Granollers en roig i verd

Crònica de campanya (i 5): Hi ha esperança!

2010-11-26T11:57:00.002+01:00

Fer campanya et permet conèixer gent que fa coses interessants. Persones que, en una societat cada vegada més individualista, entenen que la solució dels problemes actuals i la construcció d'un demà millor és cosa de tots i de totes. Homes i dones que no es resignen, que creuen que hi ha una altra manera de pensar el món i que viuen segons allò que pensen i creuen.

Aquesta setmana he tingut l'oportunitat de compartir dues d'aquestes experiències que fan que una campanya electoral sigui també un element d'enriquiment personal (enriquiment de l'esperit i del cervell, no de l'altre!). La primera, el passat dilluns quan vam acompanyar la Dolors Camats a visitar el CEIP Lledoner de Granollers i conèixer el seu model de comunitat d'aprenentatge. Un model on direcció, professorat, pares i mares treballen colze amb colze perquè els nens i nenes no només adquireixin uns coneixements, sinó que aprenguin uns valors de tolerància, respecte vers la diversitat, participació i coresponsabilitat en la presa de decisions, pensament crític i implicació amb allò que els envolta. Que difícil, i a la vegada que magnífic! Per als qui diuen que l'educació pública i de qualitat no és una eina per assolir una societat més justa, participativa i cohesionada...

La segona d'aquestes experiències la vam poder conèixer dimecres amb una altra diputada, la Dolors Clavell; també a Granollers, en aquest cas recorrent el barri de Congost amb la gent de la seva Associació de Veïns. Congost, com la veïna Barriada Nova de Canovelles, han rebut en els darrers anys ajuts del Pla de Barris per a la seva reforma integral (urbanística i d'equipaments, però introduint també elements de cohesió social i d'integració dels col·lectius nouvinguts). Evidentment que el suport econòmic i tècnic de la Generalitat ha estat importantíssim, però els resultats no haurien estat ni de llarg els mateixos sense la implicació d'un moviment veïnal "com els d'abans" i del conjunt del teixit associatiu - esportiu, cultural... - del barri per elaborar un projecte que no només reforma façanes i instal·la ascensors, sinó que potencia la interculturalitat i el contacte intergeneracional com a elements bàsics del foment de la convivència en un barri que provenia d'un grau de degradació urbanística important i amb un volum molt significatiu de persones amb risc d'exclusió social.

Gent com la del CEIP Lledoner i la de l'AV Congost et reafirma que hi ha esperança. Esperança que aquesta societat pot anar a millor; esperança que hi ha qui manté l'interès i la posada en valor d'allò que és públic; esperança que els nostres pobles i ciutats tenen uns actius humans que han de permetre construir un futur millor. Perquè, al cap i a la fi, es tracta d'això. Que no és poc!

Mas, Herrera i la resta

2010-11-25T21:34:00.003+01:00

Article publicat al diari digital AraVallès.cat avui dijous

S’acaba una campanya electoral on, més que mai i malgrat el pes que hi ha tingut el debat identitari, s’ha escenificat la pervivència de la dualitat entre dretes i esquerres. En un moment en què els de sempre han tornat a l’equidistància, d’altres ho han superat amb aquest invent de la transversalitat i Montilla i els seus... bé, Montilla i els seus ni hi han estat ni se’ls espera, ha quedat demostrat que hi ha dos discursos, dos models de país i de societat: els que representen CiU d’una banda i la coalició ICV-EUiA de l’altra. Aquest ha estat el cara a cara real!

El model de Convergència i Unió i d’Artur Mas (i el del PP, no ho oblidem, que aquesta vegada no hi hagut notari!) no és més que el retorn als vint-i-tres anys de govern Pujol, amb un gir encara més dretanós si era possible. El 'canvi' anunciat significa, ni més ni menys, que la involució en matèria social i ambiental, el desmantellament de les polítiques de cohesió social i de modernització ecològica del país desenvolupades pels governs catalanistes i d’esquerres en els darrers set anys. Això és: menys sanitat pública per afavorir els lobbies de les mútues i les farmacèutiques; menys educació pública per acontentar la concertada i les escoles d’elit que segreguen nens i nenes; menys transport públic per estar al costat dels qui contaminen i de les constructores; menys transparència perquè guanyin els Millet de sempre. La Catalunya millor de Mas és la Catalunya millor per a les minories que segueixen pensant que el país és seu i que hi poden fer i desfer com vulguin.

Front aquest pas enrere en els drets de les classes populars, Joan Herrera i ICV-EUiA representem els interessos de la majoria i així ho diem, sense complexos. La majoria que vol i que necessita uns serveis públics, universals i de qualitat que constitueixen la millor eina per sortir de la crisi amb cohesió i sense fractura entre classes socials. La majoria que entén que la prioritat absoluta del govern que surti de les eleccions del 28N ha de ser la reactivació econòmica i la generació d’ocupació, i que això només serà possible amb la introducció de canvis radicals en el sistema productiu i amb l’aposta per l’economia verda i de serveis a les persones. La majoria que entén que és just i necessari per al progrés del país que qui més té, més guanya i més contamina, més impostos pagui per contribuir a la redistribució de la riquesa.

Aquesta majoria no és més que la majoria social d’esquerres que hi ha avui dia a Catalunya i a la que tant el PSC com ERC han decidit abandonar. Davant d’aquesta realitat, només Iniciativa Verds i Esquerra Unida som la garantia de governs i de polítiques d’esquerres perquè som els únics que contraposem model amb la dreta i diem alt i clar que no hi pactarem. Així les coses, des d’ICV-EUiA demanem la mobilització de l’electorat progressista per aturar la dreta i els qui, des de la l’ambigüitat, li fan el joc. Que cap vot treballador, jove, pensionista, de les classes populars es quedi a casa el 28N. Perquè hi ha esperança i solucions d’esquerres, diguem no a la resignació i sí a una altra manera de fer país en benefici de la majoria i no dels poderosos.

Crònica de campanya (4): Un cap de setmana de rituals

2010-11-22T17:41:00.003+01:00

El segon cap de setmana de qualsevol campanya electoral té dos rituals ineludibles: l'acte central de campanya i la publicació a la premsa de les darreres enquestes. I en aquesta ocasió no ha estat diferent.

Dissabte ICV-EUiA celebràvem el nostre acte central en un cine Urgell de Barcelona ple de gom a gom. Bones vibracions i molta energia positiva. Ja és una mica això, un acte central: té una component mediàtica important, és cert, però serveix també per acabar d'activar l'organització de cara a un esprint final sempre intens. D'altra banda la coincidència en totes les intervencions era inevitable, vist el que s'ha vist fins ara. Aquí hi ha dos models de país, dos models de societat: un, el de dretes, el que defensa Artur Mas; l'altre, el d'esquerres, el que defensa Joan Herrera. I no hi ha més. La resta (el que fan PSC, ERC i PP) són variacions d'un mateix discurs en els vessants econòmic i social, un discurs que té capitalitzat en aquesta campanya Convergència i Unió. Això sí, cadascú amb els oportuns ornaments identitaris per arribar a la víscera de l'elector.

De les enquestes de diumenge, potser em quedo més amb la que no es va publicar que no pas amb les que sí van aparèixer. Que el Periódico, el mitjà més afí entre els afins al PSC, "passi" de la cita amb la demoscòpia indica fins a quin punt als socialistes aquesta campanya els inoportuna. Segurament haguessin preferit un simple traspàs de poders de Montilla a Mas que no els tragués els colors com probablement ho facin les urnes el proper diumenge. Com els trauran els colors també a ERC. És la conseqüència de governar set anys i després renegar quinze dies de l'acció de govern, fent equilibris inversemblants i transitant entre la recuperada equidistància d'Esquerra i l'autisme de Montilla.

En aquest context, que ICV-EUiA traguem nou o catorze diputats i diputades - els extrems de les forquilles de les diferents enquestes - dependrà de la nostra capacitat de mobilitzar la gent d'esquerres. Tenim en contra la crisi, la desafecció, la corrupció, els vídeos "freaks" i la frivolització de la política. Però tenim a favor la coherència dels nostres set anys de govern, on hem dit i hem fet el mateix que quan estàvem a l'oposició, que és el mateix que diem i fem cada dia als nostres ajuntaments, al Parlament i al Congrés.

Com cantava en Dani Flaco dissabte a l'Urgell, que tinguem sort!

Crònica de campanya (3): Derbi és futur!

2010-11-18T14:10:00.004+01:00

No tinc cap dubte que Derbi, de Martorelles, és una d'aquelles empreses que la gent del Vallès Oriental, en especial la del Baix Vallès, considera com a pròpia. La fàbrica de les "bales vermelles", la marca guanyadora d'un munt de campionats de motociclisme amb pilots mítics com Ángel Nieto o Jorge Martínez Aspar, va arribar a ocupar 1.200 persones orgulloses de treballar per l'empresa que comercialitzava aquella Variant que qui més qui menys vam portar de joves.

Però el passat dimarts, durant la visita que vam fer a Derbi amb en Joan Herrera, la gent del comitè d'empresa ens explicava que el darrer mundial de 125cc guanyat pel cerverí Marc Márquez fa tot just quinze dies ja no el van sentir com a propi. I és que Derbi és ara una de les marques que integra el grup italià Piaggio que, lluny d'apostar per una fàbrica que s'ha mostrat sempre enormement competitiva, ja s'ha endut bona part de la producció al país transalpí, ara vol traslladar-hi tota la part de components i, en definitiva, té la intenció mal dissimulada de tancar una de les nostres empreses amb més solera.

Malgrat aquesta realitat, malgrat l'ERO que ofega els treballadors en una planta que continua oferint beneficis (!), cal explicar que empreses com Derbi poden i han de tenir futur a la nostra comarca. Perquè són i poden continuar sent líders en sectors de la indústria "madura" i perquè poden i han de seguir sent capdavanteres en recerca, desenvolupament i innovació.

Per això, no obstant, calen dues coses que ara ens manquen. La primera: empresaris disposats a acceptar reptes de modernització com la transició al vehicle híbrid i elèctric; es dóna el cas, incomprensible i lamentable, que els enginyers de Derbi van presentar un projecte en aquest sentit a Piaggio... que el va rebutjar, tot perquè ara l'estigui desenvolupant la competència de Rieju a Figueres! I la segona: que aquests empresaris trobin en temps de crisi el finançament adequat; per a això cal la conversió de l'Institut Català de Finances en una veritable banca pública.

Al Vallès hi ha empreses que poden liderar la nova economia verda vinculada al transport públic ferroviari o als components electrònics; empreses com Circutor, de Viladecavalls, o Alstom, de Santa Perpètua. Però per garantir que a la comarca hi hagi un teixit industrial prou complex i madur com per generar suficient ocupació de qualitat és igualment imprescindible que les nostres marques de sempre, les nostres Derbi, surtin de la crisi i facin el salt cap a aquesta nova economia amb el necessari acompanyament de les administracions públiques. Potser que ens hi poséssim...

Crònica de campanya (2): Un debat de cap de setmana

2010-11-15T11:18:00.005+01:00

Dissabte, mentre els companys i les companyes de la Coalició a Granollers instal·laven la paradeta informativa al Pavelló Olímpic (quina gran victòria del BMG contra l'Ademar!) jo vaig poder acompanyar la Marina Escribano al debat de candidats comarcals organitzat per Punt 7 Ràdio Sant Celoni. Algunes consideracions sobre el contingut del programa:

1a: Prop del 50% de la durada del debat es va dedicar a la qüestió identitària. En plena crisi, amb un país amb 600.000 persones aturades, em sembla un luxe asiàtic no centrar la discussió en les solucions per reactivar l'economia i generar ocupació.

2a: CiU - en aquest cas en Jordi Cuminal - continua centrant la seva campanya en el missatge de "govern fort" versus "desgavell tripartit". Això mentre el mateix Cuminal es declara independentista, Duran i Lleida vol ser ministre a Madrid i Mas... bé, Mas depèn de la lluna.

3a: Tot això sumat al brindis al sol del concert econòmic, que pensen aconseguir gràcies a la bona disposició de PSOE i PP a reformar les lleis orgàniques pertinents al Congrés de Diputats. Que el model federal és complicat d'assolir per manca de socis a les Espanyes ja ho sabem. El que no sabíem és que el Congrés estés ple de partidaris del concert (ja no dic d'independentistes!).

4a: Cuminal: "no pot ser que un partit [ICV-EUiA] amb menys d'un 10% de vot determini les polítiques del Govern. No sense agrair la seva afirmació, des d'ara demano que el 3,05% de vot que CiU representa al Congrés no sigui clau per aprovar reformes laborals, retallades socials i similars. Ni que sigui per coherència.

5a: El PSC - Pere Rodríguez - insisteix que ni reeditarà el tripartit ni pactarà amb la dreta. Així les coses, José Montilla és el primer candidat del Partit dels Socialistes que enlloc de presentar-se a president de la Generalitat es presenta a cap de l'oposició.

6a: Les coincidències - només matisades en les formes, i de vegades ni això - entre CiU i PSC en matèries com les reformes econòmiques, les infraestructures o les retallades dels serveis públics fan por. Si els socialistes volen renegar de les polítiques del Govern d'Entesa ja ens preocuparem altres de posar-les en valor...

7a i darrera: Només ICV-EUiA vam parlar de modernització del model productiu, d'aprofundiment en l'estat del benestar, de solucions a la crisi energètica, de nous jaciments d'ocupació, de polítiques públiques d'habitatge, de millora de la qualitat de l'aire, de fiscalitat progressiva, de transport públic, de la necessitat que la banca obri l'aixeta del crèdit, d'equitat en l'accés a l'educació, d'unitat en la defensa dels drets nacionals...

Curiosament, els temes que acabo de citar i dels quals ni PSC, ni CIU ni ERC no van fer ni una sola proposta són dels que la gent parlava ahir diumenge a la paradeta informativa que vam instal·lar al mercat de Canovelles. És que alguns no són d'eixe món...

Crònica de campanya (1): L'inici

2010-11-13T12:01:00.009+01:00

El primer dia de campanya electoral sempre és intens. De fet, comença molt aviat, tant com a les 0h, el moment de l'enganxada del primer cartell. Es pot considerar - i en bona mesura és cert - que es tracta d'una pràctica obsoleta, aquesta de sortir a encolar cartells a les parets de la ciutat. A mi, no obstant, és un moment que em genera cert pessigolleig. Primer, perquè saps que és el punt de partida de quinze dies molt llargs, de molta feina i amb un desenllaç sempre incert. Però sobre tot perquè no puc evitar que em vinguin al cap les imatges de les primeres campanyes electorals, les de finals dels setantes, quan poder sortir lliurement al carrer a penjar cartells dels diferents candidats simbolitzava el triomf de la democràcia sobre la foscor dels quaranta anys de dictadura. I ser modestíssim continuador de la feina que feia aquella gent m'omple d'orgull.

Enguany la primera nit de campanya a Granollers va deixar una anècdota del tot trivial però que no vull deixar de destacar. Al pont sobre el Congost, al costat de la benzinera l'Avenida, ens vam trobar les "brigades" de les tres forces de l'actual Govern d'Entesa: PSC, ERC i ICV-EUiA. Tots a la recerca del millor punt per penjar la nostra pancarta. Però lluny del que algú pugui pensar, de tensió i crispació res de res; al contrari, bon rotllo, que amb gent com en Prufi, en Juanma, en Pep... no pot ser d'altra manera. Perquè, més enllà de defensar idees diferents - amb passió i vehemència quan cal, faltaria més - tots els que érem allà compartíem una altra cosa: som gent que creiem que la política és útil sempre que la fa gent honesta, treballadora, amb conviccions i principis però oberta sempre a l'acord si es tracta de millorar la qualitat de vida dels nostres pobles, de les nostres ciutats, del nostre país.

Després de dormir unes horetes començava "de debò" la campanya pròpiament com a tal. La gent d'ICV del Vallès Oriental vam tenir la sort de poder-ho fer dinant amb el conseller Joan Saura a Mollet. Jo personalment vaig tenir l'oportunitat de presentar l'acte, i entre d'altres qüestions en vaig voler destacar una que crec que és significativa perquè reflecteix que hi ha maneres diferents de fer política, també des del vessant humà: mentre en Carod esmola les eines esperant la patacada d'ERC per venjar-se dels qui l'han apartat de la direcció; mentre ningú al PP es recorda de Sirera i Piqué; mentre al PSC estan més pendents del relleu de Montilla que de guanyar les eleccions... en Joan Saura, acabat d'arribar d'un inici de campanya a Lleida que s'havia allargat fins altes hores de la matinada, estava a Mollet en el primer dels molts actes que farà en campanya donant suport a Joan Herrera.

Més enllà d'aquesta qüestió, que insisteixo no és anecdòtica, en Saura va fer un discurs per aquells que es creuen que es poden instal·lar en l'equidistància o en la transversalitat perquè ja no hi ha ni dretes ni esquerres. Doncs sí, hi continua havent dos models contraposats: el que creu en els serveis socials i el que els vol privatitzar; el que aposta per una sortida de la crisi amb cohesió social i el del "salvi's qui pugui i al preu que sigui". I la gent d'ICV-EUiA tenim molt clar de quin costat estem, sense ambigüitats, orgullosos.

Acabat el dinar, la tarda encara ens reservava el primer acte públic de campanya a la comarca. A Montmeló amb en Jordi Manils, la Laia Ortiz i l'Alfons Salmeron. Molta gent a la Sala de la Concòrdia, gent engrescada pensant no només que cal un govern d'esquerres a Catalunya, sinó que d'aquí a sis mesos farem un canvi per deixar que l'aire entri per les finestres d'un Ajuntament que s'ha oblidat que a fora hi ha persones a l'atur, persones desnonades per no poder fer front al lloguer o a la hipoteca, persones que necessiten més que mai que des de les administracions públiques - la municipal la primera - hi hagi ara més que mai una sensibilitat social que el PSC d'aquesta comarca sembla haver perdut ja fa temps.

Del míting em quedo amb una frase que surt al vídeo de campanya de la Coalició i amb la que en Jordi Manils va començar la seva intervenció: "Us diran que les coses són així, que no s'hi pot fer res. I és mentida, hi ha una alternativa des de l'esquerra. Construim-la, que el futur no està escrit".

En això estem. Continuarà...

L'Església, que digui Missa!

2010-11-03T22:49:00.001+01:00

Article publicat al diari digital AraVallès.cat avui dimecres

Ara fa unes setmanes va aparèixer en tots els mitjans de comunicació comarcals la notícia segons la qual el Bisbat de Terrassa volia impedir que a l’Hospital General de Granollers es realitzessin avortaments, tot i ser aquesta una pràctica mèdica reconeguda i regulada per la legislació vigent. Per assolir el seu objectiu, el Bisbat argumentava que té dret a imposar aquest tipus de decisions pel fet de formar part de la Fundació Hospital Asil.

D’aquesta situació se’n poden fer diverses lectures. La primera: és si més no sorprenent que, en ple segle XXI, l’Església Catòlica tingui veu i vot en el Patronat d’una institució que ofereix un servei públic, en aquest cas mitjançant la Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública (XHUP). Tant sorprenent com que en el màxim òrgan rector de la Fundació Hospital Asil no hi siguin presents ni els partits polítics, ni els sindicats, ni les patronals, ni els col·legis de professionals sanitaris, ni les associacions d’usuaris, ni... En diferents ocasions, la darrera durant el Ple Extraordinari sobre la situació de la sanitat a Granollers, celebrat farà cosa d’un any, hi ha hagut sol·licituds (llavors va ser d’ERC, anteriorment ho havíem demanat des d’ICV i ho tornarem a plantejar com un element prioritari en el programa de les properes eleccions municipals) en la línia de remodelar el Patronat i convertir-lo en un òrgan realment representatiu dels diferents col·lectius implicats en el dia a dia de la institució. El PSC, no obstant, sempre s’ha oposat a realitzar aquests canvis.

Una segona interpretació de la notícia és que el Bisbat de Terrassa té un problema amb la Llei; bé perquè la desconeix, bé perquè no vol que s’apliqui. El primer cas, la ignorància que l’objecció de consciència és un dret individual de cada professional sanitari i que són aquests els únics que el poden exercir i no pas el Patronat, fóra greu però disculpable. El segon supòsit, que l’Església pretengui que una institució pública com la Fundació vulneri la Llei, fóra impensable si no hi hagués precedents en la matèria; el darrer, a càrrec de l’arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol Balcells, que farà cosa d’un mes i mig es va atrevir a declarar que “no sempre els ciutadans han de complir les obligacions que han contret amb les autoritats civils” i que “cal obeir Déu abans que els homes”. Amb aquestes paraules, el senyor arquebisbe cridava a la desobediència civil contra pràctiques legals com l’avortament o el testament vital. Aquesta intenció, la de voler imposar a la societat civil, al conjunt de ciutadania, les regles d’una confessió religiosa, sí és absolutament intolerable i més pròpia de temps afortunadament superats.

No és la meva intenció negar el paper que l’Església Catòlica juga en la nostra realitat quotidiana. Al contrari, és just reconèixer i posar en valor la feina que desenvolupen entitats vinculades a l’Església, com Cáritas Diocesana, en suport als col·lectius més vulnerables de la nostra societat. Per tant, que ningú m’acusi d’anticlericalisme. Més que res perquè sovint són els col·lectius de cristians de base, els que desenvolupen aquestes tasques de caire social i assistencial, els qui no entenen que des de la jerarquia es vulgui desenvolupar un rol que aquesta societat ja fa anys que els va retirar.

Torno a casa, torno a CCOO

2010-10-12T19:08:00.003+02:00

Va ser el company Josep Maria Romero qui em va afiliar a Comissions Obreres; si no em falla la memòria, fou l'any 2000, durant la V Assemblea de Joves amb Iniciativa celebrada a Badalona. Va ser una afiliació basada en un doble convenciment personal que no ha variat deu anys després: per una banda, que és imprescindible que els treballadors i les treballadores ens organitzem en defensa dels nostres drets; i, en conseqüència, que l'única eina per aconseguir aquest objectiu són els sindicats de classe i, en el meu cas i per afinitat ideològica, CCOO.

No va ser mai la meva una militància especialment activa. Des de 1995 era membre de Joves amb Iniciativa - després Joves d'Esquerra Verda - i sempre em vaig sentir més còmode en la feina política que en la sindical. Potser per això no vaig desenvolupar un especial vincle afectiu i de pertinença a Comissions i, també potser per això, quan van arribar algunes desavinences personals i certes discrepàncies puntuals amb decisions de la direcció del Sindicat vaig decidir desvincular-me'n. Era desembre de 2005. El company i amic Carles Casanova fou el primer que va saber de la meva decisió i qui va intentar, sense èxit, que me'n desdigués: "El projecte està per sobre de persones i de decisions conjunturals", em deia. I tenia raó.

Tenia raó, i el pas del temps i el transcurs dels esdeveniments donaven cada vegada més pes al doble convenciment de què parlava abans. Fins que va arribar la convocatòria de Vaga General del passat 29S i la campanya de criminalització de la dreta política, econòmica i mediàtica vers els sindicats. Va ser en aquest moment que vaig sentir més que mai que els qui atacaven de manera tan interessada com barroera els legítims representants dels treballadors i de les treballadores també m'estaven atacant a mi, els meus drets i la meva gent. Que era la gent de CCOO. Per això vaig treballar colze amb colze amb els companys i les companyes del Sindicat per assolir que la Vaga fos un èxit, i per això em vaig sentir enormement feliç en adonar-me que l'havíem guanyada, tots junts.

És en aquest context que ahir al matí em vaig assabentar de la repentina mort d'en Simón Rosado. No diré que fóssim íntims amb en Simón; de fet, les vegades que havíem parlat es poden comptar amb els dits de les mans. Sí que havíem compartit per tres ocasions llista d'ICV a les eleccions municipals i sí que era de les persones a qui m'agradava escoltar en les seves comptades però brillants intervencions en el Consell Nacional d'Iniciativa, la darrera fa pocs mesos a voltes del Decret de retallada de la despesa pública. Sigui com sigui, el que més m'ha colpit ahir i avui és veure com molts companys, gent que m'estimo i que considero "els meus", patien no només per la pèrdua d'un amic, sinó també pel buit que deixava un actiu imprescindible de l'esquerra política i sindical del nostre país.

Aquest migdia he estat en l'acte de comiat a en Simón que s'ha celebrat al tanatori de Sant Gervasi. Veure plorar com criatures sindicalistes bregats en mil batalles m'ha deixat el cos molt, molt malament. Però m'ha tornat a recordar que la companyonia i la solidaritat han estat, són i han de continuar sent senyes d'identitat de la classe treballadora. I m'hi he sentit identificat, perquè qui plorava era, com dubtar-ho, la meva gent. Per això torno a casa, allà d'on no havia d'haver marxat mai. Per això torno, orgullós de pertànyer a les Comissions Obreres.

29-S: La vaga de la dignititat i contra la resignació

2010-09-24T19:23:00.003+02:00

Article publicat al 9 Nou del Vallès Oriental avui divendres.
Escrit conjuntament amb el coordinador comarcal d'EUiA, en José Montero.

Iniciativa per Catalunya Verds i Esquerra Unida i Alternativa donem ple suport a la Vaga General convocada pels sindicats per al proper dimecres 29 de setembre. No podria ser d’una altra manera quan estan en joc tantes coses que han costat tants esforços i sacrificis a tanta gent. No hi ha una altra opció quan ens enfrontem al fet que, per primera vegada en la història moderna del nostre país, la generació dels nostres joves corre el risc de viure en un marc de drets socials inferior a la dels seus predecessors.

