorància que l’objecció de consciència és un dret individual de cada professional sanitari i que són aquests els únics que el poden exercir i no pas el Patronat, fóra greu però disculpable. El segon supòsit, que l’Església pretengui que una institució pública com la Fundació vulneri la Llei, fóra impensable si no hi hagués precedents en la matèria; el darrer, a càrrec de l’arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol Balcells, que farà cosa d’un mes i mig es va atrevir a declarar que “no sempre els ciutadans han de complir les obligacions que han contret amb les autoritats civils” i que “cal obeir Déu abans que els homes”. Amb aquestes paraules, el senyor arquebisbe cridava a la desobediència civil contra pràctiques legals com l’avortament o el testament vital. Aquesta intenció, la de voler imposar a la societat civil, al conjunt de ciutadania, les regles d’una confessió religiosa, sí és absolutament intolerable i més pròpia de temps afortunadament superats.

No és la meva intenció negar el paper que l’Església Catòlica juga en la nostra realitat quotidiana. Al contrari, és just reconèixer i posar en valor la feina que desenvolupen entitats vinculades a l’Església, com Cáritas Diocesana, en suport als col·lectius més vulnerables de la nostra societat. Per tant, que ningú m’acusi d’anticlericalisme. Més que res perquè sovint són els col·lectius de cristians de base, els que desenvolupen aquestes tasques de caire social i assistencial, els qui no entenen que des de la jerarquia es vulgui desenvolupar un rol que aquesta societat ja fa anys que els va retirar.

Torno a casa, torno a CCOO

Va ser el company Josep Maria Romero qui em va afiliar a Comissions Obreres; si no em falla la memòria, fou l'any 2000, durant la V Assemblea de Joves amb Iniciativa celebrada a Badalona. Va ser una afiliació basada en un doble convenciment personal que no ha variat deu anys després: per una banda, que és imprescindible que els treballadors i les treballadores ens organitzem en defensa dels nostres drets; i, en conseqüència, que l'única eina per aconseguir aquest objectiu són els sindicats de classe i, en el meu cas i per afinitat ideològica, CCOO.

No va ser mai la meva una militància especialment activa. Des de 1995 era membre de Joves amb Iniciativa - després Joves d'Esquerra Verda - i sempre em vaig sentir més còmode en la feina política que en la sindical. Potser per això no vaig desenvolupar un especial vincle afectiu i de pertinença a Comissions i, també potser per això, quan van arribar algunes desavinences personals i certes discrepàncies puntuals amb decisions de la direcció del Sindicat vaig decidir desvincular-me'n. Era desembre de 2005. El company i amic Carles Casanova fou el primer que va saber de la meva decisió i qui va intentar, sense èxit, que me'n desdigués: "El projecte està per sobre de persones i de decisions conjunturals", em deia. I tenia raó.

Tenia raó, i el pas del temps i el transcurs dels esdeveniments donaven cada vegada més pes al doble convenciment de què parlava abans. Fins que va arribar la convocatòria de Vaga General del passat 29S i la campanya de criminalització de la dreta política, econòmica i mediàtica vers els sindicats. Va ser en aquest moment que vaig sentir més que mai que els qui atacaven de manera tan interessada com barroera els legítims representants dels treballadors i de les treballadores també m'estaven atacant a mi, els meus drets i la meva gent. Que era la gent de CCOO. Per això vaig treballar colze amb colze amb els companys i les companyes del Sindicat per assolir que la Vaga fos un èxit, i per això em vaig sentir enormement feliç en adonar-me que l'havíem guanyada, tots junts.

És en aquest context que ahir al matí em vaig assabentar de la repentina mort d'en Simón Rosado. No diré que fóssim íntims amb en Simón; de fet, les vegades que havíem parlat es poden comptar amb els dits de les mans. Sí que havíem compartit per tres ocasions llista d'ICV a les eleccions municipals i sí que era de les persones a qui m'agradava escoltar en les seves comptades però brillants intervencions en el Consell Nacional d'Iniciativa, la darrera fa pocs mesos a voltes del Decret de retallada de la despesa pública. Sigui com sigui, el que més m'ha colpit ahir i avui és veure com molts companys, gent que m'estimo i que considero "els meus", patien no només per la pèrdua d'un amic, sinó també pel buit que deixava un actiu imprescindible de l'esquerra política i sindical del nostre país.

Aquest migdia he estat en l'acte de comiat a en Simón que s'ha celebrat al tanatori de Sant Gervasi. Veure plorar com criatures sindicalistes bregats en mil batalles m'ha deixat el cos molt, molt malament. Però m'ha tornat a recordar que la companyonia i la solidaritat han estat, són i han de continuar sent senyes d'identitat de la classe treballadora. I m'hi he sentit identificat, perquè qui plorava era, com dubtar-ho, la meva gent. Per això torno a casa, allà d'on no havia d'haver marxat mai. Per això torno, orgullós de pertànyer a les Comissions Obreres.