La del 29S és una Vaga per exigir una altra sortida a la crisi, una sortida que és possible des dels valors de l’esquerra: garantint la cohesió social, apostant per la qualitat del nostre Estat del Benestar i blindant els drets dels treballadors i de les treballadores. I la Reforma Laboral aprovada pel govern del PSOE és el major atac en molt de temps a aquests principis. No és d’estranyar, doncs, que compti amb la complicitat mal dissimulada de la dreta política, econòmica i mediàtica. I, per tant, tampoc ha d’estranyar que hagi generat la resposta unitària i contundent de l’esquerra política i sindical; una resposta que quedarà plasmada el proper 29S.

No es pot obviar, d’altra banda, que aquesta Reforma Laboral s’emmarca en un context de polítiques neoliberals que Zapatero i el PSOE – amb la necessària complicitat de CiU – han abraçat com el seu innegociable full de ruta. Així, aquesta retallada als drets de la classe treballadora s’ha de sumar a la congelació de les pensions i a la tisorada als sous de la funció pública (amb la conseqüent pèrdua de qualitat dels serveis públics universals), mesures aplicades ja la passada primavera. I, si no hi posem aturador, caldrà afegir-hi la retallada de les pensions i l’augment de l’edat de jubilació fins als 67 anys, mesures ja apuntades pel ministre Corbacho de cara a la propera tardor.

Així les coses, no estem només davant la Vaga dels sindicats contra el govern. És la vaga de tots aquells que no hem generat la crisi i que, en conseqüència, no volem que ens la facin pagar. Per dignitat. I és la vaga de tots aquells que creiem que els culpables de l’actual situació, els poderosos i els especuladors, no poden sortir-ne impunes i, a sobre, continuar marcant les regles del joc. No ens hi resignem.

I com que no volem ser els treballadors i les treballadores qui paguem la factura del capitalisme de casino a què han jugat uns pocs, ens neguem que les receptes per sortir de la crisi incloguin ingredients com abaratir de l’acomiadament, aprofundir en la precarització del mercat laboral, afeblir la negociació col·lectiva impedint als sindicats actuar com a representants legítims dels treballadors i les treballadores, augmentar el període de càlcul de les pensions o apostar per la privatització dels serveis públics. I no estem d’acord que aquestes mesures siguin, com diuen alguns qui sap si per justificar-se i netejar-se la mala consciència, les úniques possibles.

Hi ha alternatives, és clar que sí. Per incrementar els ingressos i garantir la sostenibilitat de l’Estat del Benestar i, per tant, la cohesió social, cal avançar en la lluita contra el frau fiscal i en la implantació d’una veritable fiscalitat progressiva. Que qui més té, més pagui. És indecent que mentre les rendes del treball cotitzen el 28% de mitjana, els beneficis de les grans fortunes a les societats d’inversió de capital variable (les SICAV) ho facin a l’1%. És profundament injust que mentre l’IVA que paguem tots els ciutadans i les ciutadanes per igual s’apuja dos punts, el tipus marginal de l’IRPF, el que paguen les rendes més altes, es mantingui congelat. És impròpia d’un govern que es fa dir d’esquerres la negativa a establir un impost a les grans transaccions de capital mentre la banca gaudeix d’una enorme injecció de diner públic sense ni tan sols veure’s obligada a obrir l’aixeta del crèdit.

En aquest context, cal que els treballadors i les treballadores prenguem consciència que l’actual inèrcia política a legislar en contra dels nostres drets es pot i s’ha d’aturar. I quan, com és el cas, s’arriba a certs límits, la Vaga General és l’únic instrument que s’ha demostrat efectiu per fer virar el rumb de les línies mestres de la política econòmica del govern de torn. Per això, perquè ens sobren els motius, el 29 de setembre anirem a la Vaga. Hi véns amb nosaltres?

29S: Jo també aniré a la vaga!

2010-09-21T10:38:00.004+02:00

Article publicat al diari digital AraVallès.cat avui dimarts

La generació dels nostres joves serà, si no ho evitem, la primera de la història moderna d’aquest país que viurà unes condicions socials i laborals pitjors que la seva predecessora. La crisi generada per la gran banca i pels especuladors la pagarem – insisteixo, si no ho evitem! – els treballadors i les treballadores amb una major precarietat del mercat laboral, un sistema fiscal que maltracta les rendes del treball en favor de les del capital i les retallades ja anunciades del sistema d’Estat del Benestar.

És en aquest context que la Vaga General del proper 29 de setembre pren la seva màxima dimensió. No és només una vaga dels sindicats contra el govern; és la vaga d’una immensa majoria de la societat que diu prou als atacs de les elits econòmiques, aquestes que ara alguns anomenen “mercats” per evitar referir-s’hi amb noms i cognoms: Emilio Botín, Francisco González... És la vaga de la dignitat i contra la resignació, de demostrar que creiem que una altra sortida a la crisi és possible des dels valors de l’esquerra.

La passada primavera el president Zapatero va acabar per rendir-se als cants de sirena del neoliberalisme més salvatge. Primer van arribar la congelació de les pensions i la retallada dels sous de la funció pública, mentre la banca rebia diners de l’Estat per sortir del forat on els havia conduit el seu afany especulatiu vinculat sobre tot al negoci immobiliari. Ara és el torn de l’abaratiment i de la facilitació legal dels acomiadaments; de la debilitació de la negociació col·lectiva i de l’afebliment del paper dels sindicats com a representants democràticament escollits pels treballadors i les treballadores; de la precarització del mercat laboral i de la pràctica extinció dels contractes indefinits en favor dels temporals. Més endavant vindran l’endarreriment de l’edat de jubilació i l’augment del període per calcular les pensions. I tot això promogut per un govern que es reclama socialista: quina indecència!

Mentre això ocorre, mentre els de sempre paguem els costos d’una crisi que no hem generat, aquest mateix govern s’arronsa a l’hora de prendre mesures contra els culpables d’aquesta situació. Res d’una reforma fiscal que avanci en la progressivitat de “qui més té, més paga”. Res d’una taxa a les grans transferències de capital. Res d’actuar contra el frau fiscal i contra l’economia submergida. Res de fer retornar a la banca els diners que van rebre, ni tan sols d’obligar les entitats financeres a obrir l’aixeta del crèdit. Res d’avançar en la millora dels serveis públics de salut, educació i benestar social, afavorint així la seva progressiva privatització. Res, en definitiva, del que faria un veritable govern d’esquerres.

Per tot això, perquè ens sobren els motius, el 29 de setembre anirem a la vaga. No per derrotar cap govern, sinó perquè canviïn les seves polítiques. No per caprici ni “perquè toca”, sinó perquè no volem que els avenços socials pels que han lluitat moltes generacions de treballadors i treballadores se’ns dilueixin entre les mans.

El Quart Cinturó i el Dret a Decidir

2010-09-14T11:15:00.007+02:00

El passat 30 de juliol, amb "agosticitat" i al·levosia, el Ministerio de Fomento va treure a exposició pública l'estudi informatiu del 4t Cinturó entre Terrassa i Granollers. Per més que, davant les pressions rebudes, el Ministerio acabés allargant el període d'al·legacions fins el proper 9 d'octubre, aquest fet ja demostra unes presses difícils de justificar en la tramitació d'un projecte que si alguna cosa necessita és diàleg.

Aquestes presses només es poden entendre per la necessitat electoralista del govern de Zapatero per demostrar que no ha retallat les inversions en infraestructures a Catalunya. Davant d'això, tant se val que el projecte convalidi un estudi d'impacte ambiental realitzat... el 2004 (!) i que ignora les modificacions en la normativa ambiental hagudes des de llavors, com la implantació de les avaluacions ambientals estratègiques o l'ampliació de la xarxa Natura 2000. I tant se val també que s'oblidi del Pla Territorial Metropolità i del Pacte Nacional d'Infraestructures, ambdós impulsats des del Govern d'Entesa durant la darrera legislatura.

No deixa de sorprendre - o sí - que, davant d'aquesta prepotència del govern central vers l'administració catalana, el PSC no alci la veu ni que sigui per posar en valor la seva pròpia acció de govern (aviam si ara resultarà que no se la creien...). Tampoc deixa de sorprendre - o sí - que CiU no reclami el dret a decidir sobre les infraestructures del país i se sotmeti a la (mala) solució que vol imposar el Ministerio. Perquè aquí no estem parlant només d'un projecte concret com el 4C; estem parlant de la plasmació o no del nou paradigma de polítiques de mobilitat i de planificació territorial aprovat pel Govern i pel Parlament de Catalunya i que es recull de manera molt clara i decidida en el Pla Territorial Metropolità.

A menys de tres mesos de les eleccions del 28N, fóra bo saber si socialistes i convergents pensen apostar per aquesta línia de polítiques per al territori des del territori o si, pel contrari, pesen més certs interessos econòmics i determinades conjuntures electorals. Perquè la claredat propositiva que demana el president Montilla no es pot limitar al debat identitari.

I si Fomento necessita invertir a Catalunya per rentar-se la cara o la mala consciència, que no es preocupi: de Montcada cap a Vic hi ha un munt de quilòmetres de via fèrria pendents de desdoblar...

Fins el setembre!

2010-07-15T20:51:00.001+02:00

Perquè amb aquesta calor no hi ha qui escrigui res... i encara menys qui ho llegeixi... BON ESTIU A TOTHOM!!!

El pitjor d'una sentència infame

2010-06-30T18:12:00.005+02:00

Vagi per endavant que la sentència emesa el passat dilluns pel Tribunal Constitucional sobre l'Estatut em sembla no només una irresponsabilitat, sinó una frivolitat més (i van...) per part d'un òrgan com el TC absolutament deslegitimat i sense autoritat moral per fer pública ni aquesta ni cap altra resolució al respecte.

Vagi per endavant també que, com a ciutadà de Catalunya, reclamo tant a la meva classe política com a la societat civil una resposta ferma, unitària i sense fissures ni complexos, que deixi ben clar que l'Estatut que volem que ens serveixi de marc polític és el que vam votar en el seu dia, no el que ens han tornat mutilat després de quatre anys de segrest.

Quedi clar que entenc que la sentència del Constitucional constitueix un punt d'inflexió en les relacions Catalunya-Espanya, a partir del qual els qui mantenim - malgrat tot, perquè els jutges del TC no són ningú per fer-nos canviar d'opinió - l'aposta per un Estat Federal ens veurem obligats a exigir una reforma constitucional profunda sense la qual està clar que no és possible una Espanya plurinacional on Catalunya tingui garantits els seus drets com a nació.

Que ningú dubti que avui jo també em sento més incòmode en un Estat on, lluny d'avançar cap a la comprensió i el respecte ver la seva complexitat i vers el seu caràcter plural, hi ha una majoria política i social (el PSOE se segueix dient "federalista"!?) que sembla sentir-se més còmoda amb la "indivisible unitat de la pàtria" i amb la negació de la diferència.

Fetes totes aquestes reflexions poc menys que obligades: el pitjor de la barbaritat comesa el passat dilluns pel TC és que, a ¿cinc? mesos d'unes eleccions autonòmiques, el debat polític a Catalunya ha quedat prostituït. És un llast insuportable per a un país amb més de mig milió de persones aturades que la centralitat de la campanya electoral no se situï en les propostes per sortir de la crisi, sinó en les qüestions identitàries. Suposa un pas cap a l'abisme no dedicar-nos a discutir sobre les necessàries reformes dels models productiu i energètic, sobre el desenvolupament de l'estat del benestar, sobre la gestió dels recursos hídrics i dels residus, sobre tantes i tantes qüestions que quedaran en un segon terme (amb sort) davant de la reiterada polèmica al voltant de l'encaix de Catalunya a Espanya.

Tot plegat, no obstant, serà la conseqüència de la judicialització d'un pacte polític i de la negació de la voluntat majoritària dels catalans i de les catalanes. Que ningú més enllà de l'Ebre s'exasperi, doncs...

La vaga del 8-J era la vaga de tothom

2010-06-11T17:28:00.004+02:00

Article publicat al diari digital AraVallès.cat avui divendres

Més enllà de la guerra de xifres sobre el grau de seguiment aconseguit, la vaga de la funció pública del passat dimarts posa de manifest que el president Zapatero ha perdut la seva darrera taula de salvació: la pau social. Trencada la sintonia entre els sindicats i el govern espanyol, i tenint sobre la taula una més que probable reforma laboral per decret davant del fracàs de la negociació col·lectiva entre patronal i sindicats, la convocatòria per part d'aquests d'una vaga general al conjunt de l'Estat sembla ja inevitable.

Es pot discutir si l'estratègia seguida per les centrals sindicals majoritàries ha estat més o menys encertada. Hi ha qui pensa -jo entre ells- que l'aturada del sector públic s'hauria d'haver produït abans de l'aprovació de la tisorada de ZP, i que superat aquest punt d'inflexió la convocatòria que calia era de caire general i no pas sectorial. I ho crec així no perquè no consideri que els treballadors públics tenien motius de sobra per anar a la vaga, sinó perquè en aquest nostre país encara hi ha el sentiment majoritari que els funcionaris són uns privilegiats que produeixen poc i que -si més no- tenen la feina assegurada, que no és poca cosa en l'actual context laboral. I, malgrat aquest estereotip sigui relativament fàcil de comprar per a l'assalariat o l'autònom que ha vist com també ell perdia poder adquisitiu i com també ell perdrà probablement drets laborals, no puc estar-hi menys d'acord.

Al marge dels temps i de la repercussió de la vaga del 8-J, cal que des de l'esquerra fem una defensa aferrissada no només de la professionalitat dels treballadors de l'Estat -que també-, sinó de la necessitat que aquests més de 2,5 milions de persones no vegin retallat ni un dels seus drets. En primer lloc, perquè constitueixen la base del bon funcionament dels pilars d'això que anomenem 'Estat del Benestar' i que tant ens ha costat construir. Els sistemes públics de salut, ensenyament i serveis socials són la principal garantia de la cohesió de la nostra societat, i afeblir-los -més en una època de crisi- és posar en risc especialment els col·lectius més desafavorits i avançar cap a la fractura i la conflictivitat socials als nostres pobles i ciutats. En un moment com l'actual, el conjunt de la ciutadania necessita més i millors serveis públics que mai, més Estat en definitiva, i això passa per consolidar la situació de les persones que fan possible amb la seva feina diària que aquests mecanismes funcionin.

Independentment d'això, que ningú dubti que la retallada dels sous als treballadors de l'Estat repercutirà en la futura negociació dels diferents convenis col·lectius a l'empresa privada. Que un govern plantegi la necessitat de retallar un 5% de promig la despesa salarial és la millor justificació que poden tenir les diferents patronals per justificar que cal reduir costos laborals; i això només té dues traduccions possibles: menys persones ocupades (i per tant més atur) o salaris més baixos (i per tant menys poder adquisitiu, menys capacitat de consum i ralentització de l'economia). Dit d'una altra manera, les reivindicacions que aquest dimarts expressaven els funcionaris -i (no ho oblidem!) també els treballadors de moltes empreses públiques i dels serveis concertats de salut i ensenyament, que no gaudeixen d'aquesta 'privilegiada' condició- anaven en favor del conjunt de la societat.

Caldrà, en les properes setmanes, seguir de ben a prop com evoluciona la situació. Perquè si -com d'altra banda sembla probable- el proper 16 de juny ZP aprova una reforma laboral que suposi abaratir l'acomiadament i reduir les cotitzacions de les empreses a la Seguretat Social, els treballadors i les treballadores -del sector públic i del privat- no tindrem més remei que mobilitzar-nos conjuntament per exigir que es garanteixin els nostres drets. Que no ens han sortit de franc, precisament...

El civisme, el tocino i la velocitat

2010-05-31T19:12:00.009+02:00

L'ajuntament de Granollers ha aprovat inicialment, amb els vots del PSC (que governa amb majoria absoluta), la seva nova Ordenança dels Espais d'Ús Públic i Civisme. L'objectiu del text - qüestions administratives al marge - és "crear un instrument que ens permeti avançar cap a un model de ciutat que volem més cívica i respectuosa amb l'espai públic" (sic).

Quan un sent parlar de reglamentar el civisme de seguida li ve al cap la desafortunada ordenança aprovada per l'ajuntament de Barcelona el 2005. En aquell moment des de sectors de l'esquerra política (ICV entre d'altres) i social (encapçalada llavors per la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona) es va mostrar l'oposició que problemàtiques amb una evident arrel social com l'exercici de la prostitució i de la mendicitat es pretenguessin assimilar a qüestions com els sorolls o la tinença de mascotes, per citar dos exemples a l'atzar.

En el cas de la capital catalana no va haver-hi moviment de les posicions de partida i el PSC va ajudar-se dels vots de la dreta per aprovar un text que el temps s'ha encarregat de situar al seu lloc. Hi havia una greu equivocació de partida, la de cercar una ciutat-aparador on les injustícies socials que "malmeten" la imatge s'amaguen sota la catifa, i aquesta equivocació s'ha evidenciat en la impossibilitat de resoldre amb una gestió de maquillatge problemes que requereixen uns instruments polítics molt més complexos.

Cinc anys després, i com si res no hagués passat i res no haguessin après, els socialistes granollerins tornen a caure en el mateix error. Especialment greu és que el PSC, que fa bandera de les polítiques socials, tracti situacions que sovint amaguen veritables drames personals amb una frivolitat i una manca de rigor polític - i a la vegada amb una manca de diàleg amb els agents socials - intolerables.

Així, l'ordenança granollerina, entre d'altres perles, preveu sancions de fins a 750€ per a les persones que "exerceixin la mendicitat" o que tinguin "conductes o relacions de naturalesa sexual amb les quals s'ofereixi, se sol·liciti, s'exhibeixi, es negociï, s'accepti o es mantingui de manera directa o indirecta als espais d'ús públic i que comportin retribució econòmica".

Encara bo que el mateix text dóna la solució màgica a ambdues situacions en articles següents als anteriors:

105.2: "Els serveis públics vetllaran perquè les persones no es vegin abocades a la mendicitat".

111.1: "L'Ajuntament de Granollers, a través dels serveis socials competents i del servei d'atenció a les víctimes de violència, prestarà informació i ajut a totes aquelles persones que es trobin en situació de prostitució a la ciutat i vulguin sortir de la mateixa".

Això després de multar-les, s'entén. Visca el cinisme!

Contra la retallada de drets, reforma fiscal

2010-05-18T18:10:00.002+02:00

Article publicat al diari digital AraValles.cat avui dimarts

Les mesures econòmiques i socials presentades dimecres al Congrés dels Diputats pel president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, suposen - com ja han dit els representants dels sindicats i dels partits d'esquerra - una retallada intolerable dels drets de la classe treballadora. D'entre el conjunt de punyalades al cor de l'estat del benestar n'hi ha dues que em semblen especialment greus, sense menystenir les altres: són la congelació de les pensions i la retallada a les prestacions, ja de per sí minses, contemplades en la Llei de la dependència; dues propostes que ataquen els col·lectius més febles de la nostra societat.

Ningú posa en dubte que cal reduir el deute de l'Estat per garantir l'estabilitat econòmica del sistema. Ara bé, per equilibrar la balança entre ingressos i despeses hi ha dues vies: una, això que ara anomenen 'polítiques d'austeritat' en la despesa i la inversió públiques (per cert: eren 'austers' els plans ZP destinats a gastar més i més en totxo a canvi de generar una quantitat irrisòria de llocs de treball temporals i de baixíssima qualitat?; quant de temps seguirem combatent la crisi a base d'ocurrències?); l'altra via per reduir el dèficit, deia, és l'augment de les entrades a l'erari a través de l'augment de la pressió fiscal. Des de fa temps ja no la dreta, sinó el centre-esquerre català (PSC, ERC) i espanyol (PSOE) han apostat descaradament per la primera opció atribuint a la segona, a la pujada d'impostos, la conseqüència de la davallada del consum i, com a derivada, de la riquesa mesurada a través del PIB.

Potser és ara quan el president Zapatero i els qui li donin suport hauran d'explicar com es mantenen el consum i l'activitat econòmica si les famílies ingressen menys. Perquè aquesta és la conseqüència última de les propostes del govern: una retallada significativa en el que entrarà cada mes per caixa a les famílies treballadores d'aquest país. Així, segons la mateixa teoria liberal adoptada ara pels socialdemòcrates, si el consum davalla (que ho farà si el capital disponible pels potencials consumidors minva) decreixerà el PIB, i amb això es tornarà a destruir ocupació, i d'aquí tornarem a començar la roda...

En qualsevol cas, aquest és el resultat que comporta haver establert com a paradigma de certa esquerra la baixada dels impostos. Així ho hem vist en els darrers temps a Catalunya i a Espanya: davallada dels tipus més alts de l'IRPF, supressió de l'impost de patrimoni, quasi-supressió (hagués estat total de no ser per l'oposició d'ICV-EUiA) de l'impost de successions... mesures totes elles empreses per governs autoanomenats 'progressistes'.

A ningú agrada pagar impostos, això és evident. Però tant o més evident és que sense una certa càrrega fiscal no hi ha estat del benestar, i sense estat del benestar qui pateix les conseqüències de la poca qualitat i de la privatització dels serveis bàsics són les classes més desafavorides. Cal, per tant, recuperar des de l'esquerra la cultura dels impostos com a contribució al bé comú. Impostos implementats no de qualsevol manera, és clar, sinó amb criteris de progressivitat. Justament el que no ha fet el govern socialista des que va arribar al poder el 2004: xecs nadó i 400 euros per a tothom, sigui mileurista o milionari; i, des del proper 1 de juliol, 18% d'IVA per a tothom, sigui propietari d'una gran fortuna o no arribi a final de mes.

L'esquerra d'aquest país ha de fer pedagogia del que significa incrementar la pressió fiscal d'una manera justa i progressiva. No pot ser que les grans fortunes que inverteixen en les Societats d'Inversió de Capital Variable (les famoses SICAV) tributin l'1% mentre qualsevol treballador cotitza per damunt del 15%. És profundament injust que el senyor Emilio Botín (el Banc de Santander va tancar 2009 amb prop de 9.000 milions d'euros de beneficis i va repartir dividends als seus accionistes per valor de prop de 5.000 milions) tingui els mateixos avantatges fiscals que un treballador d'una oficina del seu mateix banc.

Aquesta és la veritable redistribució de la riquesa que ha d'exigir l'esquerra: no només que pagui més qui més té, sinó que rebi més qui menys té. Perquè mentre molts ciutadans fem números aquests dies per saber quan ens costarà la broma, segueix havent-hi una minoria - aquesta que en Joan Herrera anomena amb encert "els poderosos", la que no necessita mobilitzar-se perquè legisla a cop de telèfon - que ho està celebrant a les borses.

Més sobre el Pla Territorial

2010-05-11T16:23:00.004+02:00

En l'anterior entrada d'aquest mateix bloc feia referència a les oportunitats que l'aposta del Pla Territorial Metropolità de Barcelona (PTMB) pel transport ferroviari ofereix a Granollers. Quedava pendent una reflexió més global sobre l'esperit i sobre els continguts del Pla, que és el que intentaré explicar a continuació.

En primer lloc: la pròpia aprovació del PTMB ja és per sí mateixa una excel·lent notícia. Han hagut de passar 27 anys (!) des de l'aprovació de la Llei de Política Territorial perquè un Govern d'aquest país arribés a construir el conjunt de principis que han de regir l'ordenació d'una regió tan complexa com és la metròpoli barcelonina. Si Convergència i Unió s'hagués posat a fer la feina en el seu dia ens haguéssim pogut estalviar dues dècades on ha estat la pressió del mercat i no pas el rigor planificador qui ha decidit què, quan, com i on es construïa a casa nostra; exactament el que CiU volia, dit sigui de pas.

A més d'aquest element de partida - que, insisteixo, no és pas menor! - hi ha uns quants aspectes que em permeto destacar com a aportacions importantíssimes del PTMB - i per tant del Govern d'Entesa - a l'ordenació territorial de la Regió Metropolitana:

1. No només atorga protecció - de diferents nivells, evidentment - a tres quartes parts del territori, sinó que aposta per una gestió integral dels espais oberts amb eines com el Pla Director Urbanístic de la plana agroforestal del Vallès.

2. Aposta per la ciutat compacta davant del desori dels creixements urbanístics de les darreres dècades. En el cas concret del Vallès Oriental, impulsa un Pla Director per reordenar la zona que més ha patit el "campi qui pugui" dels darrers vint-i-cinc anys: la Vall del Tenes, amb l'objectiu de generar noves centralitats urbanes i de serveis.

3. Potencia les centralitats urbanes ja existents (en el cas de la nostra comarca: Granollers) i elimina els creixements urbanístics desmesurats que en fase d'avantplà s'havien arribat a projectar en els eixos de la riera de Caldes i del riu Tenes.

4. Fa una aposta claríssima pel transport públic, prioritzant les inversions en ferrocarril, en la línia que ja apuntava el Pacte Nacional per a les Infraestructures aprovat l'any passat. El sistema de trens lleugers i tramvies del Baix Vallès i la riera de Caldes, el Tren Orbital, el desdoblament de la línia de Vic, la nova via de mercaderies del corredor prelitoral... en són exemples ben evidents.

5. Aposta per una contenció en el creixement de la xarxa viària, prioritzant la millora de les carreteres ja existents (algunes llargament demandades per la societat civil de la nostra comarca: C17 entre Mollet i Centelles, C35 entre Granollers i Maçanet, nus de la Llagosta - Santa Perpètua entre l'AP7, la C59, la C17 i la B500...) en front de l'execució de noves vies.

Evidentment el PTMB no respon al 100% a les expectatives i a les propostes d'ICV, però crec que és just dir que la petja que Iniciativa deixa en el Pla és superior al que es podia esperar considerant el pes del Grup d'ICV-EUiA dins del Govern (per als qui no ho recordin: 12 diputats sobre 70). Hi ha, no obstant, dos elements que voldria apuntar i sobre els quals caldrà seguir atentament el desenvolupament del Pla:

Primer: La Ronda del Vallès. Certament és un tema on, com era sabut, no hi havia (ni hi ha, ni probablement hi haurà) acord entre els grups que donen suport al Govern. Així les coses, crec que és una postura responsable deixar el tema obert i impedir que aquesta sola discrepància bloquegés el conjunt del PTMB. Ara bé, hi ha dues qüestions al respecte que són innegables: una, que les quatre opcions de traçat que estan sobre la taula són infinitament millors que el projecte de 4t Cinturó fins a Sant Celoni que va deixar CiU a punt per ser executat quan l'any 2003 va deixar el govern; i l'altra, que el posicionament d'ICV és coherent arreu del territori: una ronda urbana que doni servei al trànsit d'agitació - no al de pas, que ja disposa de l'AP7 - i que es tanqui a Granollers enllaçant amb la Ronda Nord. És a dir, no a una nova circumval·lació que trinxi i pressioni urbanísticament Marata, el pla de Llerona o Bell-lloch.

Segon: Els espais de protecció preventiva. Són 14.400 hectàrees d'espais periurbans que es defineixen per a (cito textualment) "poder desenvolupar de la manera més eficient la seva doble funció de preservació de l'espai i de reserva de sòl per a possibles desenvolupaments urbanístics futurs". De moment, l'ajuntament de Llinars (ERC) ja ha situat en un d'aquests espais el projecte del Circuit Internacional de Kàrting... així que ni "possible" ni "futur". Compte doncs amb aquesta figura, que interpretada a la manera de l'alcalde Pujol pot ser una via per ignorar l'esperit del Pla.

En qualsevol cas, el PTMB posa sobre la taula unes regles del joc que han de permetre acabar amb les polítiques urbanístiques "de campanar" i compatibilitzar el desenvolupament econòmic de la Regió Metropolitana amb la preservació del seu patrimoni natural. Benvingut sigui doncs!

Granollers i el Pla Territorial: un tren d'oportunitats

2010-05-03T12:47:00.005+02:00

L'aprovació, dies enrere, del Pla Territorial Metropolità de Barcelona (PTMB) té per a Granollers dues conseqüències importantíssimes a curt i mig termini, ambdues vinculades a la millora dels serveis ferroviaris però amb repercusions urbanístiques de primer ordre.

En primer lloc, per fi es podrà fer realitat una reivindicació històrica de la ciutat com és la desaparició de l'estació de mercaderies perilloses de Granollers Centre. Això, que de per sí sol ja és una excel·lent notícia, té una derivada tant o més important com és el presumible aixecament del veto que Protecció Civil té sobre l'Àrea Residencial Estratègica (ARE) de la Bòbila, un sector de nova urbanització que segons l'actual POUM de Granollers i el Pla Director de l'ARE ha de permetre la coexistència de l'habitatge lliure, l'habitatge protegit i l'activitat comercial, així com la reserva de sòl per a un nou centre educatiu.

Una mica - tampoc massa! - més enllá en el temps ha d'arribar la segona de les conseqüències de què parlava al començament: la conversió, amb la posada en marxa del Tren Orbital Mataró - Granollers - Martorell i amb la recuperació - soterrat - de l'enllaç entre les línies del Nord i França, de Granollers Centre en el principal node ferroviari del nord de la regió metropolitana.

Aquesta és sense dubte una oportunitat fantàstica per millorar la gestió del transport públic a escales local, comarcal i regional; una possibilitat històricament esmentada i que entenc que fóra francament interessant és el trasllat de l'estació d'autobusos de Granollers a la plaça Serrat i Bonastre, convenientment soterrada de manera que permetés tant els intercanvis modals de transport públic com la ubicació de pàrkings dissuassoris tipus "park and ride".

Però no és només això. Un node de transport d'aquestes dimensions hauria de permetre generar una nova centralitat urbana per al barri de Sant Miquel i adjacents; un sector de la ciutat amb una mancança important de serveis de proximitat i amb problemes que poden acabar sent greus de cohesió social.

El PTMB, doncs, no és només un conjunt de línies i de trames dibuixades sobre el plànol. En el cas de Granollers, i vinculat com no podria ser d'altra manera al caràcter històric de la ciutat com a cruïlla de camins, esdevé l'oportunitat d'arranjar la trama urbana, de dotar-la de serveis i d'avançar en la qualitat de vida de la ciutadania. Sens dubte un conjunt d'oportunitats davant el qual Granollers no pot perdre el tren!

Tant sí com no, jo he votat

2010-04-25T23:48:00.004+02:00

Fa una estona que he arribat de l'acte de cloenda de la consulta organitzada per Granollers Decideix. Finalment han estat uns 8.600 granollerins i granollerines, un 17,1% del cens de la consulta, els qui han passat per les urnes, bé en el vot anticipat bé en la vintena llarga de col·legis electorals habilitats durant el dia d'avui.

Una lectura ràpida, simplista i crec que errònia de la consulta seria que a la nostra ciutat hi ha unes 7.500 persones que es declaren independentistes i la resta que no ho són. I dic que seria una anàlisi errònia no només per les característiques molt concretes del referèndum, sinó perquè entenc que aquesta no és la qüestió fonamental.

Vagi per endavant que jo no sóc independentista. Si bé sovint em costa sentir-me part d'aquesta Espanya que no sembla fer massa esforços per entendre i acceptar el seu caràcter plurinacional, encara crec que amb temps i pedagogia la construcció d'un Estat federal és possible. Per això les consultes independentistes que es van iniciar a Arenys de Munt el 13 de setembre de 2009 no em feien, en principi, ni fred ni calor.

No obstant això, després de parlar amb alguns dels promotors de Granollers Decideix com en Jaume Profitós i en Josep Maria Gontan, vaig arribar a la conclusió que potser sí que organitzar aquesta consulta era una bona idea; no tant per la pregunta concreta, sinó pel que significa que la societat civil es mobilitzi, i especialment que ho faci per convidar el conjunt de la ciutadania a expressar la seva opinió sobre un tema d'actualitat política i social.

Ho deia en una entrada anterior d'aquest mateix bloc dedicada al Pla Municipal de Participació que s'ha d'aprovar definitivament en el proper Ple de l'Ajuntament: aviam si Granollers demostrarà que sí vol participar i que, ja que els mecanismes de què disposa l'Ajuntament no ho posen fàcil, la societat civil decideix muntar-s'ho pel seu compte. Doncs això, que el més important que crec que s'ha d'extreure de les consultes com les d'avui és que hi ha una part més o menys significativa de la ciutadania que volia expressar la seva opinió sobre l'encaix de Catalunya a Espanya i que, en no trobar mecanismes adients ofertats per part de l'Estat, ha optat per fer-ho a la seva manera.

Evidentment, això fa que els processos com el que ha culminat avui tinguin mancances i que els seus resultats siguin difícilment extrapolables a un referèndum vinculant convocat de manera "oficial". Però això darrer sembla ara per ara impossible en la democràcia de baixa intensitat en què vivim. I aquest sí que és un problema...

La mort d'un falangista

2010-04-21T16:35:00.003+02:00

El senyor del mig en la foto que encapçala aquest article, el que surt fent la salutació feixista com a bon membre de Falange que era, és Juan Antonio Samaranch, que avui ha mort als 89 anys a Barcelona.

No sé si la imatge és de la seva època de regidor d'Esports a l'ajuntament de Barcelona amb l'inefable alcalde Porcioles, o de quan era Delegado Nacional de Educación Física y Deportes. Potser és més moderna, dels seus temps com a procurador a les Corts franquistes, o del 1973, quan va ser nomenat pel dictador president de la Diputació de Barcelona. El cas és que avui ha mort un personatge amb una biografia marcada per la seva col·laboració activa amb una dictadura ferotge que va anul·lar les llibertats fonamentals de la ciutadania d'aquest país durant prop de quaranta anys.

Ningú qüestionarà el paper clau de Samaranch en la promoció de l'esport en general i, de manera molt particular, en la concessió a Barcelona dels Jocs Olímpics de 1992; com ningú nega la importància d'aquest esdeveniment en la modernització de la ciutat i del conjunt de Catalunya. Jo sóc el primer a agrair-li la feina feta en aquest sentit, encara que tot això ho aconseguís des del capdavant d'una organització corrupta i endogàmica com és el Comitè Olímpic Internacional.

Ara bé, estic convençut que tampoc ningú posarà en dubte que, quan aquest país estava dividit entre els vencedors - que governaven mig per designi diví i mig per la força de les armes - i els vençuts - perseguits, represaliats, molts d'ells a l'exili o a la presó - Samaranch va córrer a alinear-se amb els primers. Oi que demà aquesta part de la biografia apareixerà a tots els mitjans? Oi que sí?

L'Agrupació Excursionista i la planificació territorial

2010-04-20T16:16:00.009+02:00

Aquest passat diumenge vaig anar, com intento fer cada any, a la caminada popular que organitza l'Agrupació Excursionista de Granollers. En aquesta ocasió la ruta preparada per la gent de l'AEG discorria majoritàriament per la vall del Tenes, arribant fins la riba mateixa del riu i passant per indrets que conserven un considerable encant: l'esglesiola de Santa Maria del Vallès amb les seves alzines centenàries, el bosc d'en Codern... aquests dos dins del terme municipal de Lliça de Vall i en el recorregut del PR C-32, un dels senders que diferents entitats excursionistes i naturalistes tenen senyalitzats a la nostra comarca i que són una excel·lent eina de divulgació del nostre patrimoni natural i cultural.

La novetat d'enguany, més que l'excursió - com sempre ben organitzada, sense pretensions però amb molt de caliu - ha estat la publicació per part de "l'Agrupa" d'un manifest en el qual, a partir de la constatació que cada any els resulta més difícil dissenyar un itinerari segur i de bon caminar a causa de la proliferació de noves infraestructures de mobilitat i d'espais de nova urbanització, es demana posar seny en la planificació territorial per evitar una fragmentació encara major de la nostra comarca en general i del seu mosaic agroforestal en particular.

Que una entitat com l'AEG faci públic aquest text hauria de fer reflexionar més d'un. Finalment 2010 serà l'any de l'aprovació del Pla Territorial Metropolità de Barcelona (PTMB) que desenvolupa una Llei ( la de Política Territorial) que el Parlament de Catalunya va aprovar... el 1983!!! Això vol dir que una actitud més diligent per part dels governs de Convergència i Unió hauria pogut evitar-nos vint anys de descontrol urbanístic i en el disseny de les infraestructures. Evidentment, que CiU no tramités el PTMB no és cap casualitat, sinó que respon a la màxima liberal que la millor planificació del territori és aquella que fa el mercat.

Ara bé: el PTMB té mancances en la seva part normativa - que el PSC a través del Departament de Política Territorial i Obres Púbiques sembla que hagi dissenyat a mida - com ara la poca concreció dels plans directors urbanístics o la indefinició de la funció dels espais de protecció preventiva, que obren la porta a interpretacions del Pla que no divergeixin gaire de les polítiques de CiU. Així doncs, caldrà anar amb compte i fer el seguiment d'un Pla que, si més no, posa les bases per tenir un país ordenat des d'una visió global i no en funció dels interessos de cada municipi i dels seus particulars grups de pressió econòmica.

Visca la República!

2010-04-15T11:39:00.005+02:00

Article publicat al diari digital AraVallès avui dijous

Aquest dimecres s'han complert 79 anys de la proclamació, el 14 d'abril de 1931, de la II República. Iniciativa per Catalunya Verds i Esquerra Unida i Alternativa, com cada any, hem commemorat l'aniversari amb actes públics a diferents localitats del Vallès Oriental, actes on ha sonat l'himne de Riego i on ha onejat la bandera vermella, roja i morada.

Rememorar avui la II República no és només - que també! - recordar com l'aixecament feixista de 1936, que va donar lloc a quaranta anys de dictadura, va truncar les il·lusions que la ciutadania del nostre país havia dipositat en el règim republicà. Ni és només - que també! - homenatjar aquells i aquelles que van lluitar per defensar la legalitat vigent que el govern republicà representava, motiu pel qual van patir repressió, persecució, exili i, en molts casos, mort.

Rememorar avui la II República és posar de manifest que els valors republicans de democràcia, llibertat, igualtat, laïcitat i justícia són avui més vàlids que mai. I ho són perquè ens trobem en una societat on, davant la situació d'incertesa i d'inseguretat generada per una crisi econòmica sense precendents, semblen tenir més predicament les sortides individualistes basades en la llei del més fort que no pas el convenciment que cal avançar en la cohesió social i aprofundir en els drets fonamentals de ciutadania perquè sigui possible un nou model social i econòmic més just i sostenible.

La Constitució republicana de 9 de desembre de 1931 va aportar avenços revolucionaris per al moment històric en què es va promulgar: establia les llibertats individuals d'expressió, associació, circulació, afiliació política, credo, etc; fixava que l'Estat havia de garantir de manera universal els drets socials bàsics com l'ensenyameny i la sanitat; reconeixia els drets nacionals de Catalunya, Euskadi i Galícia, obrint la porta a la constitució d'un veritable Estat federal...

Setanta-nou anys més tard, molts principis d'aquell text constitucional encara no s'han assolit. I això es deu no només a la foscor dels quaranta anys de dictadura, sinó també a la democràcia "de baixa intensitat" en què va desembocar el procés de transició iniciat amb la mort de Franco. Davant d'aquesta situació, ara és el moment d'afrontar el gran repte que se'ns planteja: convertir la crisi de valors associada a la inestabilitat econòmica i social en l'oportunitat de bastir el nou edifici d'un Estat social de drets i llibertats que recuperi el camí iniciat el 1931 i truncat cinc anys després per la insurrecció feixista.

Salut i República!!!

Granollers participa?

2010-04-12T17:25:00.006+02:00

El proper 25 d'abril Granollers formarà part del tercer - si no m'he descomptat - torn de consultes populars sobre la independència. Caldrà veure quina afluència tenen les urnes els dies de vot anticipat i el mateix diumenge 25, però donant un cop d'ull al web de Granollers Decideix queda clar que, si més no per a un cert volum de gent, la idea resulta engrescadora.

Aquest exercici de democràcia participativa - amb totes les seves mancances, que en té - es produeix quan Granollers està elaborant el seu Pla Municipal de Participació (PMP); el document es va aprovar inicialment en el Ple del passat mes de febrer, a partir del qual es va obrir el període d'exposició pública (un procés aquest del que - permeteu-me la ironia - estic segur que tota la ciutat n'està al corrent).

No es poden esperar de l'aprovació del PMP, tot i les bones declaracions de principis que s'hi poden llegir, grans canvis en el funcionament municipal. Qüestions clau com l'ordenació dels processos participatius i la clarificació del maremàgnum de consells municipals i d'altres òrgans consultius hi apareixen només apuntades, a l'espera del posterior desenvolupament - ja durant el mandat posterior a les eleccions municipals de maig de 2011 - d'un Reglament de Participació. El mateix ocorre amb el paper de la ciutadania no associada. I de les al·legacions presentades per ICV encaminades a dotar d'una major transparència comunicativa tant l'activitat diària com la presa de decisions de l'Ajuntament, sospito que ben poca cosa serà acceptada per l'equip de govern.

En el Ple Municipal del passat 30 de març jo mateix vaig poder intervenir per defensar una moció d'ICV-EUiA de reconeixement de la II República. Ara bé, la meva intervenció va ser possible en el torn de precs i preguntes del públic (fora per tant del contingut "oficial" del Ple, el que consta en acta) i quasi mitja hora després que la Secretària Municipal hagués donat compte del resultat de la votació de la moció en un òrgan tancat i aliè a la ciutadania com és la Junta de Portaveus. És el mecanisme que el Reglament Orgànic Municipal de la nostra ciutat preveu per al debat de les mocions, les presenti qui les presenti. Tot amb l'objectiu - segons ha defensat diverses vegades l'alcalde Mayoral - de donar agilitat al Ple i de no traslladar-hi farragosos debats polítics sobre qüestions que sovint sobrepassen el límit de les competències municipals.

Al Ple del 30 de març les persones presents entre el públic - premsa i claca dels grups municipals al marge - es podien comptar amb els dits d'una mà. Una situació còmoda per a l'equip de govern i que, en bona mesura, respon a la manca de continguts ideològics dels punts de l'ordre del dia. Perquè el punt que permetria la ciutadania escoltar els seus representants electes debatre de política, el de les mocions, prefereixen ventilar-se'l en privat.

Compte amb això: aviam si el dia 25 Granollers demostrarà que sí vol participar i que, ja que els mecanismes de què disposa l'Ajuntament no ho posen fàcil, la societat civil ha decidit muntar-s'ho pel seu compte...

Ah! M'hagués encantat poder linkar el text del PMP. Ho hagués pogut fer si estés disponible, per exemple, al web municipal...

L'exemple de la B-500

2010-03-22T10:40:00.015+01:00

Article publicat al diari digital AraValles.cat el passat divendres

El Pacte Nacional d'Infraestructures (PNI) -signat la tardor passada pels grups que donen suport al govern d'entesa i per la majoria d'agents econòmics i socials del país- i el Pla Territorial Metropolità de Barcelona (PTMB) -que s'ha d'aprovar abans de finalitzar aquesta legislatura- defineixen un nou marc en la planificació i l'execució de les infraestructures de mobilitat a casa nostra. Un nou marc on les prioritats passen a ser el foment del transport públic i el paper de l'avaluació ambiental estratègica com a element de supeditació de les carreteres i els ferrocarrils a una infraestructura de rang superior que és el propi territori.

El primer projecte que, de manera extraordinària i amb anterioritat a l'aprovació del PTMB, s'està ajustant a aquest nou paradigma és el de la nova B-500, més coneguda com a Túnel de la Conreria. Aquesta és una via que ha de millorar les comunicacions per carretera del Baix Vallès amb el Barcelonès Nord i el Baix Maresme. A la vegada, ha de permetre reordenar el caòtic nus viari de Santa Perpètua de Mogoda, on conflueixen la C-17, la C-33, la C-59 i l'AP-7, així com limitar el nombre de vehicles que accedeixen al Nus de la Trinitat per les autopistes del Vallès i el Maresme, contribuint així a reduir-ne el col·lapse en les hores punta.

Aquesta és, però, una visió 'clàssica' del com i el perquè es fa una nova autovia, basada únicament en la gestió del trànsit. En la planificació de la B-500 s'han tingut en compte amb caràcter primordial elements que fins ara es consideraven secundaris o que, directament, s'obviaven. El primer d'aquests -sembla increïble!- és la justificació tècnica de la necessitat d'una nova via ràpida. Així, el corredor de la B-500 s'ha analitzat -com s'ha fet des del govern de la Generalitat amb tots aquells eixos susceptibles de futures actuacions de millora de la xarxa viària- calculant amb el màxim rigor el número previsible de viatges per dia i -vet aquí la novetat més significativa- fent una estimació del potencial transvasament modal; dit d'una altra manera, de quants d'aquests viatgers que ara fan servir el transport privat es poden convertir en usuaris de serveis de transport públic col·lectiu.

És per això darrer que el PNI s'ha qualificat com "el pla del ferrocarril i del transport públic". Perquè, davant de condicionants tan obvis com la necessitat de lluitar contra el canvi climàtic, la urgència de millorar la qualitat de l'aire o la situació evident de crisi energètica, l'aposta pel transport col·lectiu s'anteposa -per fi!- a la construcció de nova xarxa de carreteres. I la millora de la xarxa viària se supedita, com és el cas de la B-500, a la millora dels serveis de tren i bus, que en aquest cas es plasmen en la creació d'un servei d'autobús realment eficient entre el Baix Vallès i el Barcelonès Nord i en la possibilitat per als veïns de la zona d'accedir a dos nodes de transport ferroviari tan potents com els de Mollet i Badalona.

Hi ha dos elements més a esmentar, ni que sigui de passada. El primer d'ells és el disseny del traçat. El túnel ha de permetre minimitzar l'impacte sobre els espais d'interès natural de la Serralada de Marina i, en els trams a cel obert, l'avaluació ambiental estratègica -probablement aquesta eina sigui l'aportació més important d'ICV, a través del departament de Medi Ambient i Habitatge, a la planificació sostenible del territori- haurà de determinar quins enllaços són possibles amb la xarxa de carreteres locals i de vials d'urbanitzacions per evitar que el trànsit en aquesta xarxa secundària es dispari i, amb això, els problemes de contaminació atmosfèrica que ja pateix la zona.

I, per últim, hi ha la qüestió del peatge. Avui dia els peatges són una eina més de gestió de la mobilitat i l'ús de les noves tecnologies permet flexibilitzar-ne les condicions. Això vol dir que probablement es pugui apostar per la gratuïtat per als ciutadans de la zona que hagin d'usar el túnel amb major freqüència i, a la vegada, establir un peatge en funció de les condicions del trànsit per als usuaris ocasionals. En qualsevol cas, el que cal garantir és que tothom sàpiga el que paga i per què ho paga. Tot el contrari del que feia CiU -ara oposada a qualsevol opció de peatge!- quan va generalitzar els 'peatges a l'ombra' on l'administració retribueix l'empresa de torn en base al número de vehicles i amb càrrec a la butxaca del conjunt de la ciutadania -la que usa la infraestructura i la que no- sense cap tipus d'informació pública.

En la implantació del transport públic: Ni un pas enrere!

2010-02-17T10:38:00.006+01:00

Article publicat al diari digital AraValles.cat avui dimecres

Aquest passat divendres va fer el seu darrer viatge l'autobús urbà que, des de 2006, oferia el servei des de l'estació de Granollers-Centre fins als polígons del Coll de la Manya i la Font del Ràdium. L'Ajuntament de la capital del Vallès Oriental ha decidit suprimir una línia que en els darrers divuit mesos havia perdut el 72% dels seus usuaris, una davallada que l'equip de govern municipal atribueix com a única causa a la crisi econòmica.

Més enllà dels dubtes que planteja l'argumentació del govern Mayoral, la desaparició d'aquest o de qualsevol altre servei de transport públic és una mala notícia, es miri com es miri. En un país on portem un endarreriment de dècades en la implantació d'un sistema eficaç de transport col·lectiu, qualsevol mesura d'aquest tipus llança a la societat un missatge que reforça l'aposta pel vehicle privat i que qüestiona la viabilitat d'arribar a una oferta de transport públic equiparable als estàndards dels països europeus. Dit d'una altra manera: difícilment la ciutadania es creurà la importància d'apostar per un transport alternatiu al cotxe si les administracions no donen continuïtat a la quantitat i la qualitat de l'oferta amb independència de conjuntures econòmiques i polítiques.

Però la supressió d'aquesta L4 de Granollers té dos components que la fan especialment greu i impròpia d'un govern que es diu d'esquerres. En primer lloc, contribueix a dificultar l'accés universal al treball en la mesura que crea una fractura entre les persones que disposen de transport privat i les que no. I això afecta especialment aquells col·lectius, els més desafavorits socialment, que ja estan patint de manera més crua que la mitjana la crisi econòmica i l'atur. No és raonable que l'administració -en aquest cas l'Ajuntament de Granollers- no comprengui encara que l'accés en transport públic a les àrees d'activitat econòmica no és només una qüestió de mobilitat sostenible, sinó que també representa un element de democratització del dret al treball.

L'altre aspecte a valorar de la supressió del bus al Coll de la Manya i la Font del Ràdium és que hagi estat una mesura unilateral del consistori i que els agents econòmics i socials que formen part del Consell Municipal de Mobilitat se n'hagin assabentat per la premsa. Aquest és el tipus d'actitud que fa poc creïble l'aposta de les administracions municipals per la participació ciutadana i que allunya la ciutadania dels seus càrrecs electes i de la classe política en general.

La implantació d'un sistema eficient de transport públic que pugui substituir el vehicle privat de manera raonablement generalitzada és un procés llarg, difícil i costós, que comporta canvis culturals i socials profunds; això no ho posa en dubte ningú. I, per això mateix, requereix d'una acció política valenta i continuada en el temps, així com de la participació activa dels agents socials i econòmics. Tot el contrari del que acaba de succeir a Granollers, on l'Ajuntament ha adoptat una mesura sense altura de mires, sotmesa a la conjuntura econòmica, aïllada de cap procés de planificació de la mobilitat global del municipi i adoptada d'esquenes al teixit social i econòmic local i comarcal.

Miquel Roca i la reforma laboral

2010-02-08T16:44:00.009+01:00

El passat dijous, a la mateixa hora que en Joan Herrera pronunciava a Can Felipa la seva conferència Canvis que cal fer i que ningú més farà, Miquel Roca i Junyent era el protagonista a la sala petita del Teatre Auditori de Granollers de la jornada organitzada per PIMEC - Vallès Oriental sobre els reptes de la petita i mitjana empresa davant la crisi econòmica. Més enllà de les evidents diferències entre les respostes que ambdós van oferir per afrontar l'allau de males dades macroeconòmiques, hi ha alguns elements de la intervenció de Roca i Junyent que són interessants a destacar.

En Miquel Roca és d'aquells polítics (o ex-polítics, com es vulgui) que ja està de tornada de gairebé tot, fet que li permet dir el que li dóna la gana independentment de l'auditori al qual s'enfronti. Si hi afegim que - discrepàncies ideològiques al marge - és un personatge brillant i amb un enorme bagatge polític i professional, tenim tots els ingredients perquè una conferència seva doni per uns quants moments prou interessants.

Dijous, davant d'un públic provinent majoritàriament de l'empresariat granollerí "de-tota-la-vida", va llançar un missatge directe a la línia de flotació de l'auditori: no és possible, hores d'ara, rebaixar ni la pressió fiscal ni les cotitzacions empresarials a la Seguretat Social. No és possible, és clar, si es vol mantenir la pau social, i tothom va estar d'acord que un clima de conflictivitat laboral no procedeix en aquests moments, si més no des de l'òptica de les PIME.

Que aquesta afirmació estava feta des d'un pragmatisme conjuntural i no des de la ideologia ho evidencien la resta de propostes de Roca i Junyent, les pròpies del receptari que la dreta política i econòmica ve apuntant amb especial insistència en els darrers temps: flexibilització del mercat laboral, contenció de la despesa pública, endarreriment de l'edat de jubilació... Especialment decebedora em va semblar la crítica de Roca a les regles del mercat laboral: "Si tenim quatre milions d'aturats, això vol dir que aquestes no funcionen i en necessiten unes de noves que facilitin la contractació". Decebedora, fonamentalment, perquè ignora que amb aquestes mateixes regles Espanya va crear, en el període 1997 - 2007, més de 7 milions de llocs de treball. Per tant, el marc legislatiu de per sí no sembla ser el principal problema, i les propostes de reforma - sempre basades en la pèrdua de part dels drets adquirits pels treballadors i les treballadores - porten a pensar que la patronal pretén aprofitar la conjuntura per enfortir la seva posició davant les futures negociacions amb els sindicats i amb el mateix Govern de l'Estat.

Així les coses, cal que des de l'esquerra transformadora - la que representen Joan Herrera i ICV - es faci molta pedagogia d'aquests "canvis que cal fer i que ningú més farà". Especialment per això, perquè entre les receptes de Miquel Roca i els globus sonda de Zapatero hom tampoc acaba de trobar les set diferències...

El kàrting, l'autonomia local i la planificació del territori

2010-01-29T15:33:00.005+01:00

Dimarts passat vaig acompanyar en Salvador Milà a un acte públic a Cardedeu sobre el projecte del circuit internacional de kàrting de Llinars del Vallès. Més enllà de l'oportunitat del projecte - que jo considero més que dubtosa i per això m'adhereixo a les posicions de la plataforma Stop al Karting - el que em sobta de tota aquesta història és el fet que els ajuntaments veïns del de Llinars, el de Cardedeu especialment, no hagin tingut ni veu ni vot en una qüestió que clarament els afecta en aspectes com la mobilitat generada, la contaminació acústica i atmosfèrica o la pèrdua de connectivitat dels espais naturals.

Val a dir que això no és pas res de nou. Si fem una mica de memòria i ens n'anem cap a mitjans dels vuitanta recordarem la polèmica ubicació del centre penitenciari de Quatre Camins: els terrenys - i per tant els més de 100.000€ anuals de contraprestació per part de la Generalitat - són a la Roca del Vallès però els accessos i la proximitat a nuclis habitats - i per tant els possibles perjudicis, que tot sigui dit en el seu dia es van exagerar - a Granollers i Montmeló. Tot plegat en un context polític que generava aleshores i encara ara suspicàcies prou comprensibles: la Generalitat de Jordi Pujol convenç i retribueix un municipi com la Roca (governat llavors també per CiU) i els hipotètics problemes se'ls endossen a dos ajuntaments socialistes.

La diferència que hom esperava trobar entre el que va passar amb Quatre Camins fa ja prop de vint-i-cinc anys i el que ara succeeix amb el circuit de kàrting era que el país hagués avançat en les polítiques de planificació territorial. De fet, el 1983 la Llei de Política Territorial aprovada pel govern de Convergència i Unió instava a l'elaboració dels set plans territorials de vegueria. I en paral·lel, s'han desenvolupat un munt de plans sectorials que haurien de ser les eines per ordenar el país i evitar que cada ajuntament anés a la seva, sovint aprofitant les conjuntures política i econòmica en benefici propi.

El cert és, no obstant, que estem a 2010 i el Pla Territorial Metropolità que CiU mai no va voler afrontar l'aprovarà el Govern d'Entesa d'aquí a pocs mesos. I el cert és també que el Pla director d'instal·lacions i equipaments esportius de Catalunya, elaborat per la Direcció General de l'Esport (governada per ERC) i aprovat el 2005 no parla de la necessitat d'una instal·lació d'aquestes característiques, que ara s'acaba projectant en un ajuntament governat per la mateixa Esquerra Republicana de Catalunya... i en contra del parer dels regidors d'ERC dels municipis veïns.

Durant aquests darrers 30 anys hem vist com cada municipi mirava pels seus interessos i, en funció d'aquests, desenvolupava plans urbanístics que en bona mesura servien per finançar els serveis que la legislació obliga a oferir als mateixos ajuntaments, així com d'altres (habitatge social, educació...) en què els municipis han hagut de suplir les mancances de les administracions competents. Així han anat florint urbanitzacions, polígons industrials i centres d'oci i comercials a tort i dret, sense que l'administració que té les competències en l'ordenació del territori - en aquest cas l'autonòmica - fes res per racionalitzar aquest despropòsit.

Ara que el govern d'esquerres a Catalunya està a prop de finalitzar l'elaboració del cos normatiu que desenvolupa per fi la Llei del 83, estaria bé que els municipis i les comarques contribuïssin aportant unes mínimes dosis de responsabilitat i de planificació estratègica sobre el futur social i econòmic dels seus territoris. Això i que l'Estat afrontés d'una vegada per totes la necessitat de finançar els ajuntaments de manera justa i en correspondència a les seves competències.

Si no avancem en aquesta línia, qualsevol dia es reuneixen nou regidors i aproven sense encomanar-se a ningú omplir-nos el subsòl de residus radioactius, com si les partícules entenguessin de límits administratius...

Iguals en deures, iguals en drets?

2010-01-12T12:57:00.003+01:00

Article publicat al diari digital AraValles.cat avui dimarts

A mitjans del passat mes de desembre, coincidint amb el Dia Internacional de les Migracions declarat per Nacions Unides, ICV del Vallès Oriental va organitzar una taula rodona al voltant dels drets de ciutadania de les persones nouvingudes. El debat es va centrar en l'oportunitat d'atorgar el dret de sufragi -si més no en les eleccions municipals- a aquells immigrants que acreditessin un mínim arrelament a la seva localitat, basant-se aquest en una permanència temporalment prou dilatada en el padró municipal.

Aquesta discussió coincidia en el temps amb la celebració a molts municipis de Catalunya de les consultes populars sobre la independència, unes consultes on les persones immigrants empadronades van poder exercir el dret a vot. Una de les ciutats on el referèndum sobiranista va tenir major índex de participació fou Vic. La capital d'Osona compta amb un 21,4% de població empadronada nascuda fora de l'Estat i, amb bon criteri, la iniciativa popular que va organitzar la consulta va considerar que el subjecte del dret a decidir és el conjunt de la ciutadania, amb independència del seu origen, la seva cultura o la seva religió.

Es dóna el cas paradoxal que, poques setmanes després d'aquell 13 de desembre, Vic ha aparegut a les portades de tots els mitjans de comunicació per l'acord del govern municipal (CiU+PSC+ERC) d'impedir l'empadronament dels immigrants sense papers, i inclús de delatar aquests "il·legals" als cossos de seguretat per tal que es procedís a la seva detenció i posterior expulsió del país.

Més enllà del seu encaix legal, l'acord pres pels tres partits que governen a la capital de la plana significa situar en la centralitat del debat polític una proposta que el mateix consistori havia desestimat -per radical, xenòfoba i contrària als drets fonamentals de les persones- mesos enrere, quan qui l'havia plantejada era la Plataforma per Catalunya del populista i racista Josep Anglada.

L'única explicació que hom pot trobar al canvi de parer expressat pel tripartit vigatà és que, davant la situació de crisi econòmica que amenaça amb desbordar la capacitat municipal de prestar els serveis socials mínims, ara és electoralment rendible culpar el col·lectiu immigrant d'aquesta situació. És a dir, una resposta populista i simple davant la incapacitat política de donar solució a una problemàtica tan complexa com la que pateixen avui dia els sectors més populars dels nostres pobles i ciutats.

Deixant de banda la inutilitat manifesta de la mesura -qui no s'empadroni a Vic ho farà a Calldetenes i llestos- i el fet que partits que es declaren "d'esquerres" recorrin a polítiques pròpies de la dreta més reaccionària que situen els sense papers fora dels circuits assistencials bàsics, convé posar en valor el fet que mentre la societat civil -en aquest cas els organitzadors de la consulta per la independència- consideraven les persones nouvingudes iguals en drets i en deures a la resta de la ciutadania, és el govern municipal qui obre el camí a estigmatitzar un conjunt de persones que durant els temps de bonança econòmica han contribuït com la resta a generar riquesa amb el seu treball.

2010 i 2011 seran anys electorals; el primer d'eleccions autonòmiques i el segon de municipals. Serà responsabilitat de les diferents opcions polítiques que s'hi presentin el fet de no contribuir a generar un conflicte social que fins ara no havia existit i que, en tot cas, amaga un conflicte de classe: treballadors nacionals i treballadors immigrants pugnant per accedir als serveis públics en un context de pobresa i d'atur. I, en tot cas, que siguin aquells que ja tenim identificats com a xenòfobs extremistes els qui s'aferrin a la bandera del populisme i de la demagògia. De socialistes, convergents i republicans, servidor n'espera (encara i malgrat el cas de Vic) una mica més de rigor a l'hora de plantejar propostes per recuperar el pols social i econòmic del país.

En Touty i l'Osmane

2009-11-30T18:26:00.003+01:00

En Touty és de Senegal. Deu estar prop dels 35, i fa tres anys que és a Catalunya, després de viure un any a França. Al seu país hi va deixar la dona i la filla. Allà estudiava dret. Aquí viu de l'economia submergida. Com que no pot demostrar que treballa, no obté el permís de residència. I, com que no té papers, ningú li fa un contracte. Podria i voldria viatjar a Senegal a veure els seus, però després no podria tornar a entrar legalment a Espanya. I allà, com ell diu, la crisi és permanent, de manera que no hi ha ni feina ni perspectives. En Touty viu amb uns companys del seu país - no sé quants - en un pis del barri de Congost. Estudia català perquè creu que així ho tindrà més fàcil per regularitzar la seva situació i perquè es vol sentir una mica més com a casa. En les converses que hem tingut, la frase que més li he sentit és "jo vull aprendre". Explica que a Granollers viu tranquil, que a França la policia li buscava més problemes i que aquest és un bon lloc per viure.

L'Osmane és de Mauritània. Té 25 anys i fa sis mesos que viu al barri del Lledoner. Abans havia estat un temps a França i a Pamplona. Comparteix pis amb el seu germà, que treballa. Tots dos tenen papers i estan tramitant la nacionalitat francesa aprofitant que hi tenen família. L'Osmane, sabent que no hi ha feina i que els ingressos del seu germà els permeten anar tirant, estudia per treballar com a instal·lador electricista. En el temps que porta a Catalunya ha après un català més que acceptable. Explica que a Àfrica hi passen moltes coses bones, però que aquestes no surten mai als diaris d'aquí.

En Touty i l'Osmane són les meves dues parelles de voluntariat lingüístic. Ens trobem, fem el cafè i xerrem. Dels seus països i del meu, de política i de futbol. No sé si arribaran a aprendre res de mi, però estic convençut que jo aprendré molt d'ells.

Cohesió social, equilibri territorial i participació ciutadana, eixos del Granollers del futur

2009-11-11T17:15:00.006+01:00

Article publicat a El 9 Nou el passat divendres 6 de novembre

Granollers està en plena elaboració del seu Segon Pla Estratègic; això és, de la definició dels eixos sobre els quals es vol desenvolupar en els propers anys. Des d'Iniciativa per Catalunya Verds hem fet un seguit d'aportacions que es poden resumir en tres grans apostes:

1. Per la cohesió social i l'accés universal als serveis públics. El desenvolupament de les ciutats dependrà, cada vegada més, de la universalització en l'accés a la informació i el coneixement. Granollers ha de seguir aquesta línia i esdevenir, continuant amb la tradició de l'Escola Municipal del Treball, ciutat de referència en els ensenyaments professionals i ocupacionals, especialment en sectors com el sòciosanitari i l'agroalimentari. Aquesta aposta per la formació, estesa a la lluita contra la fractura digital i amb una relació cada vegada més estreta entre el teixit empresarial i el sector educatiu, és la millor garantia en un futur proper d'alts nivells d'ocupació de qualitat i d'inclusió social per als col·lectius més desafavorits.

2. Per l'accés a l'habitatge i la racionalització de la mobilitat i de l'ocupació del sòl. Aquest Pla Estratègic ha d'afrontar el repte de garantir l'accés universal a un habitatge digne sense que això impliqui majors ocupacions de sòl residencial. La promoció del lloguer amb figures com la masoveria urbana pot permetre la resolució d'aquest trencaclosques i, a la vegada, retornar la vitalitat al centre de la ciutat. La contenció en el creixement urbà ha de facilitar la millora dels serveis de transport públic. Cal en aquest sentit que Granollers i la resta d'ajuntaments de la Segona Corona liderin de manera decidida l'aposta pel transport de mercaderies per ferrocarril com a garantia de la pervivència d'un teixit econòmic competitiu i compatible amb la preservació del territori.

3. Per l'exercici ple de la ciutadania basat en la informació i la participació. La descentralització de l'administració local, amb la conversió dels equipaments de referència dels barris en centres d'atenció i informació ciutadana, i la creació de nous mecanismes de participació tant de caire sectorial com territorial han de permetre implicar la ciutadania de Granollers en la presa de decisions. En paral·lel amb això, el teixit econòmic i social de la ciutat ha de tenir veu en la definició de les línies estratègiques d'institucions clau (com ara la Fundació Hospital - Asil) i en l'elaboració dels projectes estratègics de la ciutat.

Aquesta és, en definitiva, la Granollers que volem: més justa, més sostenible, més participativa... En resum, més a la mida de les persones.

A Peu de Carrer: Elogi de la política municipal

2009-10-26T19:52:00.003+01:00

Intervenció en l'obertura de la jornada comarcal A Peu de Carrer d'aquest passat dissabte

Aquesta primera jornada "A Peu de Carrer" del Vallès Oriental se celebra quan ja s'ha complert la primera meitat de la legislatura municipal que va iniciar-se amb les eleccions de maig de 2007. Unes eleccions que van permetre a la coalició ICV-EUiA-EPM formar vint grups municipals i participar al govern de nou ajuntaments, mentre que en d'altres onze vam passar a l'oposició.

En qualsevol d'aquestes dues situacions, tan diferents entre sí, els companys i les companyes de la coalició han assumit el seu paper amb l'únic objectiu de treballar pel bé comú, pels interessos de la ciutadania; de la que els va votar i de la que no. Els qui estan al govern, gestionant una situació difícil causada per la crisi econòmica que, a la vegada que engrandeix el volum de la població que s'ho passa malament i que necessita ajuda de les xarxes socials i de l'administració local, la més pròxima als problemes, fa minvar els ja de per sí minsos recursos de què disposen els ajuntaments per oferir serveis a la ciutadania. I els que estan a l'oposició, amb les dificultats intrínseques que això comporta però exercint-la amb responsabilitat, rigor, coherència i esperit constructiu i fent propostes per contribuir a millorar l'acció de govern i la repercussió d'aquesta sobre el conjunt de la població.

Avui coneixerem experiències provinents dels dos espais: del govern i de l'oposició. Seran aportacions ben diverses, però que tindran un fil conductor, un fil que podrien haver seguit qualssevol altres dels regidors i de les regidores de la coalició: neixen del compromís amb els seus pobles i ciutats i de l'esforç per millorar la qualitat de vida dels seus veïns i de les seves veïnes.

Vull que la meva intervenció en l'obertura del nostre primer "A Peu de Carrer" serveixi per reconèixer aquesta tasca dels companys i de les companyes que treballen cada dia als ajuntaments de la comarca. En un moment on creix la desafecció de la societat vers això que alguns anomenen "classe política" i on rar és el dia en què no ens assabentem pels mitjans d'un nou cas de corrupció, es fa més necessari que mai reafirmar el compromís dels i de les electes (d'ahir, d'avui i de demà) d'ICV, d'EUiA i de l'EPM amb el bon govern i amb la gestió transparent dels recursos públics. Es fa necessari, en definitiva, un elogi de la política en general i de la política municipal en particular.

Les ponències que ompliran aquest matí seran exemples d'això. Escoltarem regidors i regidores de la coalició compartir projectes que són part no només de la seva activitat política, sinó part de la seva vida. Projectes on han abocat hores de treball i tones d'il·lusió i que tard o d'hora tindran la seva recompensa. Perquè la política municipal, tot i la duresa que comporta haver d'estar cada dia a peu del canó, sovint sense els recursos òptims per desenvolupar la tasca compromesa, té un gran avantatge: el de poder comprovar com cada petita actuació dóna els seus fruits i com aquests fruits reverteixen en el benefici de la gent que ens envolta.

D'aquí a poc més d'un any tornarem a estar en portes d'unes eleccions municipals. Serà el moment de fer balanç i de renovar el compromís de la coalició amb els nostres pobles i ciutats. I no tinc cap dubte que amb el bagatge acumulat durant aquests quatre anys ho farem amb il·lusions renovades, amb la consciència molt tranquil·la i en les millors condicions possibles per fer avançar un projecte, el de l'esquerra nacional roja i verda, que pren el seu màxim significat en l'àmbit del municipalisme: a peu de carrer i en contacte directe amb la ciutadania.

Salut i bona feina!

Granollers, la Universitat i els complexos

2009-10-23T11:07:00.007+02:00

Aquesta setmana he dedicat força temps a llegir i rellegir el darrer document de treball del Segon Pla Estratègic de Granollers. Dilluns vinent farem públiques les aportacions d'ICV a aquest document, però no em resisteixo a avançar una reflexió sobre el paper que hi té l'educació (convé recordar que "ciutat educadora" és un dels eslògans que han fet fortuna darrerament per promocionar Granollers).

En una ciutat que té importants dèficits pel que fa a l'oferta de formació secundària i que aquest any ha tornat a expulsar del sistema públic local centenars de joves que volien cursar el batxillerat artístic o diferents cicles formatius, no deixa de sorprendre'm que el Pla Estratègic identifiqui com a prioritat fonamental que Granollers esdevingui seu d'estudis universitaris.

No puc entendre aquesta aposta si no és des d'una percepció que fa anys que tinc: en aquest àmbit, Granollers té un incomprensible complex d'inferioritat respecte d'altres ciutats de la Segona Corona Metropolitana que sí acullen escoles vinculades a la UPC, la UAB o la URL. Al voltant d'aquest fet em vénen al cap tres idees:

* Crec sincerament que estem sobredimensionant el paper que aquests centres juguen en la realitat sòcio-econòmica de les ciutats que les acullen.

* Tenim experiències de com han fracassat intents de crear artificialment escoles universitàries simplement per satisfer egos de ciutat (Mollet, sense anar més lluny) en un mapa universitari que ja dóna símptomes de saturació.

* Aquesta visió de ciutat universitària com aquella que té la seu física d'una escola o facultat és antiga. Granollers disposa d'un equipament com l'Hospital General on fan pràctiques estudiants - com a mínim i que jo sàpiga - de la UVic. I això apunta una línia de treball interessant: vincular el teixit social i empresarial de la ciutat a centres potents i propers a la ciutat com les universitats Autònoma i de Vic.

Davant d'aquesta situació, entenc que Granollers hauria de fer una aposta clara i decidida per la formació professional i ocupacional. En primer lloc, perquè la nostra ciutat té aquesta tradició incorporada al seu ADN a través de l'Escola del Treball. Després, perquè el nostre entorn laboral està demandant ara mateix - i en un futur sembla que serà cada vegada més així - professionals formats en oficis que no pas llicenciats (nota al marge: es pot permetre aquest país tenir politòlegs fent de caixers del BBVA?). I, per últim, perquè l'accés universal a uns estudis que insereixin el jovent en el mercat laboral és la millor manera de lluitar contra l'exclusió social.

ICV i la planificació territorial al Vallès

2009-10-18T19:25:00.006+02:00

Article publicat a Revista del Vallès divendres 16 d'octubre

Va fer falta que CiU perdés les eleccions perquè des del Govern de la Generalitat s'abordés de manera decidida la necessitat de planificar el territori metropolità. Convé recordar que la Llei de la qual deriva el Pla Territorial de la Regió Metropolitana de Barcelona (PTRMB), actualment en tràmit, data del 1983. Tot i aquest mandat legislatiu, la dreta va seguir sempre amb la seva màxima: la millor planificació és aquella que no es fa o, en qualsevol cas, la que es fa seguint els interessos del mercat i no els del conjunt de la ciutadania.

Així les coses, va ser el Govern d'esquerres qui va afrontar el repte - no pas senzill - d'establir un marc regulador de com volem que es desenvolupi el nostre territori i, amb ell, les activitats econòmiques que hi tenen lloc. I amb el Govern d'esquerres, ICV.

Sovint hi ha agents econòmics i mitjans de comunicació que acusen Iniciativa Verds de ser la força "radical" que pretén "aturar el país". Davant d'això, els fets. Iniciativa, com a copartícip i corresponsable de l'acció de Govern, ha introduït elements que han acabat essent de consens en el sí del legislatiu i que han esdevingut idees força d'un nou model territorial. Serveixin com a exemples l'aposta decidida que fan tant el PTRMB com el Pacte Nacional per a les Infraestructures pel transport públic en general i pel sistema tramviari en particular; o la reordenació de les trames urbanes degradades com a alternativa a l'ocupació de nou sòl per a habitatges.

Certament, hi ha hagut i hi ha punts de desacord en el sí del Govern d'Entesa. El més evident, la Ronda del Vallès, infraestructura en què el partit majoritari del Govern no comparteix les tesis d'ICV d'apostar per una ronda interurbana, integrada en el territori i en la trama urbana ja existent, i destinada no al trànsit de pas del corredor mediterrani sinó als desplaçaments quotidians de curta durada.

En aquest com en d'altres aspectes on no hi ha consens, Iniciativa ha fet un exercici de responsabilitat i de coherència: ha proposat alternatives creïbles i justificades i les ha explicat al conjunt de la societat civil, aconseguint en molts casos generar sinèrgies en l'horitzó d'una aposta per la mobilitat sostenible, la cohesió social i territorial i la preservació dels espais agroforestals de la plana del Vallès. I tot això, sense estirabots que poguessin desestabilitzar el primer Govern que, en aquest país, ha cregut de debò que cal canviar el model de desenvolupament perquè el conjunt de la ciutadania guanyi en qualitat de vida.

Granollers "passa" de la Setmana de la Mobilitat

2009-09-28T19:25:00.010+02:00

Aquests dissabte i diumenge passats han concentrat, arreu de la Comarca i del País, la majoria d'actes de la Setmana Europea de la Mobilitat Sostenible i Segura (SMSS): bicicletades populars, curses de transports, tallers d'educació vial... A Granollers, no: per segon any consecutiu Granollers ha estat de les poques ciutats catalanes que no han programat ni una sola activitat en el marc de la Setmana de la Mobilitat.

Si voleu, la SMSS és un element simbòlic, com tots els "Dies de" i les "Setmanes de". En aquest cas, que l'ajuntament de Granollers ignori aquesta iniciativa és un símbol de la manca d'importància que l'equip de govern que presideix Josep Mayoral dóna a les polítiques de mobilitat. Com va ser un símbol en la mateixa direcció que, en assolir la majoria absoluta després de les eleccions municipals de 2007, Mayoral fes desaparèixer la regidoria de Mobilitat que durant quatre anys havia ocupat el company Jaume Vernet (ICV) per integrar-la en una regidoria de "Seguretat Ciutadana i Protecció Civil, Serveis Municipals i Mobilitat".

Aquest darrer fet té una segona lectura: les polítiques de mobilitat perden el seu caràcter intregral i, en un retorn al passat, es converteixen en polítiques de gestió del trànsit. Així, allò important deixa de ser el foment d'hàbits de mobilitat sostenibles, segurs i saludables, i torna a prioritzar-se que no hi hagi embussos i que es pugui aparcar; sense èxit, tot sigui dit.

ICV va deixar el 2007 un llegat del qual ja vaig escriure temps enrere en el meu antic bloc. Aquesta herència ha estat gestionada amb deixadesa: el carsharing s'està deixant morir d'inanició; el servei Ambicia't de lloguer públic de bicicletes s'ha posat en marxa amb retard i sense anar acompanyat de cap avenç en la xarxa local de carrils bici; experiències que es van iniciar en passades Setmanes de la Mobilitat, com el Bus a Peu, no han tingut continuïtat... Només ha quedat, perquè es va aprovar en la legislatura passada i perquè no tenia marxa enrere, la conversió del centre de la ciutat en zona de vianants. Això i la implantació d'unes zones 30 que ningú respecta perquè tampoc ningú controla. Massa poc per dos anys llargs de govern amb majoria absoluta...

Governança sense ciutadania?

2009-09-23T22:22:00.007+02:00

Arribo a casa després d'assistir a la sala d'actes del Museu Municipal a la primera de les conferències que, sota el títol genèric de "Mirades sobre el futur de Granollers", s'han programat en el marc del 2n Pla Estratègic de la ciutat.

La xerrada d'avui versava sobre "La gestió del territori: la governança democràtica" i anava a càrrec de Josep Maria Pascual, coordinador d'una - fins avui per a mi desconeguda - Asociación América-Europa de Regiones y Ciudades. En mitja hora el ponent ha desgranat un cos teòric acadèmicament prou interessant sobre el concepte de governança a escala local: l'ajuntament relacional com a administració en xarxa amb la societat, superats els simples papers tradicionals de gestor de recursos i de subministrador de serveis. És en aquest marc conceptual on es pretén que se situï el 2n Pla Estratègic de Granollers.

I parlo d'un "cos teòric acadèmicament prou interessant" perquè, com gairebé sempre que sento parlar d'aquestes qüestions, hi trobo mancances en quant als mecanismes d'aplicació, aquells que han de permetre que l'administració - en aquest cas la local - estigui realment connectada amb el conjunt de la societat. És sobre aquest tema que m'he permès fer una intervenció en el - breu, molt breu - col·loqui que ha seguit la ponència. Us la intento resumir en poques línies:

Pot haver-hi governança sense ciutadania? És a dir: pot l'administració teixir una xarxa relacional amb els "governats" si aquests continuen actuant com a usuaris d'uns serveis i no exercint plenament la seva condició de ciutadans? Una enquesta de fa - parlo de memòria - quatre o cinc anys deia que més del 90% dels granollerins i les granollerines no estava associat; i més greu que això, la immensa majoria no ho estava per simple manca d'interès en els afers comunitaris. És possible, en aquestes condicions, parlar de "governança democràtica"? No estarem creant, com em deia dies enrere un company, un "despotisme il·lustrat del segle XXI", on unes elits - en aquest cas els cortesans del XVIII serien substituïts pels dirigents polítics, econòmics, intel·lectuals... - planifiquin unes estratègies i dissenyin uns processos i uns projectes que són aliens a la immensa majoria de la població?

Aquesta reflexió té una derivada important: qui té la responsabilitat que la població exerceixi plenament la seva ciutadania? La resposta que he rebut jo avui ha estat, si m'ho permeteu, "de manual": cal que la minoria que planifica i defineix estratègies l'encerti a diagnosticar les necessitats de la majoria i, a partir d'aquí, estableixi complicitats que comportin de manera natural un augment de la seva implicació i participació.

Jo no sóc - ni ho he estat mai - assembleari. De fet, el meu allunyament, ja fa anys, de l'Associació d'Estudiants Progressistes, va venir quan l'AEP va apostar per l'opció assembleària i va deixar de banda la democràcia representativa. No obstant això, crec urgent trobar - no cercar, això fa anys que se suposa que ho fem - mecanismes que escurcin la distància entre "governants" i "governats"; no fos cas que la desafecció cap a la classe política s'acabés convertint en una desafecció més genèrica vers la "classe dirigent", entesa en el seu sentit més ampli, immersa en unes lògiques incomprensibles per a molts.

Arenys i la desafecció

2009-09-15T17:21:00.005+02:00

Ho admeto: la consulta popular sobre la independència celebrada el passat diumenge a Arenys de Munt no em fa ni fred ni calor. Ni em provoca el mal d'estómac que els causa als nacionalistes espanyols ni em sembla cap fita històrica com opinen des dels sectors sobiranistes.

Vist des de fora, tot plegat em va semblar una mena de representació teatral. Una auca on cadascú jugava el seu paper portat a l'extrem - esperpèntic en alguns casos - partint de la base que l'endemà les implicacions pràctiques de tot plegat serien iguals a zero. Perquè aquesta és la trampa de qualsevol valoració sobre els resultats de la consulta: qui anava a votar ho feia sabent que emetia un sufragi simbòlic - per tant no necessàriament meditat i qui sap si ponderades les seves conseqüències - i qui s'abstenia d'anar-hi era conscient que el resultat del partit estava decidit però que no hi havia punts en joc.

De tota manera no es pot obviar que, darrere d'esdeveniments més o menys folclòrics com el de diumenge, hi ha un soroll de fons. Aquesta remor alguns l'anomenen simplement desafecció i el consideren conjuntural; d'altres l'interpreten com un avenç decidit i definitiu de les postures sobiranistes. Sigui el que sigui, existeix.

Em permeto, arribat aquest punt, exposar la meva pròpia experiència; perquè, al cap i a la fi, aquestes qüestions identitàries no són ni més ni menys que la suma de milers d'experiències i de sensacions personals.

Jo no m'he considerat mai nacionalista, ni molt menys independentista. Vinc de família catalana i castellana a parts iguals, com tantes n'hi ha al nostre país. Era - potser encara sóc - dels que em trobava còmode en una Espanya oberta i tolerant que entenia - si més no ho intentava - que bona part de la seva riquesa provenia de la seva diversitat. Fa uns anys aquesta visió era, si no majoritària, sí àmpliament admesa i respectada, fins i tot com un símptoma de "modernitat" i com a contraposició als anys de la dictadura i de la "Una, Grande y Libre". Però han passat trenta anys, han governat els uns i els altres, aquí i allà... i sembla que hem fet si més no una part del camí cap enrere. Així les coses, alguns ens comencem a trobar en una disjuntiva on pensàvem que no arribaríem mai perquè enteníem que era contrària a la natural evolució de la societat espanyola. I aquesta disjuntiva és ben senzilla: O admetem tots plegats (els uns i els altres) que podem conviure amb els nostres trets distintius, sentint-nos cadascú allò que lliurement ens vulguem sentir sense que això ens criminalitzi, o millor ho deixem estar. Els divorcis comencen amb un distanciament que alguns anomenen desafecció...

Les vergonyes del "cas Valentine"

2009-09-07T19:33:00.006+02:00

Aquesta tarda he estat recolzant els companys i les companyes d'ICV-EUiA de La Llagosta en la roda de premsa on han exposat el posicionament de la Coalició sobre el que ja es pot anomenar "cas Valentine". Un resum en tres actes per als no iniciats:

1. Fa uns cinc anys l'ajuntament de Montcada i Reixac aprova la requalificació, en el marc del Pla General Metropolità, de la zona verda coneguda com a Can Milans, al límit del terme de La Llagosta, per tal que s'hi traslladi la fàbrica de pintures i vernissos Valentine i així surti del nucli urbà. Aquest fet va provocar el rebuig general de la ciutadania de La Llagosta i la creació d'una plataforma veïnal d'oposició.

2. Vist que el moviment ciutadà contra el trasllat de Valentine a Can Milans adquireix proporcions considerables, el PSC s'afegeix a la plataforma i trasllada el tema al camp de l'acció de govern. Així, l'ajuntament de La Llagosta presenta un contenciós administratiu davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra la reforma urbanística aprovada pel consistori de Montcada. Mentrestant, es fa efectiu el trasllat de l'empresa a la seva nova ubicació.

3. El mes de maig d'enguany, el TSJC falla a favor de l'ajuntament de La Llagosta en entendre "injustificat" el procés de requalificació dels terrenys de Can Milans, i informa les parts - entre elles l'ajuntament llagostenc - de la sentència.

Arribat aquest punt, hom pot esperar que l'equip de govern que encapçala l'alcalde Antonio Rísquez convoqui la resta de grups municipals i els membres de la plataforma per informar-los de la notícia i que, tot seguit, insti al compliment del dictamen judicial. Doncs no. La sentència del TSJC es guarda en un calaix i no en surt fins que, ja al mes d'agost, algú informa els membres del Grup Municipal d'ICV-EUiA de la situació. Dit d'una altra manera: s'oculta la informació a la ciutadania i als seus representants a l'ajuntament i no s'emprenen els mecanismes perquè es compleixi una decisió dels tribunals que beneficia el conjunt de la població.

Un cop el tema s'ha fet públic cal exigir una explicació al voltant dels motius que han portat Rísquez i els seus a obrar com ho han fet. I, més enllà d'això, cal que es donin a conèixer els contactes que hi pugui haver hagut entre els ajuntaments de La Llagosta i Montcada i Reixac i el Departament de Política Territorial i Obres Públiques per tal de "gestionar" l'execució del dictamen judicial. Per què si - com hom sospita - això ha estat així, la cosa és molt greu: ja no només tindríem un problema de transparència informativa; estaríem parlant d'un equip de govern municipal que actua segons els interessos del PSC i no dels seus veïns.

En qualsevol cas, el que és indubtable és que l'alcalde Rísquez i el seu equip de govern han convertit una excel·lent notícia per a la ciutadania llagostenca en un element de crispació i de polèmica. És d'esperar que, almenys aquest cop, els socialistes de La Llagosta no vulguin girar la truita - com van fer quan van trencar unilateralment el pacte de govern amb ICV-EUiA - per acabar atribuint a l'oposició la seva pròpia deslleialtat.

Granollers, ciutat educadora... també en emergències mèdiques!

2009-07-10T18:29:00.004+02:00

Article publicat al 9 Nou d'avui divendres conjuntament amb l'Enric Vela, president del Comitè d'Empresa de VL Transport Sanitari

El passat 23 de març, representants de Comissions Obreres i d’Iniciativa per Catalunya Verds vam estar reunits amb la regidora d’Educació de l’ajuntament de Granollers, la senyora Pietat Sanjuán, per traslladar-li el nostre interès que la ciutat fos una de les que acollís a partir del curs 2009-2010 el nou cicle formatiu de Tècnic en Emergències Mèdiques. Ho vam fer perquè enteníem que, en el marc de l’oferta formativa que ofereixen els centres públics de Granollers, es tractava d’una opció desitjable a causa de la gran demanda que tindrà aquesta nova titulació i per l’arrelament del sector sòcio-sanitari a la nostra ciutat.

D’aquella reunió en vam sortir, d’una banda, havent constatat la coincidència entre totes les parts sobre la importància de la branca sanitària en el projecte educatiu granollerí; i, per altre costat, amb la garantia per part de la regidora que el tema s’estava treballant amb la Generalitat en l’horitzó 2010-2011 ja que enguany només Barcelona capital seria la seu d’un curs pilot de TEM. Lamentablement, només han passat tres mesos i ja sabem que, a més de Barcelona, Sabadell i Lleida oferiran a partir de setembre el nou ensenyament. Granollers, doncs, ha perdut el primer tren, i seran molts els estudiants de la Comarca que a partir del setembre hauran de desplaçar-se per cursar uns estudis que s’haurien d’haver pogut oferir a la nostra ciutat.

Malgrat aquest contratemps, els signants d’aquest article continuem apostant perquè la nostra ciutat aglutini la màxima oferta en formació professional i ocupacional, en particular en la branca sòcio-sanitària. Per això instem l’equip de govern de l’ajuntament de Granollers a treballar – a poder ser amb més sort i encert que fins ara, però també amb més consideració vers la resta d’agents polítics i sindicals granollerins – perquè sigui el curs 2010-2011 quan el TEM es pugui cursar a la nostra ciutat. I ho fem amb el convenciment que una aposta ferma per la formació pública, de qualitat i en contacte amb el teixit econòmic i social és la millor garantia perquè Granollers segueixi sent la ciutat dinàmica i inclusiva que tots i totes desitgem. Amb la feina de tothom, mirem de no perdre més trens.

Un Hospital d'esquenes a la Ciutat

2009-06-16T12:08:00.007+02:00

Aquest dilluns es va celebrar a l'ajuntament de Granollers el ple extraordinari sobre la situació del sistema sanitari a la nostra ciutat. Un debat sol·licitat pels 6 regidors del grup de CiU i per un dels tres regidors del PP (coses del PP a Granollers...).

La resta de grups (PSC, ERC i PP "sector oficial") havien argumentat prèviament - i van reiterar durant en la seva intervenció - que el Ple Municipal no era el lloc adient per debatre qüestions que, competencialment, atenyen al Departament de Salut de la Generalitat. Amb això no només obviaven que el Plenari és el lloc indicat, precisament, per fer el debat polític d'aquelles qüestions que afecten la ciutadania; també oblidaven que la principal institució sanitària de Granollers, la Fundació Hospital Asil, té com a president del seu Patronat el mateix Alcalde de la ciutat.

Malgrat aquesta manca d'interès per part de la majoria del Consistori, el debat en Ple es va produir. Però potser a causa d'aquesta mateixa manca d'interès, es va tractar d'un debat al voltant de grans llocs comuns on, tret d'honroses excepcions, no va haver-hi propostes concretes per millorar tant la qualitat de l'atenció sanitària com les condicions dels treballadors i les treballadores de la xarxa de salut pública granollerina en general i de l'Hospital en particular.

Que la situació de l'Hospital Asil de Granollers és francament millorable ho sap tothom a la ciutat. I això no es deu només - que també - a la pressió que sobre la institució exerceix una població creixent i amb una mitjana d'edat i d'esperança de vida a l'alça. Ni es deu només - que també - a una manca de finançament adequat durant els vint-i-tres anys de govern convergent a la Generalitat, que encara suposa una rèmora significativa. Cal atribuir una part important d'aquests problemes a la descoordinació entre serveis, a la manca d'un projecte clar i a la pèrdua de confiança entre equip directiu, càrrecs intermitjos i treballadors i treballadores; una manca de confiança i de condicions per treure el millor de cada professional que ha portat molts d'ells a buscar-se feina en d'altres centres, com bé va apuntar en Pius Canal (CiU) en un moment del debat.

En aquest marc, mentre l'alcalde Mayoral esdevenia advocat defensor més de la consellera Geli que dels propis interessos de la ciutat, es va passar el Ple sense acords sobre un tema que considero fonamental: la participació del teixit ciutadà en la planificació del sistema sanitari de proximitat. Sobre aquesta qüestió, dos apunts:

1. El Consell Municipal de Salut és un òrgan inoperant. Res de nou, és el que succeeix amb la majoria dels òrgans consultius del nostre ajuntament. Però hom podia pensar que, des de la comoditat que dóna la majoria absoluta, aquesta seria la legislatura d'avançar des de l'equip de govern cap a una participació real dels granollerins i de les granollerines en la governació de la ciutat. Res de res...

2. L'Hospital Asil està regit per un Patronat que respon més a un esquema del segle XIX que no pas del segle XXI, malgrat que els seus estatuts siguin de 1993. Hi estan representats els impulsors de la institució (la Parròquia, la Fundació Adolfo Montañá) a més de les administracions (Ajuntament i Consell Comarcal) però no s'ha obert, ni amb veu ni amb vot, al teixit econòmic i social de la Comarca: no hi són ni els partits polítics, ni els sindicats, ni els empresaris, ni les associacions d'usuaris, ni els col·lectius professionals, ni el sector docent, ni...

Així les coses, sembla difícil que la ciutat faci seu l'Hospital. I es fa comprensible que aquest sigui notícia més pels col·lapses a Urgències o per les llistes d'espera que no pas per projectes il·lusionants i amb uns objectius definits i compartits més enllà de l'equip directiu. D'aquesta manera, les ampliacions previstes seran pegats que solucionaran temporalment alguna de les mancances existents, però no representaran el salt de qualitat que un equipament de referència com l'Hospital de Granollers necessita.

10 preguntes sobre les eleccions europees

2009-06-15T18:03:00.006+02:00

Passada una setmana llarga, quan la gent que en sap (i la que diu que en sap) ja ha fet les seves valoracions, jo em permeto apuntar algunes reflexions, en forma de preguntes, fetes amb la calma que donen els dies passats:

1. ¿Com pot ser que la ministra De la Vega qualifiqui de "digna" una participació del 46% i no li caigui la cara de vergonya? ¿Perquè respon a la lògica del PSOE que "aquestes eleccions molesten, que passin quan abans millor"?

2. ¿Han reflexionat els dos grans partits (PP i PSOE) sobre les seves "no campanyes"? I els grans mitjans de comunicació, ¿han pensat que dedicar hores i pàgines al "Bigotes", als vestits del Camps, a l'avió de ZP, a les collonades planetàries de la Pajín... potser no és la millor manera d'incentivar que la gent vagi a votar? Perquè aquests mitjans no estaven pas fent apologia de l'abstenció... ¿oi?

3. Magdalena Álvarez, Alejo Vidal Quadras, Maria Badia, Jaime Mayor Oreja... ¿Per què PP i PSOE entenen el Parlament Europeu com el seu particular cementiri d'elefants? ¿És aquesta la seva manera de prestigiar la política europea?

4. ¿Per què durant tota la campanya ningú del PSC va explicar què havien fet en 5 anys al Parlament Europeu? ¿Seria per la vergonya de justificar haver votat directives com la Bolkestein o la del Retorn? ¿Amb aquest bagatge es pot apel·lar a l'Europa social?

5. CiU interpreta els resultats en clau de victòria quan s'ha quedat a més de 13 punts del PSC. ¿Tan modestes són les espectatives dels qui fa només uns anys eren la força hegemònica del país?

6. Izquierda Unida només supera el 5% a Catalunya (sumant amb ICV), Andalusia i Aragó. ¿És suficient haver aturat la caiguda de les darreres cites electorals? ¿Es pot aspirar a articular un projecte alternatiu a l'esquerra del PSOE amb aquests resultats?

7. L'esquerra "anticapitalista" que sorprèn en d'altres llocs d'Europa a Espanya amb prou feines treu 25.000 vots, i a Catalunya es queda amb 5.000 raspadets. ¿La culpa és del sistema o d'una alternativa poc creïble al propi sistema?

8. Només a Catalunya, més de 70.000 persones van anar a votar nul o en blanc. Si sumem els més de 100.000 vots a candidatures sense possibilitats d'obtenir representació, tenim que els vots "de càstig" superen el 9% del total. ¿Ningú des de l'esquerra transformadora pensa fer una valoració seriosa d'aquest fet? ¿Quants d'aquest 9% no són votants desenganyats amb forces com ICV?

9. ICV-EUiA celebrem que en Raül Romeva torna a ser - merescudament - eurodiputat. ¿Amagarà aquesta alegria que només 2 de cada 100 ciutadans i ciutadanes amb dret a vot van dipositar la confiança en la nostra Coalició?

10. En plena campanya, ERC i el PSC es treuen la careta i ataquen Iniciativa mostrant la seva cara més dretana: subvencions als cotxes de 50.000€, reafirmació sobre la LEC... ¿On està el límit perquè ICV i EUiA amenacin si més no de replantejar-se el seu suport al Govern Montilla? ¿Té relació la resposta a aquesta pregunta amb les qüestions 8 i 9?

Via Vallès o la veu del territori

2009-05-14T10:47:00.006+02:00

Ahir dimecres vaig assistir al Casino de Granollers a la presentació pública de Via Vallès. Es tracta d'una associació formada per professionals de diversos àmbits amb dos nexes d'unió: el seu sentiment de pertinença al Vallès i la seva aposta per una planificació territorial rigorosa i consensuada amb els agents econòmics, socials i polítics de la Comarca.

Hi ha alguns elements en Via Vallès que són novedosos i que voldria remarcar. El primer d'ells és que, potser per primer cop, es fa una reflexió sobre el futur del Vallès des del Vallès. No és qüestió - perquè seria absurd i contraproduent - d'ignorar la realitat d'una capital amb la força de Barcelona. Però em sembla interessant donar una visió alternativa a la centralista tradicional, una visió on la planificació de la Regió Metropolitana es faci en clau de "ciutat de ciutats" i no de "ciutat i perifèria". A més, aquesta lectura des del territori respon a un sentiment identitari, de pertinença, que com deia algú ahir "es palpa sobre el terreny però mai aflora de manera visible".

L'altre aspecte que fa de Via Vallès una iniciativa interessant i de la qual ens hem de felicitar és el fet que la societat civil s'organitzi, més enllà de les associacions sectorials (ecologistes, econòmiques...) per convertir-se en un interlocutor del territori en els debats polítics sobre el model de país. Aquesta societat civil és conscient que el Vallès es troba en un moment clau per al seu futur a mig termini, amb l'elaboració en tràmit del Pla Territorial Metropolità i dels diferents plans directors que se'n derivin, i vol adquirir protagonisme en el debat no des d'una perpectiva corporativista o de lobby, sinó amb una visió global i apostant per un model de país molt concret.

Aquesta aposta per un model basat en el transport públic i en la mobilitat sostenible; per unes infraestructures integrades al territori i dimensionades en funció de les seves necessitats; per un desenvolupament econòmic fonamentat en el coneixement, la innovació i les activitats d'alt valor afegit; per uns sistemes urbans cohesionats socialment i en equilibri amb la xarxa d'espais oberts... és una aposta amb la que molts ens sentim identificats i que dóna elements de futur per avançar cap a un Vallès econòmicament i socialment més just, sostenible i modern.

Sort doncs, que hi ha molta feina a fer!

Apaguem les nuclears!

2009-04-30T12:20:00.003+02:00

Reprodueixo a continuació el manifest de la campanya Apaguem les nuclears! Per a més informació visiteu el web de la campanya.

MANIFEST:

L’energia nuclear té efectes molt nocius sobre la salut i el medi, sobretot si se’n considera tot el cicle, des de la mineria de l’urani fins als residus. Radiacions ionitzants que provoquen mutacions, malformacions, càncers i alteracions del sistema immunològic, descomunals moviments de materials, enormes emissions de CO2 en la mineria, el processament de l’urani (un recurs no renobable, escàs i cada vegada més car, insuficiente per abastir gaire temps més el nombre actual de reactors) i la construcció de les centrals, intractabilitat, avui per avui i en un futur molt llarg, dels residus… A més a més, el cicle civil de l’energia nuclear té nombrosos punts de contacte amb el cicle militar, com ho evidencia el conflicte amb l’Iran pel seu programa nuclear. I, per a acabar-ho d’adobar, si se’n contempla tot el cicle, és una ruina económica, solament amagada pel fet que les inversions les paguem entre tots i totes, via impostos i recàrrecs tarifaris, mentre els beneficis, lliures de costos, són per a uns pocs (se’ls enduen grans empreses).

I les alternatives estan ja disponibles: l’energia solar, la fotovoltaica, la geotérmica, la de la biomassa, sàviament i adequadament combinades segons les necessitats i les disponibilitats locals, l’aproximació dels centres productors d’electricitat i de les àrees de consum i, sobretot, una política d’estalvi energètic ben conduïda, essent molt més respectuoses amb la salut i el medi, substituiran amb avantatge la nuclear.

A l’Estat espanyol tenim vuit centrals nuclears en funcionament, una de tancada i Vandellòs I en procés de desmantellament, de les quals tres, Ascó I, Ascó II i Vandellòs II estan a les Terres de l’Ebre. Les tres que funcionen a casa nostra han tingut, en els darrers anys, amb el 40 per cent de la potència de totes les centrals nuclears de l’estat, més del 60 per cent dels incidents comunicables al CSN i el 75 per cent dels incidents greus (tres de quatre).

Amb aquest perill i aquesta hipoteca vivim a Catalunya, especialment a les Terres de l’Ebre. I ni tan sols aquestes Terres s’han vist compensades amb una major riquesa social i material. La Ribera d’Ebre, la primera comarca catalana en PIB, és de les darreres en renda familiar disponible i de les primeres en pobresa oficial. Ascó i Vandellòs no han fet sinó perdre població des que hi ha les nuclears.

El president Zapatero va anunciar en la seva primera investidura la presentació d’un calendari de tancament de les centrals nuclears en un termini raonable.

Les llicències d’activitat d’Ascó I i Vandellòs II espiren el 2010 i la d’Ascó II, el 2011. És un bon moment perquè el president Zapatero comenci a complir la seva promesa, sense necessitat de lleis ni decrets-llei de difícil i problemática tramitació. Simplement, pot no renovar, l’any que ve i el següent, les llicències d’Ascó I, Ascó II i Vandellòs II.

D’aquí que les entitats sotasignants unim els nostres esforços a la campanya APAGUEM LES NUCLEARS per la no renovació de les llicències d’Ascó I, Ascó II i Vandellòs II, campanya centrada en la recollida de desenes de milers de signatures de ciutadans i ciutadanes de Catalunya en suport a la presentació al Parlament d’una proposta de resolució exigint al govern central aquesta no renovació.

Perquè és posible viure sense nuclears:

APAGUEM LES NUCLEARS!

Jo també sóc antinuclear (i amb motius)

2009-04-24T11:27:00.008+02:00

Aprofitant la crisi energètica que acompanya l'actual crisi econòmica s'ha reobert el debat - paralitzat durant dues dècades arran de la catàstrofe de Txernòbil - sobre l'energia nuclear. Per als col·lectius pronuclears hi ha dos motius fonamentals per tornar a la via atòmica: D'una banda, el petroli és un producte sotmès a forts altibaixos en el seu preu a causa de la seva utilització com a arma geopolítica i de l'escassedat de reserves. De l'altra, les centrals nuclears no emeten CO2 i, per tant, serien una bona eina en la lluita contra el canvi climàtic.

Des d'una perspectiva ecologista aquests dos arguments són fàcilment desmuntables. L'urani amb què funcionen les actuals centrals nuclears és, igual que el petroli, un recurs no renovable i, per tant, la seva disponibilitat té data de caducitat. La seva substitució pel tori en les centrals de quarta generació és encara una hipòtesi de treball en la qual caldria invertir ingents quantitats de diners en investigació i desenvolupament i que no resoldria en cap cas el problema dels residus radioactius.

Aquest altre element, el dels residus, és el segon punt negre que des del vessant ecologista s'ha posat tradicionalment a les nuclears. L'isòtop majoritari del Th, el 232, té un període de semidesintegració de més de 14.000 anys, de manera que usar aquest combustible hipoteca el futur del planeta i de la humanitat de la mateixa manera que l'ús de l'urani.

Des de l'esquerra verda, no obstant, cal que anem més enllà en la crítica a l'energia nuclear. I aquest anar més enllà significa explicar que la nuclear no pot ser en cap cas solució a la crisi energètica en un món globalitzat per les seves implicacions econòmiques i per les seves repercusions geopolítiques.

Deixant de banda - que no és poc deixar de banda - que la nuclear és l'energia que menys llocs de treball genera, hi ha una dada prou clarificadora: El cost global (generació, distribució i manteniment de la infraestructura) d'un kWh d'energia atòmica és entre un 90 i un 150% superior al del mateix kWh produït amb energies eòlica o solar. Això sense internalitzar els costos ambientals i socials. Aquests números no només signifiquen que per a qualsevol estat invertir en energia nuclear és un mal negoci; signifiquen, i això sovint s'obvia, que l'elecció de la nuclear com a resposta a escala global a una crisi energètica que tothom sap que, efectivament, és global augmentaria de manera abismal les distàncies entre els països desenvolupats i els països en vies de desenvolupament.

Altra qüestió és el control de la seguretat de les centrals nuclears. Hem vist com en un estat suposadament modern i amb uns mecanismes de control (suposadament també) democràtics i transparents com és Espanya poden donar-se fets com els de Vandellòs el 1989 sense que, vint anys després, el Consejo de Seguredad Nuclear hagi millorat el seu funcionament. Aleshores, ¿es pot esperar que l'energia atòmica, estesa globalment com a resposta a la crisi del petroli, es gestioni amb transparència i seguretat? I encara més: ¿és creïble que aquest control de l'ús de l'energia nuclear el pugui dur a terme un organisme mundial de manera efectiva i independent vers els poders econòmics i polítics dels grans estats i dels grans grups de pressió? Si posem com a antecedents el paper de l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica a l'Iraq, o l'actual conflicte amb l'Iran pel seu projecte nuclear la resposta sembla tan clara com negativa.

Per tot plegat hi ha motius no només ambientals, sinó socials, econòmics i polítics per mantenir-se ferms: Nuclears? No, gràcies!

No tenen vergonya!

2009-04-22T13:00:00.003+02:00

Amb aquestes dades, com poden els Aznar, Ordóñez, Taguas i companyia continuar demanant retallades socials sense que els caigui la cara de vergonya?

Que gran és el Fer!

2009-03-27T12:41:00.003+01:00

Vinyeta apareguda al Contrapunt d'avui divendres

No és només que sigui una persona compromesa amb la seva ciutat i amb el progrés. És que com a dibuixant és boníssim!

Contra CiU vivíem millor

2009-03-25T20:11:00.004+01:00

El passat diumenge algunes entitats ecologistes (no pas totes com s'ha dit: no hi eren ni Depana, ni Greenpeace, ni Ecologistes en Acció, entre d'altres) van convocar una manifestació contra la política mediambiental del Govern d'Entesa i per demanar la dimissió dels consellers Baltasar, Llena i Nadal. L'argument central era que la gestió del tripartit és "continuista amb la de governs anteriors", en al·lusió als de CiU.

Em fa certa mandra rebatre la major: Si els qui van anar a la mani creuen que CiU hagués aprovat l'actual xarxa Natura 2000; que hagués aturat el transvasament del Roine i hagués fet la dessaladora del Prat; que hagués convertit Collserola en parc natural; que hagués implementat l'actual normativa sobre avaluacions ambientals... hi estan en el seu dret. L'únic fet objectiu és que van tenir 23 anys i que no s'ho van ni plantejar.

Dit això, el que més greu em sap de la concentració de diumenge passat és la presència de l'Adenc, entitat de la qual sóc soci des de 1998. I me'n vaig fer soci per tres motius: En primer lloc, pel seu caràcter vallesà, encara que de vegades els costi creuar a l'est de la riera de Caldes. En segon, perquè sempre s'ha distingit per fugir dels fenòmens tipus nimby i oferir alternatives argumentades i raonables. I per últim, per la seva actitud de cercar sinèrgies més enllà dels ambients estrictament ecologistes, en el teixit associatiu i en les forces polítiques i sindicals. Com a mostra d'aquest caràcter un botó: la Campanya contra el 4t Cinturó, de la qual l'Adenc és pal de paller.

L'assistència de l'Adenc a la manifestació de diumenge trenca amb aquesta línia de treball. Em costa entendre que els mateixos que demanen reunions amb ICV (i amb ERC) per pactar postures comunes en alguns temes l'endemà surtin al carrer a demanar la dimissió d'un conseller d'Iniciativa. Si aquest és el preu de pertànyer a aquest poti poti que és Ecologistes de Catalunya... un preu molt alt em sembla: la pèrdua dels trets distintius de l'entitat.

Altra cosa seria - i m'entristiria profundament - que a l'Adenc s'haguessin imposat les tesis del "quant pitjor millor". Aleshores sí: que dimiteixin Baltasar, Llena i Nadal i que tornin Ramon Espadaler, Josep Grau i Felip Puig. Perquè contra CiU tots vivíem molt millor. O no...

Cal donar la cara (a risc que te la trenquin)

2009-03-19T19:46:00.003+01:00

Els fets que van succeir ahir arrel del desallotjament de l'Edifici Històric de la UB són vergonyosos i impropis d'un cos policial democràtic. Partim d'aquesta base per evitar altres interpretacions.

Dit això, voldria fer dues reflexions al respecte:

1. L'actual Departament d'Interior - i això inclou evidentment el conseller Saura - ha demostrat abastament que es poden afrontar les polítiques de seguretat ciutadana d'una manera diferent a com ho havien fet els governs de CiU i a com ho havia fet la pròpia Montserrat Tura al primer tripartit. La instal·lació de càmeres de vigilància a les comissaries, les denúncies contra membres dels Mossos que han acabat amb condemnes en ferm i amb agents apartats del servei, la creació de nous mecanismes de control com el Comitè d'Ètica que presideix Jiménez Villarejo... en són mostres. Com ho és el fet que el conseller demani perdó a les víctimes de la desproporcionada actuació policial d'ahir. L'obligació d'en Joan Saura i la de la resta de la gent d'ICV ara mateix és donar la cara - a risc que ens la trenquin - i explicar que hi haurà depuració de responsabilitats. Perquè estem convençuts que n'hi haurà.

2. No és qüestió de criminalitzar cap col·lectiu, i lamento que el conseller Saura en la seva intervenció hagi caigut en aquest joc. Jo també he ocupat el Comissionat d'Universitats i també he tallat la Diagonal contra la LOU. Ara bé, el que no he fet mai és atorgar-me representativitats que no tenia. Els moviments assemblearis - com els que van originar en el seu dia la tancada a la UB - no representen els més de 150.000 estudiants d'aquesta Universitat. La Central, com totes les universitats, té uns òrgans de govern legitimats per la regulació i la transparència en la seva elecció: jo vaig ser claustral - primer amb l'AEP, després amb les CAdI- perquè em vaig presentar a unes eleccions i em van votar. És inadmissible que unes entelèquies tan manipulables i tan volubles com les "assemblees" de facultat - organitzades ad hoc - vulguin parlar en nom d'un col·lectiu tan ampli i plural com el de l'estudiantat universitari. Això és tan poc democràtic com el que pretenen denunciar: Que Bolonya s'ha aprovat amb el rodet, sense donar veu a la comunitat universitària. Per cert, quina opinió li mereix això al conseller Huguet?

El millor de la política

2009-03-06T11:56:00.004+01:00

Foto del darrer sopar del lobby jove d'ICV-VOR

Els diners dels ajuntaments, els diners de tothom

2009-02-24T18:48:00.002+01:00

Article publicat a Revista del Vallès divendres 13 de febrer

En les darreres setmanes ha estat notícia el Fons Extraordinari d'Inversió Pública en l'Àmbit Local aprovat pel Govern de Zapatero. Estem parlant de 8.000 milions d'euros que l'Estat injecta als ajuntaments per finançar inversió a curt termini, fonamentalment en obra pública de petit abast. L'objectiu de la mesura és parar la sagnia de l'atur, que al gener de 2009 s'ha situat a la nostra comarca al 15,7%, gairebé el doble que un any enrere.

Aquest FEIP cau en el mateix doble error que ja va cometre el Govern de l'Estat amb l'aleshores igualment famós xec de 400€ destinat - de manera fracassada - a incentivar el consum de les famílies. En primer lloc, li manca el caràcter progressiu que ha de tenir qualsevol mesura econòmica que es vulgui qualificar com a social. De la mateixa manera que el xec era el mateix per a qualsevol ciutadà, independentment de la seva renda, ara l'únic element de ponderació per repartir els 8.000 milions d'euros del FEIP és la població de cada municipi. És a dir: els mateixos 173€ per habitant a Canovelles (taxa d'atur del 22%) i a L'Ametlla (10%). En definitiva, el FEIP no ve acompanyat de cap anàlisi de la realitat social i econòmica de cada municipi, com tampoc no ha comptat amb la interlocució dels ajuntaments en el seu disseny.

L'altra greu mancança del Fons és la seva poca altura de mires. Si pocs mesos després d'atorgar el xec a les famílies el ministre Solbes deia que ja no tenia marge de maniobra per fer front a la crisi, ara es comença a evidenciar que els llocs de treball que la majoria d'ajuntaments podran crear a compte dels diners del FEIP amb prou feines cobriran l'augment d'atur d'un mes, dos a tot estirar. I s'ha acabat. Cap injecció de diners públics per a la política activa d'ocupació que, com s'ha demostrat, és l'eina més eficaç per fer front a l'atur des de l'administració local.

El rerefons de tot plegat és la dramàtica situació financera de la immensa majoria dels ajuntaments del nostre país. Amb només el 13% dels recursos públics, els municipis han de respondre, com a administració de proximitat que són, als requeriments més immediats de la ciutadania. Això ha inclòs històricament arribar allà on competencialment haurien d'haver-ho fet la Generalitat i el Govern central: a la construcció d'habitatge protegit o a la creació de places escolars, especialment en el període oblidat dels 0 a 3 anys, per citar dos exemples paradigmàtics.

Aquesta situació es fa especialment insostenible en temps de crisi, quan les contingències a què han de fer front els municipis es multipliquen. És més urgent que mai, doncs, posar-se a treballar en un sistema de finançament que permeti als ajuntaments complir el seu paper d'administració de primera instància per resoldre els problemes reals de la ciutadania. Perquè, al cap i a la fi, els diners dels ajuntaments són els diners de tothom.

La setmana vinent, sessió doble

2009-02-16T20:03:00.004+01:00

Dilluns, xerrada amb la Laia Ortiz sobre la LEC. Per què Maragall insisteix a escriure aquesta Llei amb la dreta? Per què prioritza la majoria política i menysté la majoria de la comunitat educativa? Ens veiem a la biblioteca Roca Umbert per parlar-ne.

I dijous va de xarxes wifi i programari lliure (aviam si aprenc alguna cosa). Ho organitza JEV, no hi falteu!

Per un acord comarcal contra la crisi

2009-02-12T18:19:00.003+01:00

Resolució de l'Executiva d'ICV del Vallès Oriental

La nostra Comarca ha tancat 2008 amb les pitjors dades d'atur que coneixem en els darrers deu anys. Amb un total de 24.524 persones sense feina situem la taxa d'atur en un 14,63%. A més, aquesta taxa va augmentant al llarg dels inicis de 2009 i les previsions situen el tancament de l'any al voltant del 20%, xifra que de fet algun municipi del Vallès Oriental com Canovelles ja ha superat.

Darrera d'aquestes dades hi han drames humans i familiars, gent que no podrà fer-se càrrec de les despeses mínimes de manutenció, habitatge, etc. Situacions que són les que ens preocupen i a les qua cal posar solucions amb caràcter d'urgència.

No podem obviar que, dins d'un mercat globalitzat, la nostra Comarca té quelcom a dir. Patim una crisi a escala planetària fruit d'un model econòmic esgotat. El capitalisme neoliberal ha mostrat ser la malaltia del seu propi sistema. És més necessari que mai l'establiment de mesures de control de tipus públic a escala planetària; no pot ser que les nostres indústries, i en conseqüència els nostres treballadors i treballadores, competeixin contra economies que desconeixen els drets de la classe treballadora, la protecció del medi ambient o les llibertats democràtiques. Com tampoc pot ser que, en ares d'uns hipotètics majors beneficis empresarials, es faci una distribució cada vegada més injusta de la renda, avançant en aquesta desregulació generalitzada que ha estat avalada pels governs dels països del G7 o pel Fons Monetari Internacional. Cal que l'economia estigui al servei de les persones i no les persones al servei de l'economia.

Volem denunciar la utilització fraudulenta de la crisi per part d'alguns empresaris, consells d'administració o directius per fer reestructuracions dins de les empreses qie no són necessàries o que atempten contra els llocs de treball de la nostra Comarca amb la voluntat d'efectuar deslocalitzacions amagades, augmentar els beneficis o retallar drets i millores assolides. Exigim un fort control davant d'aquestes pràctiques abusives que ens fan avergonyir com a col·lectiu.

Mostrem la nostra més profunda preocupació i el nostre absolut suport a les centrals sindicals comarcals CCOO i UGT que estan negociant els ERO o el perill d'acomiadaments que tenim actualment sobre la taula: Zanini, Grupo Zeta, Derbi, DHL Suplly, Valeo, Ficosa, Kraft, Freudenberg... Ens posem a la seva absoluta disposició per treballar, ja sigui des de les nostres responsabilitats de govern als ajuntaments, al Consell Comarcal i a la Generalitat, ja sigui des de l'opsició, les seves necessitats específiques per garantir el màxim de llocs de treball i la competitivitat de les empreses. Així com demanem al Departament de Treball el màxim de rigor davant d'aquestes mesures; cal avançar en la presentació de plans de viabilitat per part d'aquestes empreses. De tots és sabut el poc interès que mostra la propietat de Derbi en el manteniment d'aquesta factoria, amb una inversió gairebé nul·la, o els plans d'establiment de noves factories a l'Àfrica de Ficosa. Cal esforçar-se des de totes les parts, doncs estan en risc més de 2.500 llocs de treball a la nostra Comarca. Així també felicitem la feina de CCOO a empreses com Levesta, on ha aconseguit frenar els acomiadaments.

Cal avançar en la diversificació de sectors productius al Vallès Oriental. Evidentment la construcció lidera l'increment de la desocupació i ja trobem moltes obres aturades als nostres pobles i ciutats; l'Eixample de Montornès n'és un bon exemple. Però la indústria és la que suporta el gran pes de l'ocupació i si no s'executen plans de modernització i competitivitat veurem com pateix una davallada significativa. Així també el sector serveis que està recolzat en el consum intern i que, amb l'augment de l'atur i el conseqüent fre en aquest consum, es veurà fortament afectat. La nostra proximitat a àrees urbanes denses així com a la ciutat de Barcelona i el nostre patrimoni històric, cultural i natural fa més necessari que mai una inversió en serveis de recolzament al turisme de proximitat.

Per tot això, des d'ICV del Vallès Oriental proposem:

Un acord comarcal contra la crisi:

* Potenciant des del Consell Comarcal la creació d'un acord marc estratègic per a l'estabilitat, la competitivitat i el desenvolupament de la indústria al Vallès Oriental.

* Instant a les patronals, el sector financer, els sindicats, les organitzacions socials i la resta de partits polítics per treballar en aquesta línia.

* Vinculant a aquest acord la creació d'un Pacte per l'Ocupació al Vallès Oriental.

* Instant el Govern de la Generalitat de Catalunya a efectuar un control rigorós i exhaustiu dels expedients de regulació que hi ha a la nostra Comarca i lligant aquets a plans de viabilitat i d'inversió a les empreses.

* Millorant la dotació als serveis de caràcter social perquè cap veí o veïna del Vallès Oriental es vegi en situació d'exclusió per culpa de la crisi.

Una aposta per la modernització ecològica i per la diversificació del nostre model productiu:

* Demandar als ajuntaments de la nostra Comarca una aposta decidida per la inversió en energies renovables que faci del Vallès Oriental líder en aquest sector i generi un nínxol d'ocupació per als nostres treballadors i treballadores.

* Accelerar els tràmita necessaris per iniciar les obres de la Línia Orbital Ferroviària, que absorbiria part de la nostra borsa d'aturats en el ram de la construcció i que milloraria la nostra competitivitat.

* Revisar els projectes gestionats des del Consorci de Turisme del Vallès Oriental per fer la nostra oferta hostalera i hotelera més competitiva així com per donar a conèixer el nostre patrimoni històric, cultural i natural com a element d'atracció.

* Desenvolupar un projecte específic adreçat al turisme d'empresa.

* Fomentar la innovació i la promoció de la nostra agricultura així com el consum ecològic.

* Desenvolupar un pla de qualitat de l'ensenyament per garantir una millor formació que faci del Vallès Oriental una comarca competitiva i preparada per acollir projectes d'investigació i desenvolupament.

* Apostar per millorar la formació ocupacional i professional lligant-la a sectors estratègics i a la demanda real de professionals a la Comarca.

* Desenvolupar un Pla Comarcal pel Foment de la Innovació.

* Desenvolupar un Pla Comarcal d'Autoempresa i Emprenedoria.

Granollers, febrer de 2009

Paraula d'Obama

2009-01-29T16:17:00.003+01:00

"La lluita per sortir de la crisi no es pot fer a costa de sacrificar les polítiques mediambientals, en especial les destinades a combatre el canvi climàtic. Els sectors de l'economia verda, com ara les energies alternatives, són un jaciment d'ocupació que pot ajudar a amortir l'increment de l'atur".

- Això ho deu haver dit el penjat de l'Herrera. Ja se sap, aquests ecopijos no toquen mai de peus a terra...

- No, ho ha dit Obama.

- És clar! Si ja ho deia jo, allò del New Green Deal...

I així estem... D'aquí a dos dies, tema d'editorial a La Vanguardia.

Quan un parc natural esdevé un parc temàtic

2009-01-12T18:11:00.007+01:00

Se suposa que els parcs naturals són una eina que ha de permetre la preservació de l'entorn de manera equilibrada amb el desenvolupament social i econòmic dels seus habitants. Es tracta evidentment d'un equilibri fràgil que és impossible sense una gestió acurada que, més enllà de grans línies estratègiques, s'adapti a la quotidianitat. Això és tot el contrari del que va succeir aquest darrer diumenge al Parc Natural del Montseny, i que passo a explicar-vos a continuació en format diari:

10:15h A Campins la senyalització diu que la carretera de Viladrau per Santa Fe i Sant Marçal està transitable. Pugem força cotxes, més que d'altres diumenges. Durant la setmana ha nevat...

10:30h A 1Km de Santa Fe, passada la Roca Foradada els cotxes s'aturen. Els tubs d'escapament no pas.

10:45h Just davant de l'hotel Avet Blau hi ha una màquina llevaneus creuada a la calçada. La gent que es queda a Santa Fe acaba d'omplir l'aparcament que hi ha al costat de l'hotel. Com que jo vull continuar fins a L'Espinal, pregunto a dos operaris del Parc què succeeix. Em diuen que s'està treballant per netejar la carretera de glaç. Quan demano per què no s'indica la circumstància a peu de port em responen literalment: "Si posem que està tallat, els amos dels restaurants de la zona ens maten". Un càmera de TV3 s'afanya a filmar-ho tot. Renuncio a continuar cap a Sant Marçal (la carretera no s'obrirà almenys en una hora i mitja) i aparco a Santa Fe.

11:45h Després d'esmorzar veig que la carretera de Sant Marçal segueix tallada. Un conductor s'encara amb els operaris de l'armilla groga. Diu que té pressa per arribar a Viladrau per un afer familiar. Li responen que s'esperi almenys mitja hora o que doni la volta per la C17 (mínim una hora de marrada).

12:15h Passejo per l'entorn de l'embassament, completament glaçat. El paisatge és extraordinari, i ho seria més si no fos per un grup de gent (dos d'ells en xancletes de piscina per la neu!) armats amb un aparell de ràdio amb el volum massa alt. Recordo que no m'agrada la música electrònica. M'allunyo per trobar una mica de silenci.

13h Camí de la font de Passavets entre la neu, més de 40cm en alguns llocs. La riera de Santa Fe baixa cabalosa i freda. Uns metres sobre meu veig que comencen a passar cotxes cap a Sant Marçal.

13:30h El petit aparcament de Passavets ja està a vessar. Per avançar en direcció a la font pel camí del Turó de l'Home, cobert per la neu, s'han d'esquivar dos cotxes quatre per quatre i una taula de càmping. Un paio pixa recolzat en un plafó informatiu del Parc.

14:15h De tornada, ara per la calçada, cap a Santa Fe, veig cotxes a tots els llocs imaginables (i en alguns que ho són menys).

14:30h Surto de l'aparcament, però és impossible baixar cap a Campins. Hi ha prop d'1Km de cotxes aparcats al carril de pujada i continuen pujant per l'esquerra. Compto més de 50 vehicles que circulen en sentit contrari abans jo no puc començar a baixar per la meva dreta. Les armilles grogues fa estona que han desaparegut.

15:15h En 15Km de baixada no trobo absolutament ningú de cara. No hi ha un sol camí , pista de desenbosc, accés a camp o masia... a banda i banda que no estigui bloquejat per un cotxe. Ni rastre d'agents de trànsit ni d'operaris del Parc.

15:30h Arribo a Campins. Hi ha una patrulla de Mossos que ha tallat la carretera de pujada. Em pregunto amb quin criteri.

15:40h Mentre espero que em donin taula xerro amb l'amo d'un dels restaurants que hi ha a peu de carretera. Ho té clar: "El Montseny s'ha convertit en un parc temàtic". Massa interessos creats, massa por a fer complir les normes. Una administració poruga i una societat poc i mal educada. Adéu a l'equilibri.

Aturem la massacre a Gaza, també des de Granollers

2009-01-04T23:17:00.004+01:00

Imatge de la concentració d'ahir dissabte a la plaça de la Porxada

Deu preguntes per acabar l'any

2008-12-27T22:28:00.005+01:00

Podrien ser més, podrien ser menys, però sempre m'han agradat els números rodons...

1. Què opinen - per exemple - Vicenç Villatoro i Pilar Rahola de la massacre d'avui a la franja de Gaza? Segueix sent Israel el model a imitar pel nacionalisme català?

2. Per quins motius Obama no pensa tancar Guantánamo durant 2009? És la primera de moltes decepcions futures amb el paio del "Yes, we can"? Y Moratinos qué opina de esto - si és que opina quelcom?

3. Què s'ha pres l'arquebisbe de València abans de dir que "actualment la llei protegeix més els ous de certes espècies animals que no pas els éssers humans"? És la missa "pro família" de demà a Madrid una innocentada? Per què un govern "socialista" segueix subvencionant aquesta gent?

4. Realment creu Zapatero que "al 2009 començarem a tenir bones dades econòmiques"? Quanta distància hi ha entre l'optimisme patològic i el papanatisme crònic? No va aprendre ZP a no fer bons auguris nadalencs el dia abans de l'atemptat de la T4, quan allò del "largo, duro y difícil"?

5. Per què TV3 accepta el xantatge de la SGAE i paga la quota de drets d'autor del disc solidari de la Marató? Si es negués a fer-ho, anirien Ramoncín i Teddy Bautista a posar una denúncia al jutjat de guàrdia? Per cert, qui coi és Teddy Bautista!?

6. Com és possible que, segons denuncia el Sindicato de Estudiantes, a Espanya hi hagi encara un centenar d'escoles amb noms franquistes? De què ha servit la Ley de la Memoria Histórica?

7. La llevantada d'aquests darrers dies és prou excepcional com perquè Rodalies talli la línia del Maresme? Algun dia tindrem un servei que faci creïble l'aposta pel ferrocarril?

8. És normal que, per celebrar un partit eminentment reivindicatiu pro seleccions catalanes, la Federació Catalana de Futbol demani autorització a la Real Federación Española? Quina diferència hi ha entre el Catalunya - Colòmbia de demà i un partit de solters contra casats?

9. Es plantarà realment ICV en el sí del Govern d'Entesa si no s'arriba a bons acords sobre la Llei d'Educació o el Pacte Nacional d'Infraestructures? Si Iniciativa hi vota en contra, sortirà del Govern?

10. Aconseguiré finalment el 2009 actualitzar el bloc amb una periodicitat digna?

La crisi com a oportunitat per construir una nova economia

2008-12-05T17:22:00.003+01:00

Article publicat a Revista del Vallès divendres 28 de novembre

Avui ja ningú s'atreveix a posar en dubte que l'actual crisi és la més greu del darrer segle. I bàsicament ho és per dos motius: En primer lloc, perquè té un abast global, de manera que no hi ha ni països ni grans sectors productius que en resultin indemnes i que puguin ser punta de llança de la recuperació. I, sobre tot, perquè és la suma de tres crisis que, per sí mateixes, ja farien tambalejar l'estructura del sistema econòmic global: una crisi financera, causada per la desregulació i per "capitalisme de casino"; una crisi energètica que té la seva base en l'especulació en el mercat del petroli i en la manca d'una aposta ferma per les energies alternatives; i una crisi alimentària que demostra fins a quin punt els articles de primera necessitat han entrat en el joc de l'economia especulativa.

A casa nostra aquesta crisi de crisis té dos factors agreujants. Un és la nostra dependència energètica respecte dels combustibles fòssils; un fet aquest imperdonable en un territori que té un potencial enorme per desenvolupar energies netes com l'eòlica i la solar. L'altre, un model productiu basat en el consum intern, la construcció i el turisme, tres sectors especialment vulnerables en èpoques de vaques magres.

Davant d'aquesta situació, i des d'una perspectiva d'esquerres, la prioritat és evitar que la crisi la paguem els de sempre: la classe treballadora en general i, de manera molt especial, joves, dones i persones nouvingudes. ICV ja ho dèiem en la campanya de les passades eleccions generals: No poden pretendre socialitzar les pèrdues els mateixos que s'han enriquit de manera obscena en època de bonança. L'Estat ha d'intervenir perquè l'economia de les famílies i de les petites i mitjanes empreses no pateixi les conseqüències d'uns excessos que han comès d'altres. I això no es fa amb mesures de tan poca altura de mires com els xecs de quatre-cents euros. Es fa, en primer lloc, amb un increment de la despesa social que ajudi a esmorteir la difícil situació d'una part de la ciutadania que, d'altra manera, correria greu risc d'exclusió social. I, en paral·lel, potenciant aquells sectors - que són pocs, però hi són: els relacionats amb la gestió mediambiental i amb l'atenció sòcio-sanitària, principalment - que encara generen ocupació i que poden absorbir si més no una part de l'atur de nova creació.

Perquè d'aquesta crisi n'ha de néixer un nou model econòmic més transparent, sostenible i equitatiu. Aquest nou model ha d'estar basat en les activitats d'alt valor afegit que, com s'ha demostrat, són les que millor resisteixen els alts i baixos de l'oferta i la demanda. I, com a derivada d'això, ha de ser compatible amb la modernització ecològica del nostre país i amb la lluita per l'eradicació de la pobresa d'acord amb els objectius del mil·lenni marcats per Nacions Unides.

En definitiva: Si estem d'acord que aquesta és una crisi de característiques inèdites en la història, fem que serveixi per donar-li un tomb a l'economia global i posem les bases perquè mai més les aventures d'uns pocs posin en perill el benestar del comú de la ciutadania. Convertim la crisi en una oportunitat per crear una nova economia al servei de les persones i no del capital.

Mariano Rajoy, o la hipocresia com a estratègia política

2008-11-13T10:21:00.006+01:00

He esmorzat aquest matí escoltant l'entrevista de Carles Francino a Mariano Rajoy a la SER. Més enllà de divagacions sobre Educació per la Ciutadania o sobre Afganistan, em quedo amb les reflexions del president del PP sobre la crisi econòmica: "No pot ser que una crisi generada per especuladors sense escrúpols la paguin les famílies i els treballadors".

A Rajoy li han preguntat també la seva opinió sobre els rumors que la russa Gazprom vol comprar a Sacyr Vallhermoso el seu 20% de participació accionarial a Repsol YPF. Resposta: "Que una constructora (Sacyr) estirés en el seu dia més el braç que la màniga no és un problema que haguem de resoldre el conjunt dels espanyols (...) El de l'energia és un sector estratègic per a l'economia espanyola i si cal l'Estat hi haurà d'intervenir".

Ja fa setmanes que el PP en general i el seu president en particular fan declaracions més pròpies d'un partit socialdemòcrata que dels abanderats del neoliberalisme que han estat en els darrers temps. Avui Rajoy fa un pas més enllà i ataca el lliure mercat com a regulador savi i suprem de l'economia.

Alguns tenim memòria dels vuit anys de govern Aznar i de la seva política econòmica, de manera que ens adonem de fins a quin punt es pot utilitzar la crisi per manipular els qui més la pateixen (que, encara que pel que apareix en alguns mitjans no ho sembli, és la classe treballadora). Però , i per si de cas, com a gent d'esquerres que som ens toca explicar qui és qui. I fer-ho amb propostes agosarades que ni el més hipòcrita dels Rajoys pugui assumir. Ens hi posem o seguim deixant que ens prenguin el pèl i l'oxigen?

Un octubre atrafagat

2008-10-31T10:51:00.008+01:00

Volia escriure aquest post abans d'acabar octubre. Novembre serà el mes de l'Assemblea Nacional d'ICV i temps hi haurà per parlar-ne (algun periodista de mig pèl em deu trobar a faltar...). Però les darreres dues setmanes han estat prou intenses com perquè dediqui uns minuts a fer algunes reflexions sobre llocs interessants i sobre persones encara més interessants que m'han acompanyat en aquests dies.

dissabte 18. Seminari de Nous Horitzons i la Fundació Heinrich Böll sobre experiències en polítiques de mobilitat. Tres taules interessantíssimes, de les que vull destacar la intervenció del professor alemany Heiner Monheim: Les grans infrastructures no són la solució perquè la immensa majoria dels desplaçaments són de curta durada. De casa a la feina, de la feina a la universitat, de la universitat a la botiga, de la botiga a... I aquests desplaçaments requereixen d'operacions de microcirurgia en la xarxa viària i ferroviària, però sobretot d'una optimització dels recursos existents. Millor gestió contra més depredació del territori. Alguns ho dèiem quan l'AVE feia camí cap a Barcelona a qualsevol preu...

dimarts 21. Xerrada sobre la Llei d'Educació de Catalunya a Mollet amb la Dolors Camats. Una disertació valenta: La LEC del conseller Maragall és impròpia d'un govern d'esquerres i, per tant, no tindrà el vot d'ICV. Més clar, l'aigua. I una consideració interessant: Una llei com aquesta requereix del consens de la comunitat educativa més que del consens polític. Encara que CiU - i sectors del PSC - s'encaparrin a dir el contrari.

dimecres 29. Cloenda del 2n Congrés Intercomarcal Vallès Oriental - Maresme de la CONC. Coincideixen els companys Coscubiela i Ovidi: L'actual crisi global ha de servir d'oportunitat per reconstruir el model productiu català amb uns fonaments més forts que els de la construcció i el consum familiar. Això, evidentment, sense permetre que depredadors sense escrúpols tipus Nissan aprofitin la conjuntura per treure'n profit a costa dels treballadors i les treballadores. No socialitzem les pèrdues quan els guanys se'ls han quedat els pocs de sempre.

dijous 30. Constitució de l'Assemblea de Regidors i Regidores d'ICV-EUiA-EPM del Vallès Oriental. Un pas endavant per complir dos dels objectius de la darrera Assemblea Comarcal d'Iniciativa: 1) Coordinar i enfortir l'acció municipal de la Coalició, esdevenint alternativa real allà on el PSC està abandonant els valors d'equitat i solidaritat propis de l'esquerra. I 2) Potenciar la Coalició com a element aglutinador de l'esquerra verda nacional i transformadora a la Comarca. En aquest sentit té especial importància la incorporació a la "Coali" dels amics de la Candidatura Activa de Figaró (CAF-EPM), que representen l'essència del que ha de ser la Coalició: Radicalitat democràtica, municipalisme i polítiques roig-verdes properes a la ciutadania.

Contra la crisi... blocparasitisme

2008-10-10T10:56:00.004+02:00

No en tinc ni idea de com funciona això de l'economia global. Admeto que, fins fa quatre dies, era dels que em saltava les pàgines econòmiques del diari. Així que ara em toca fer un curset accelerat, ni que sigui llegint en blocs de gent que en sap més que jo. Aquí us en deixo alguns exemples:

La sempre clara i ben documentada opinió del nostre eurodiputat Raül Romeva.
Una interessant reflexió sobre el paper a jugar per les esquerres en general i per ICV en particular, al bloc d'en Paco Morales.
Aportacions d'en Josep Torrecillas en el marc de la Jornada per un Treball Digne del passat dimarts.
I, per últim, una visió municipalista del tema, la que fa l'Arnau Funes des de Cornellà.

Per una feina digna i amb drets!

2008-10-06T10:29:00.006+02:00

Perquè no siguem una altra vegada els treballadors i les treballadores qui paguem una crisi de la qual no som responsables...

DIMARTS 7 D'OCTUBRE, 19h
MANIFESTACIÓ PER UNA FEINA DIGNA I AMB DRETS
Via Laietana / Junqueres (Barcelona)

Ens hi veiem...

Un bon finançament per Catalunya per fer front a la crisi i garantir els drets socials

2008-09-10T16:36:00.002+02:00

Manifest d'ICV amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya

Novament els catalans i les catalanes celebrem la diada en un moment crucial per a l’avenç nacional del nostre país. Fa just dos anys ens trobàvem davant la imminent aprovació del nou Estatut d’Autonomia al Parlament de Catalunya, el que suposà un decisiu salt endavant pel que fa a les nostres aspiracions d’autogovern. Fruit d’aquell guany col·lectiu avui ens trobem en millors condicions per donar un pas més: l’assoliment d’un nou finançament per a Catalunya que garanteixi el nostre progrés social i econòmic. Aquesta fita, ja de per si prou important, encara es torna més decisiva en un moment de crisi econòmica com l’actual, si volem assegurar la cohesió social i un major benestar per a tothom.

L’Estatut d’Autonomia va fixar el sostre d’autogovern més alt que hem tingut mai des d’aquell fatídic 11 de setembre de 1714. Durant aquests darrers mesos el seu desplegament ha anat avançant de manera progressiva, si bé no sense dificultats. Però el fet és que s’han iniciat ja els traspassos de competències decisives per al nostre progrés, i s’ha obert el debat al voltant d’altres matèries que, abans de l’aprovació de l’Estatut, haguessin estat impensables (com ara la els trens de rodalies o immigració). Sens dubte l’Estatut, i un govern decidit a garantir la seva aplicació i a fer-lo complir a l’Estat, ha demostrat ser la millor eina per a avançar en el nostre autogovern.

En el camí d’aquest desenvolupament estatutari, ens trobem davant l’oportunitat històrica d’assolir, per fi, un finançament just per al nostre país, és a dir, per a totes les persones que viuen i treballen a Catalunya. Catalunya ha de deixar de ser una de les comunitats que més aporta a l’Estat i que, proporcionalment, menys rep d’aquest. Catalunya ha de continuar sent solidària, però sense que això l’incapaciti per encarar els reptes del segle XXI. Catalunya ha de poder fer front a la crisi econòmica per evitar l’erosió del benestar social i per reimpulsar el creixement.

Així és, les mancances de l’actual sistema repercuteixen directament en la cobertura i qualitat dels nostres serveis públics bàsics, com ara l’educació, la sanitat o els serveis socials. A això cal afegir l’important augment de població que hem tingut en els darrers anys i que no s’ha tingut en compte en la distribució de recursos. Els efectes negatius d’aquestes mancances es veuen clarament agreujats en una conjuntura econòmica dolenta com l’actual en la que, inevitablement, s’incrementa l’atur, la precarietat, el risc de pobresa i, en conseqüència, les necessitats socials. I qui més ho pateix són aquelles persones amb menys recursos.

Millorar la cohesió social i la qualitat de vida de la gent és progrés nacional per Catalunya. Protegir el territori, gaudir d’un aire net de contaminació, lluitar contra el canvi climàtic és progrés nacional per Catalunya. Invertir en R+D, donar suport als nostres investigadors, apostar per la qualitat i la innovació és progrés nacional per Catalunya. Afavorir un treball estable, segur i de qualitat; facilitar l’accés a un habitatge digne a tothom, promocionar el transport públic i prioritzar les energies renovables és progrés nacional per Catalunya. Assegurar la igualtat d’oportunitats sense que importi el gènere o el lloc de procedència és progrés nacional per Catalunya. I per tot això calen recursos, per això cal un nou sistema de finançament.

Des d’ICV estem fermament compromesos amb aquests objectius i no estalviarem esforços per al seu compliment. No podem negar, però, que existeixen sèries amenaces articulades per la dreta més reaccionària. És el cas del recurs a l’Estatut interposat davant el Tribunal Constitucional pel PP. Des d’ICV estem convençuts de la constitucionalitat de l’Estatut, però en qualsevol cas considerem que la voluntat del poble català no ha de ser qüestionada. Igualment tampoc podem ignorar les resistències i incomprensions del Govern central del PSOE respecte el seu desplegament.

Així mateix, no hi ha millor prova del nostre potencial i de les possibilitats d’èxit que la radicalització dels sectors més centralistes de l’Estat. Ofensives anticatalanes com el “manifest per la llengua comú” no és més que l’expressió del tic centralista i uniformista propi de la dreta més reaccionària, incapaç d’assumir la riquesa que representa l’existència de quatre llengües (castellà, català, euskera i gallec) i que la llengua pròpia de Catalunya és el català.

ICV exigeix al govern de l’Estat que compleixi la llei, allò que estableix l’Estatut d’Autonomia, la reforma de les lleis estatals que se’n deriven i tots els traspassos previstos, en especial aquells que influeixen en la qualitat de vida de la gent (trens de rodalies i regionals, aeroports, immigració o inspecció de treball). I de manera molt especial i imminent pel que fa al nou finançament. Cal que el govern de l’Estat assumeixi la negociació bilateral amb Catalunya com a part imprescindible d’un acord global, i que acati allò que el poble de Catalunya va decidir i que el mateix Congrés dels Diputats va aprovar. Per a fer-ho realitat ICV, com a partit i des del Govern de la Generalitat, utilitzarem tots els recursos legals per garantir el seu compliment.

Però el més important per assolir aquesta fita és que sumem els nostres esforços. Unitat entre partits polítics, superant les diferències pel benefici col·lectiu. Però també unitat, sintonia i complicitat entre partits, institucions, organitzacions socials, sindicats i, en definitiva, el conjunt de la societat catalana. És el moment de deixar de banda la recança i la desconfiança per comprometre’ns conjuntament en aquest objectiu comú. Hem d’actuar com el que som, com una nació, com som un sol poble.

Nou curs, més Iniciativa

2008-09-09T11:29:00.008+02:00

Portava un temps deixant passar els dies abans d'escriure el primer post del nou curs. Després del "cas del finançament" volia, si més no, esperar al Consell Nacional del passat dissabte per veure com respirava el personal amb vistes a l'Assemblea del proper novembre.

El millor resum del CN l'ha fet el company Roger Morales en el seu bloc. En Roger té una virtut - que a mi em falta - que és la capacitat de síntesi. No afegiré, doncs, res al que ell ha escrit.

Puc entendre la necessitat de tancar files com un instrument de defensa davant de l'ofensiva de determinats mitjans de comunicació i de certs grups de pressió polítics i econòmics per desgastar el Govern d'Entesa i, especialment, ICV. És cert que mai la presència d'un partit tan minoritari en un executiu havia despertat tants recels. I me n'alegro, perquè això significa que la tasca d'Iniciativa al Govern molesta i preocupa qui ha de molestar i preocupar.

Dit això, la unitat i la cohesió internes i la lleialtat vers la direcció i els càrrecs institucionals del partit no poden condicionar el debat intern, i menys quan s'encara un procés assembleari. L'actual moment demana molta reflexió, molt diàleg i la presa d'algunes decisions amb un objectiu clar: enfortir organitzativament el partit per recuperar presència al territori i refer sinèrgies amb els moviments socials.

I això requereix que tothom (des del president Saura fins el darrer adherit) posi de la seva part amb responsabilitat, altura de mires i generositat. Si ho fem així ens en sortirem. Segur.

Migrar no és cap delicte. No a la directiva de la vergonya!

2008-07-11T11:06:00.005+02:00

Manifest d'ICV sobre la Directiva europea del Retorn

Els sotasignants manifestem la nostra repulsa al projecte de Directiva de Retorn de la Unió Europea -relativa als procediments i normes comunes als Estats Membres per al retorn dels nacionals de tercers països que es trobin il·legalment en el territori- que prioritza els aspectes més repressors de la política migratòria, centrats en l’internament, les expulsions, les repatriacions i les mesures coercitives sense garanties de respecte als drets humans i a la vida de les persones migrades. En qualsevol cas, el punt de partida d’aquest debat hauria de ser la gestió legal de les migracions entesa en un sentit ampli.

Aquesta Directiva preveu, entre d’altres, els següents aspectes: una decisió administrativa que comporta privació de llibertat, fins i tot durant el tràmit de sol·licitud d’asil o de permís de residència -fins ara es requeria una ordre judicial prèvia-, una durada de la detenció desproporcionada que pot estendre’s fins als 18 mesos -a Espanya actualment són 40 dies-, una pena sistemàtica de prohibició d’accés al territori europeu per 5 anys -l’Estat espanyol ja ho aplica- i una falta de protecció i de garanties legals. La Directiva també preveu que aquestes mesures s'apliquin en determinades circumstàncies als menors no acompanyats.

L’aprovació d’aquesta Directiva significaria un atemptat als drets humans, un retrocés en el projecte d’integració europea, i un atac als principis fonamentals com el dret a la llibertat i el dret a emigrar, a més de perpetuar la intolerància i la segregació de la població més exclosa i en situació més desfavorable. A més, suposa una vulneració flagrant del Dret Internacional i concretament de la Convenció sobre els drets del menor de 1989 i de la Convenció de Viena sobre relacions consulars de 1963, ambdues ratificades per tots els països membres de la Unió Europea.

Els sotasignants veiem amb especial preocupació que el Govern espanyol s’hagi alineat amb les posicions més dures defensades en relació al fet migratori. També volem fer públic el nostre rebuig a l’anunci del Govern d’ampliar fins als 60 dies l’internament de les persones migrades, més encara tenint en compte les condicions deplorables dels centres d’internament al nostre país. Espanya continua vulnerant els drets més bàsics de les persones migrades en situació irregular, doncs permet el manteniment d’autèntics "forats negres", els centres d’internament d’estrangers, sense inspecció judicial, on són recloses persones que no han comès delictes, i les deficiències dels quals han estat reiteradament denunciades no només pel defensor del Poble sinó també pel Parlament Europeu, per les organitzacions humanitàries i pel nostre Grup Parlamentari al Congrés dels Diputats.

Tant el projecte de Directiva com les intencions manifestades pel Govern espanyol són inacceptables perquè donen carta blanca a la vulneració sistemàtica dels drets fonamentals, no plantegen la qüestió des de l’òptica dels drets humans i no només estableixen mesures de privació de llibertat, sinó que tampoc fixen normes de protecció suficients per impedir que les ja deplorables condicions actuals es deteriorin encara més.

Aquesta directiva que vulnera els drets humans dels immigrants és un pas radicalment contrari al model d’Europa que volem. Per tot plegat, els sotasignants exigim al Govern espanyol que rectifiqui en la seva posició favorable a la Directiva i animem la resta de forces polítiques, socials i civils a continuar amb la campanya de denúncia.

Vine al Montseny!

2008-07-10T12:36:00.011+02:00

No em resisteixo a penjar unes fotografies de les meves darreres escapades a aquest paradís que tinc a mitja horeta de cotxe. Si teniu una oportunitat aquest estiu, no deixeu de fer-hi una visita!

L'embassament de Santa Fe amb el massís de les Agudes al fons

L'aveteda de l'obaga del Turó de l'Home, la més meridional de la Península

El massís de Matagalls des del cim de les Agudes

El santuari de Sant Segimon, penjat sobre Viladrau

Contra la crisi: Per un nou model econòmic

2008-06-27T13:23:00.000+02:00

El Pla Territorial Metropolità: Una oportunitat per al desenvolupament sostenible al Vallès

2008-06-25T11:30:00.003+02:00

Article publicat a Línia Vallès el passat divendres 20 de juny

Fins a finals de juliol estarà a exposició pública l’avantprojecte del Pla Territorial Metropolità de Barcelona. Aquest Pla, quan finalitzi la seva tramitació, definirà les línies mestres del desenvolupament de la regió metropolitana en els propers anys. D’aquí la seva enorme importància.

L’actual avantprojecte desenvolupa una Llei del Parlament de 1983. Els governs de CiU no van tenir cap interès en ordenar el territori; per a la dreta i per als lobbys econòmics no hi ha millor planificació de país que aquella que no existeix, de manera que els interessos d’uns pocs són suficients per afectar un territori que és de tothom. Fins el canvi de Govern de 2003 no es van començar els treballs previs del Pla Territorial; per tant, la sola existència d’aquest avantprojecte ja és una bona notícia. Dit això: La proposta que ha tret a exposició pública el Departament de Política Territorial i Obres Públiques té moltes i greus mancances. La primera d’elles és precisament aquesta: Ser una proposta unilateral que no té el consens dels tres grups que donen suport al Govern.

El Pla es recolza en tres potes: Una definició dels espais oberts que cal preservar pel seu valor intrínsec o pel seu caràcter connector; una planificació dels potencials creixements urbanístics; i una proposta d’infraestructures de mobilitat, tant viàries com ferroviàries. I en totes tres ocorre el mateix: Que la música sona bé però la lletra no pas tant. Les línies estratègiques són llocs comuns: compactació de les trames urbanes, generació de noves centralitats amb dotacions de serveis adequades, preservació dels espais naturals en xarxa, aposta per la mobilitat sostenible... Però el desenvolupament que es fa de tot plegat té errors de model i mancances de concreció.

Des d’una perspectiva d’esquerres i ecologista hi ha qüestions que es plantegen amb què no podem estar d’acord, especialment en l’apartat de la mobilitat. Els plànols continuen dibuixant massa xarxa viària nova, tota com a autovia, mentre que l’aposta pel ferrocarril, si bé és clara, no té garanties de donar un servei eficient des del moment que es basa en el tren soterrat (d’alt cost i difícil execució), no va acompanyada dels criteris de gestió corresponents i ignora completament opcions barates i àgils com la del tramvia.

Pel que fa als espais naturals, la seva definició és òptima, però no així el seu blindatge. Massa elements queden pendents de l’elaboració posterior dels Plans Directors Urbanístics, cosa que no permet assegurar que uns espais que apareguin a priori com a protegits no acabin patint un canvi de consideració en els PDU. I algunes zones del mosaic agroforestal – com Gallecs o el connector de la Vall del Tenes – topen amb propostes urbanístiques o de mobilitat difícilment compatibles.

I en quant als nous assentaments urbans, aquests es basen en unes previsions de creixement demogràfic difícilment suportables per una regió tan poblada com ja és la metròpoli barcelonina. No hi ha prou estudis de la capacitat de càrrega del territori i no es consideren en absolut elements com l’abastament d’aigua i energia o el tractament dels residus.

Per tot plegat, cal que no desaprofitem l’oportunitat de dissenyar per a la regió metropolitana, i en particular per al Vallès, una proposta basada en el desenvolupament sostenible i que respongui a l’actual crisi del model econòmic i social vigent, el del petroli barat i les elevades emissions de gasos hivernacle. Això requerirà un diàleg llarg i concessions per part de tothom, però la magnitud del repte bé s’ho val.

Un tonto amb un llapis

2008-06-17T11:02:00.006+02:00

Fins aquest passat divendres no tenia ni idea de qui és Francesc Cano. I la veritat, preferiria continuar sense haver sabut d'ell. Però divendres vaig cometre l'error de fullejar el 9 Nou...

Darrerament abunden els "opinadors" que, a falta d'arguments, es dediquen a provocar i a llançar merda sobre el veí que no els cau bé. És l'escola Salvador Sostres. I el tal Cano sembla que va per aquí.

En la seva secció "Dijous Mercat" (qualsevol que conegui Granollers s'adonarà de la creativitat del títol) aquest "senyor" publicava tres "articles" sobre la crisi de la sequera. En el primer d'ells feia una defensa de la política hídrica dels vint-i-tres anys de pujolisme amb arguments com "es va llançar una campanya d'estalvi d'aigua" (permeteu-me un ooooooh!!! d'admiració) o "es va tirar endavant el regadiu Algerri-Balaguer i el Segarra-Garrigues" (o sia, que es va convertir en regadiu un sòl que, pel règim de precipitacions i per sentit comú, era i havia de continuar sent de secà; per això a Les Garrigues tenen denominació d'origen d'oli i no de blat de moro). Menció apart la seva lloança a l'embassament de Vallfornès (no de Cànoves com ell l'anomena; tenir cura de la toponímia és una mostra d'estima pel país, tant o més gran que votar CiU!), una presa de terres mal feta en ple Parc Natural del Montseny.

Aprofita aquests brillants exemples per denunciar que, des del que llavors era l'oposició (en aquest cas toca ficar-se amb el socialista Jordi Terrades), es digui que "els governs Pujol no van fer res per resoldre el problema de l'aigua a Catalunya". Actitud aquesta que qualifica de "fruit de la més absoluta de les ignoràncies, de la mentida conscient al ciutadà o del pancartisme felipista més dur". Doncs no, "senyor" Cano. Aquestes mesures - i altres en matèria urbanística i de (no) planificació del territori - lluny de resoldre el problema, el van agreujar. Van incrementar la demanda augmentant el desequilibri territorial i sense potenciar l'estalvi i l'eficiència: ni recuperació d'aigües pluvials, ni reutilització del terciari de depuradores... i de dessalinitzadores millor no en parlem: així van deixar la de Pineda, obsoleta en dos dies.

En la seva segona perorata el tal Cano es dedicava a burxar en suposades discrepàncies dins del PSC en matèria de polítiques d'aigua. Aquí, ni hi entro ni hi surto, però a mi m'havien ensenyat a no burxar en les ferides del veí.

I la tercera és per nota en un curs d'estupidesa i de mala educació. La titula "Guillot" en referència al Secretari General d'Iniciativa. Em permeto reproduir la primera i la darrera frases: "Que els ajuntaments de la Comarca tinguin una representació gairebé nul·la de representants d'Iniciativa diu molt de nosaltres". I, en referència als posicionaments d'ICV sobre el Ter i la MAT: "Defensar les dues postures és, de nou, escopir sobre el sentit comú del ciutadà".

Aviam, Cano (llegit de nou això m'estalvio el "senyor"):

Primer: En quant a "ignorància profunda" tu no vas malament. La Coalició ICV-EUiA-EPM té a la Comarca prop d'un 10% de vot, 47 regidors i regidores i tres consellers comarcals. Ostenta tres alcaldies i governa en altres set municipis. Això et pot semblar molt o poc, però els més de 15.000 ciutadanes de la Comarca que van votar la Coalició es mereixen un respecte que tu no els tens.

Segon: De manera anàlega amb la teva afirmació, sempre es podria dir que el teu programa a Catalunya Cultura - pagat amb diners públics - tenia menys oients a tot el país que votants té ICV al Vallès Oriental. I no per això diré que el programa era bo o dolent. El que sí és una dada objectiva és que la Corporació Catalana de RTV va decidir tancar l'emisora i incorporar-la a iCat FM emetent per Internet, per allò d'abaratir costos.

Tercer: En democràcia es pot estar d'acord o en desacord amb el que argumenta cadascú. Les teves veritats absolutes, els teus dogmes i el menyspreu que mostres cap als qui no opinen com tu són més propis de temps afortunadament passats i que alguns intel·lectualoides sembla que enyoreu. Abans que t'exaltis: Em refereixo als vint-i-tres anys de pensament únic convergent.

Quart: Abans d'opinar sobre el posicionament d'ICV en temes com la MAT, la recuperació del cabal del Ter o les dessalinitzadores, fóra bo que et llegissis - ni que fos en diagonal - algun programa electoral d'Iniciativa. Potser aprendries alguna cosa. Ah! I no, l'energia de les dessalinitzadores no prové d'una pila de petaca. Per si et quedava el dubte, més que res...

Europa torna al segle XIX

2008-06-12T11:00:00.003+02:00

Deixa l'hàbit! Cap a una economia baixa en carboni

2008-06-05T11:36:00.004+02:00

Manifest d'ICV amb motiu del Dia Mundial del Medi Ambient

Enguany el Dia Mundial del Medi Ambient, que és el 5 de juny, es centrarà en les solucions i oportunitats per “deixar l’hàbit” i eliminar l’ús del carbó en les economies i estils de vida.

Segons l’informe d’evolució de les emissions de gasos d’efecte hivernacle a Espanya, elaborat per CCOO i José Santamarta, les emissions de gasos hivernacle de l’any 2007 han augmentat un 52’31% des de 1990. Aquest creixement supera per molt el 15% d’augment promig permès a Espanya pel Protocol de Kioto pel període 2008-2012, el que ens situa molt lluny del seu compliment.

La paradoxa és que essent l’Estat espanyol un dels principals incomplidors en la lluita contra el canvi climàtic serà a les nostres latituds on afectarà més aquest canvi.

El problema és que l’incompliment amb Kioto té una relació directa amb un model de creixement absolutament insostenible, econòmica, social i mediambientalment. Complir amb Kioto és aconseguir un model més sòlid i de futur, disposar d’una economia més sana i que generi més equitat.

ICV aposta fermament per l’impuls de polítiques per frenar el canvi climàtic i pensa que són una oportunitat per canviar algunes de les estructures de producció i distribució del poder en les societats occidentals. Hem de passar de ser el paradís del totxo i del ciment a un model a seguir quant a sostenibilitat i desenvolupament, ja que és el que permet assegurar el nostre futur econòmic, i promoure el desenvolupament sostenible a partir de polítiques actives i amb l’objectiu de situar Catalunya i Espanya en l’horitzó de la sostenibilitat, aplicant polítiques transversals, de manera que els criteris en què es basa la sostenibilitat impregnin tota la política del govern.

Aquest procés de transformació i transició cap a una societat sostenible passa necessàriament per un canvi de model amb majúscules. Així, és necessari endegar un nou model d’economia ecològica, de mobilitat, d’energia i de territori, que tinguin com a base els criteris següents:

S’ha de desenvolupar una nova cultura de l’energia basada en l’estalvi i l’eficiència que potenciï les energies renovables i internalitzi els costos energètics que avui s’externalitzen. Es tracta de deixar que aquests costos els assumeixi, de manera més o menys difusament, el conjunt de la societat, el sector públic o les generacions futures.

En el marc global dels problemes del sistema energètic i de les emissions de gasos d’efecte hivernacle, molts han volgut veure l’energia nuclear com si fos la panacea: però ni és la solució al canvi climàtic, ni és una energia barata, ni existeixen recursos il·limitats ni tampoc elimina la dependència energètica. I no és la solució al canvi climàtic perquè substitueix emissions de CO2 per residus radioactius, la vida activa dels quals va més enllà de desenes de milers d’anys, i pels que encara no hi ha tractament factible. De fet, l’últim incident ocorregut a Ascó ens demostra que l’energia nuclear és una tecnologia insegura i immadura.

ICV proposa un tancament gradual de les centrals nuclears tot assegurant el subministrament energètic a partir de fonts netes. Es tracta de definir un període de transició un cop les centrals nuclears estiguin amortitzades (pel cas d’Espanya són 25 anys) i fer una pròrroga de 5 anys més, durant la qual es generaria un fons a partir dels beneficis de les centrals. El fons tindria el repartiment següent: 20% destinat al manteniment i seguretat de les CCNN, 15% al gestor de la central corresponent, 15% destinat a la dinamització social i econòmica de les zones més directament afectades pel futur tancament de les CCNN (amb participació dels seus ajuntaments), 50% per a l’impuls i la inversió en plans d’energies renovables i de millora de l’estalvi i l’eficiència energètica.

Les polítiques en el sector del transport a Espanya han de reorientar-se d’immediat ja que la política real segueix sent la d’afavorir el transport per carretera de mercaderies i de viatgers, en detriment d’altres modes més racionals i sostenibles. No sembla la manera de disminuir les emissions difuses, amb les que tenim un greu problema en aquests moments.

Les infraestructures en les que invertir per fer avançar la societat no han de ser necessàriament carreteres i autopistes. ICV vol més infraestructures, però les vol sostenibles i per a la majoria.

La política urbanística ha de promoure la ciutat mediterrània densa, compacta i amb mescla d’activitats, amb barris on habitatges, treball i serveis estiguin pròxims, possibilitant la mobilitat en transport públic, minorant la segregació espacial i social de les ciutats, i limitant el creixement de les grans àrees metropolitanes.

Cal passar d’una economia basada en bona mesura en la construcció i en l’automoció, que és insostenible i mostra signes preocupants d’esgotament a una economia liderada pels sectors del transport públic i les energies renovables, que tenen un valor afegit i poden desenvolupar una demanda superior a la dels sectors actualment preponderants.

Un model de desenvolupament més sostenible, com el que proposa ICV, genera riquesa i ocupació, fa que la nostra economia sigui més competitiva, que creixem de forma sostenible i socialment justa, és a dir, de forma eficient, moderna, generant riquesa i ocupació per a la majoria, per ser competitius sense hipotecar el nostre futur.

Aquest canvi de model ha de tenir aquests objectius com a mínim:

o La reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle del 30%, per l’any 2020, prenent com a base les emissions de 1990, i del 80%, per l’any 2050.

o La reducció del consum d’energia primària un 20% l’any 2020 respecte el nivell del 2000, i un 50% pel 2050.

o Assolir a partir d’energies renovables un 30% de l’energia primària l’any 2020, i un 80% l’any 2050.

Per no oblidar

2008-05-09T16:11:00.002+02:00

Eduardo Madina: Un home valent

2008-04-28T11:22:00.010+02:00

El passat dissabte vaig estar, convidat pels socialistes granollerins, en una conferència de l'Eduardo Madina. Tot i que, en un principi, el tema de la xerrada era això que anomenem l'Espanya plural, i com d'altra banda era inevitable, l'acte va derivar cap a una disertació sobre la situació política a Euskadi. Una disertació brillant i valenta, allunyada de sectarismes i dogmes. Si això sempre és d'agrair, ho és més quan prové d'una persona que, per les seves experiències vitals, tindria motius prou justificables per ser sectari i dogmàtic.

Més enllà de la seva lúcida anàlisi del moment socio-polític que viu el seu país, em va agradar de Madina la seva aposta pel laicisme entès com la negació de les veritats absolutes, ja no religioses sinó polítiques. La tolerància i el diàleg enfront dels qui pretenen imposar les seves idees per la força. La particularitat i la llibertat de l'individu davant de les etiquetes atorgades pels qui creuen que tenen el monopoli de la veritat. Ni carnets de bons i de dolents ni pensaments únics.

Sense deixar d'assenyalar ETA com l'única culpable del conflicte basc (dic "conflicte" perquè va ser la paraula que va usar ell en diverses ocasions) el diputat del PSE no es va estar de fer autocrítica del paper jugat pels partits democràtics en general i pels socialistes en particular; per exemple, en manifestar la "incomoditat" que li genera la Llei de Partits que va il·legalitzar l'esquerra abertzale. Una opinió que de ben segur no té bona acollida en molts sectors del socialisme espanyol, com tampoc la devia tenir la seva participació en el magnífic documental de Julio Médem La Pelota Vasca. La piel contra la piedra.

Tant de bò que algun dia - a poder ser no molt llunyà - el PSOE tingui més d'Eduardo Madina i menys de Juan Carlos Rodríguez Ibarra...

Parlem de trens?

2008-04-26T23:01:00.004+02:00

Governant les contradiccions

2008-04-22T19:10:00.005+02:00

Voltant per la blogosfera ecosocialista és fàcil adonar-se com la gestió de la crisi de la sequera per part del Departament que dirigeix en Cesc Baltasar ha aixecat passions enfrontades entre la mateixa família d'Iniciativa.

Tant de soroll de comunicats, manifestos i declaracions entrecreuades pot portar a pensar que el projecte ecosocialista està en crisi. Res més lluny de la realitat. Que hi hagi debat intern, tant del fons com de les formes, és el millor símptoma de la importància del paper de l'esquerra transformadora roja i verda que ICV representa. Altra cosa és que aquest debat es vehiculi pels canals adequats, però a mi aquesta qüestió em sembla secundària, malgrat el rebombori que comporta.

El que sí posa de relleu l'actual situació són les contradiccions que, per a una força minoritària com ICV, suposa estar en un govern com el que presideix José Montilla. És sobre aquest element sobre el que voldria fer una reflexió una mica més detinguda.

Partim de la base que governar ha de ser entès com una eina, no com un objectiu. Una eina per dur a terme les polítiques d'esquerres i ecologistes que Iniciativa du en els seus programes electorals, ni més ni menys. D'aquest principi se'n poden extreure dues derivades: La primera, que cal valorar en la seva justa mesura el paper d'Iniciativa en el Govern, a partir de les polítiques concretes i no del soroll mediàtic o de qüestions conjunturals. I la segona, que el dia que formar part del Govern d'Entesa no garanteixi uns efectes polítics en la direcció d'un país socialment més just i territorialment més cohesionat i sostenible, el millor fóra deixar-ho.

Sense Iniciativa al Govern no s'haurien aprovat lleis com la del Dret a l'Habitatge o la del Memorial Democràtic; no tindríem l'actual Xarxa Natura 2000 ni hi hauria càmeres a les comissaries catalanes (mesura que, convé recordar-ho, proposava entre d'altres Amnistia Internacional). Aquests són exemples d'un bagatge de gestió de govern que ICV ha de saber administrar.

Dit això, en els propers mesos passaran pel Parlament qüestions sobre les quals Iniciativa hi té molt a dir i al voltant de les quals no hi ha - si més no de moment - un posicionament unànime de les tres forces que donen suport al Govern d'Entesa. Són temes com el Pla Territorial de la Regió Metropolitana, el Pla Nacional per a les Infraestructures o la Llei d'Educació de Catalunya, sense oblidar la gestió del Decret de Sequera i de les inversions vinculades.

Serà la capacitat d'Iniciativa d'influir en aquestes decisions la que dictaminarà si ICV ha de continuar o no recolzant el Govern d'Entesa. Perquè aquests són debats de model de país, i dins d'un executiu hi pot haver desacords sobre actuacions concretes, però no sobre les línies polítiques mestres.

República: Igualtat, democràcia i progrés

2008-04-09T17:59:00.003+02:00

Manifest d'ICV de Granollers amb motiu

del 77è aniversari de la proclamació de la II República

Novament la gent d’Iniciativa per Catalunya Verds tornem a commemorar l’aniversari de la proclamació de la II República a Granollers. Aquest acte que ja fa uns quants anys que anem repetint té una triple significació d’homenatge, de reivindicació i d’afirmació.

Homenatge a totes les dones i tots els homes que van lluitar per portar la democràcia al nostre país i la nostra ciutat, tant aquells que van participar en l’adveniment de la república com aquells que ja en el segle XIX van crear els primers nuclis republicans i democràtics a Granollers.

Reivindicació, perquè malgrat les nostres repetides peticions, l’Ajuntament de Granollers encara no ha fet cap acte efectiu de recuperació de la memòria històrica de la República.

I, per últim, d’afirmació. Perquè el nostre republicanisme no és nostàlgic ni historicista. Creiem en els ideals que encarna la república.

Defensem la igualtat que fa que ningú pugui ser superior a ningú i tots els càrrecs polítics estiguin sotmesos a democràtica elecció; una igualtat que no fa distincions religioses ni accepta que la religió s’entremeti en la voluntat col·lectiva de convivència ciutadana.

Defensem la democràcia republicana entesa no només com un sistema representatiu i consultiu, si no com a una implicació constant de la ciutadania en la política i un control constant dels representants democràtics.

I reivindiquem que el progrés social i democràtic només serà possible, com així ha estat fins ara al llarg de la història, amb l’aprofundiment de la llibertat personal i col·lectiva i aquesta passa, en el nostre país, per la construcció d’una República Federal i plurinacional.

L'aigua i la demagògia

2008-04-08T11:22:00.007+02:00

M'havia promès no escriure sobre la polèmica de la gestió de la sequera. De fet, intento no escriure sobre els temes que tracta tothom, més que res perquè a la blocsfera sempre es poden trobar articles millors que els meus. Així per exemple, no veureu al meu bloc cap anàlisi dels resultats electorals del passat 9 de març.

Ara bé, el linxament que està patint el Departament de Medi Ambient, i molt en particular el Conseller Cesc Baltasar, per part de determinats grups de pressió polítics, mediàtics i econòmics m'ha fet canviar d'opinió. Un linxament sobre el qual ironitza brillantment - com és habitual - Ferreres en la seva vinyeta d'avui a El Periódico.

No negaré l'evidència: Des de la Conselleria s'han produït errors de comunicació. I algun d'ells, greu. S'ha informat tard sobre el projecte de transvasament (sí, transvasament, encara que sigui puntual i reversible) del Segre. I de vegades s'ha generat entre la ciutadania certa sensació d'improvisació, una sensació que d'altra banda no es correspon amb la molta i bona feina duta a terme en matèria d'estalvi i gestió de l'aigua en els anys que ICV porta al capdavant de Medi Ambient.

No obstant, potser el major error ha estat confiar en un PSOE que sembla tenir més interès a dinamitar el Govern d'Entesa i aplanar el camí cap a la sociovergència que a procurar que a Catalunya es facin polítiques d'esquerres i ecologistes. Serveixi com a exemple de la deslleialitat del Govern de l'Estat la desautorització de la captació del Segre "per insostenible" el mateix dia que el Consell de Ministres autoritzava el transvasament Tajo - Guadiana.

I llavors hi ha CiU. La Convergència i Unió que no va deixar en herència ni una sola infraestructura d'abastament d'aigua de boca després de "gestionar" quatre decrets de sequera com l'actual i que ara aprofita una situació excepcional per, de manera irresponsable i oportunista, qüestionar les mesures estructurals del Departament de Medi Ambient. La CiU que condiciona qualsevol acord de país sobre la sequera al transvasament del Roine i - per tant - a generar a Catalunya una situació de dependència de les administracions franceses en quant a recursos hídrics.

I és que si es va al fons, més enllà de les mesures puntuals per sortir airós d'una situació excepcional, quan es va a les propostes estructurals, tothom es treu la careta. ICV manté la seva aposta per la no inteconnexió de conques: la captació del Segre té data de caducitat, la inauguració el maig de 2009 de la dessaladora del Prat. CiU, en canvi, continua amb els deliris de les obres faraòniques model Roine, que no donarien servei en una dècada i que incorporarien uns sobrecostos en el preu de l'aigua superiors inclús als del projecte de transvasament de l'Ebre del vell Plan Hidrológico Nacional del PP. Això és el que no diuen ni Convergència ni els sectors afins. Per què serà?

Pla Ferroviari Catalunya 2014: El tren de tothom

2008-03-12T14:39:00.008+01:00

(Article publicat a Revista del Vallès el passat divendres 7 de març)

En la campanya electoral que s’acaba aquest divendres el ferrocarril ha jugat un paper rellevant. A Convergència i Unió s’han assabentat de la seva existència i ara prometen el contrari del que van fer no només quan governaven a la Generalitat, sinó quan eren decisius a Madrid. El Partit dels Socialistes, per la seva part, ha “posat en funcionament” l’Alta Velocitat fins a Sants després que les presses per una inauguració electoralista causessin un malson als usuaris de Rodalies.

Mentrestant, per anar en tren des de Vic fins a Barcelona se segueix trigant una hora i mitja, això és, el mateix que fa setanta anys. Per aquest motiu, perquè el ferrocarril que usa diàriament la immensa majoria de la ciutadania segueix estant a l’UCI, des d’Iniciativa per Catalunya Verds hem presentat el Pla Ferroviari Catalunya 2014. Un pla elaborat per la societat civil, en concret per l’Associació per a la Promoció del Transport Públic (PTP) i assumit per ICV com a element bàsic de les propostes en matèria d’infraestructures de mobilitat.

Amb set mil milions d’euros es pot girar com un mitjó la situació de la nostra xarxa de ferrocarril convencional en només sis anys. Pot semblar una xifra molt elevada, però perquè tothom es faci una idea: És tant sols el 21% de la inversió en infraestructures que preveu la disposició addicional tercera de l’Estatut. I més punyent: És el mateix que ha costat una única línia d’Alta Velocitat, la de Madrid a Barcelona.

Amb aquests set mil milions es pot convertir Rodalies en un autèntic metro de la Regió Metropolitana, amb freqüències de pas en hores punta de 5-7’ i noves línies, com la de Granollers a Mataró i la de Mollet a Sabadell i la Universitat Autònoma. I es pot estendre aquest model a les àrees metropolitanes de les altres capitals catalanes.

Amb aquests set mil milions és possible tenir una autèntica xarxa de trens regionals que doni cohesió el territori. Una xarxa on Granollers seria un node on enllaçar el corredor prelitoral cap a Girona i el Penedès amb l’eix Barcelona – Vic – França i amb els serveis al Maresme.

Amb aquests set mil milions es pot, d’una vegada per totes i seguint el model que funciona a Europa, prioritzar el transport ferroviari de mercaderies, traient així de les carreteres bona part del trànsit de pas de vehicles pesants i evidenciant que l’actual xarxa viària, convenientment condicionada, és suficient.

Amb aquests set mil milions, en definitiva, és factible donar un servei ferroviari de qualitat a una immensa majoria de la població amb un impacte mínim sobre el territori. No ens sembla una mala inversió...

La campanya havia d'haver continuat

2008-03-08T11:41:00.007+01:00

Vagi per endavant la meva repulsa a l'atemptat d'ahir on va morir l'exregidor del PSE Isaías Carrasco. Aprofito l'avinantesa per expressar el meu condol i la meva solidaritat a tota la família socialista, com ja vaig fer-ho ahir amb les executives local i comarcal del PSC.

Dit això: Crec que va ser un error suspendre la campanya. Els demòcrates no podem permetre que una banda d'assassins condicioni la nostra agenda. Els temps, en una societat de dret, els marquem els qui creiem que qualsevol idea es pot defensar amb la paraula, i no pas els qui utilitzen les pistoles. Respecto profundament els qui consideren que l'aturada de la campanya és un signe de respecte cap a la víctima, però... ¿quin millor homenatge per a un representant del poble que no permetre que els seus assassins pertorbin la normalitat d'un procés electoral?

Potser sí que hi ha un homenatge millor: Que demà la ciutadania vagi massivament a votar i que ho faci sense sentir-se condicionada ni coartada pels covards que, sentint-se acorralats, fan l'únic que saben fer, que és matar.

Per acabar llenço una pregunta a l'aire. El passat 26 de febrer quatre dones van morir a causa de la violència masclista. S'hauria d'haver aturat la campanya per respecte a les víctimes?

23-F: Va d'aniversaris

2008-02-23T08:16:00.011+01:00

23 de febrer de 1981. Intent de cop d'estat encapçalat pel tinent coronel Antonio Tejero (el del "Todo el mundo al suelo" i els trets contra el sostre del Congrés), i el capità general Jaime Milans del Bosch (el dels tancs als carrers de València).

Han passat vint-i-set anys i a Espanya gaudim d'una democràcia estable (malgrat els apocalíptics de torn i alguns fusells i sotanes que enyoren temps "millors") i integrada a la Unió Europea. Ara, en època d'eleccions, caldria rememorar el que va costar la consolidació del règim democràtic en aquest país. Per recordar a la ciutadania la importància d'anar a votar, però també per exigir responsabilitat i ètica a la classe política.

Malgrat tot, des de 1981 hi ha coses que no han canviat. Seguim amb les mateixes regles del joc (la Constitució de 1978), unes regles que no reconeixen la plurinacionalitat de l'Estat Espanyol i que apuntalen la monarquia que vam heretar de la dictadura. Potser va sent hora d'un rentat de cara a les bases de l'Estat...

23 de febrer de 1987. Fundació d'Iniciativa per Catalunya per part del conjunt de l'esquerra transformadora catalana. L'històric PSUC, el Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC) i l'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra (ENE) decideixen sumar amb gent independent provinent dels moviments socials per crear un pol alternatiu a l'esquerra de la socialdemocràcia.

Des de llavors el projecte d'Iniciativa s'ha orientat cap a l'ecosocialisme, assumint els "vells somnis de l'esquerra" a què sovint fa referència Joan Herrera i incorporant les aportacions de l'ecologisme polític. Vint-i-un anys després, la coalició entre ICV i Esquerra Unida i Alternativa segueix treballant per consolidar aquest espai roig i verd de l'esquerra transformadora, ecologista i catalanista, hereva del PSUC lluitador per les llibertats, el del Guti, d'en Miguel Núñez i d'en Gregorio López Raimundo, entre tants d'altres.

Força Penya!

2008-02-10T23:03:00.000+01:00

Permeteu-me que avui arraconi la política i dediqui un post al món de l'esport.

Aquesta tarda la Penya, el Joventut de Badalona, ha guanyat - onze anys després - la Copa del Rei de bàsquet. I ho ha fet superant en tres dies tres equips (el Pamesa de València, el Reial Madrid i el Tau Baskonia de Vitòria) que el superen en pressupost però que no compten amb un capital que també juga: 78 anys d'història, la millor pedrera del bàsquet català i espanyol i una ciutat bolcada des de sempre.

En una Catalunya on sovint es tendeix, també en l'esport, al pensament únic, convé recordar de tant en tant l'existència d'una munió de clubs que combinen la competició d'elit amb la formació de joves esportistes des dels valors de la solidaritat i la capacitat de sacrifici. Com la Penya. O com el Balonmano Granollers.

Idees clares, justes, valentes

2008-02-04T11:02:00.000+01:00

Aquí teniu les trenta propostes que les persones assistents a la convenció programàtica del passat 26 de gener vam escollir com a prioritàries d'entre totes les que apareixen al programa electoral d'ICV-EUiA de cara a les eleccions generals del 9 de març.

Contra les subhastes del PSOE i el PP...

LES 30 PROPOSTES PRIORITÀRIES D’ICV-EUiA PER UNA MAJORIA PLURAL D’ESQUERRES I ECOLOGISTA

1. Pla de convergència social amb la UE-15, que incorpori una reforma de la Llei General d’Estabilitat Pressupostària que situï l’objectiu de sostenibilitat pressupostària a llarg termini i permeti dèficits puntuals.

2. Reforma fiscal per millorar la progressivitat i l’equitat del sistema fiscal. Equiparació progressiva del la pressió fiscal espanyola amb la mitjana de la UE-15.

3. Augmentar el salari mínim a 1000 €. El salari mínim digne ha de ser superior al 60% del salari mitjà de cada país.

4. Lluitar contra la sinistralitat. Tipificació en el Codi Penal de l’incompliment continuat de la Llei de prevenció de riscos laborals.

5. Regular la jornada laboral de 35 hores setmanals aplicable a tots els assalariats i assalariades. Regulació mitjançant llei del dret de participació a l’organització del treball, amb especial atenció a la regularització del temps i a la conciliació de la vida personal i laboral.

6. Lluita contra les deslocalitzacions. Promoure plans d’actuació envers aquells sectors productius que poden ser objecte de reestructuració industrial, amb l’objectiu d’anticipar-se als canvis. Condicionar tot ajut públic a l’empresa a la seva continuïtat en el temps.

7. Estratègia Estatal contra el Canvi Climàtic: Llei d’estalvi i eficiència energètica per a la reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle en un 30% l’any 2020; Llei d’energies renovables per generar un 30% de l’energia primària a partir d’energies renovables l’any 2020 i Llei de Mobilitat Sostenible.

8. Reforma Fiscal Verda. Mesures de fiscalitat energètica per tal d’afavorir la reducció d’emissions, l’estalvi, l’eficiència i l´ús d’energies netes i renovables.

9. Nova Cultura de l’Aigua. No als transvassaments. Nova llei d’aigües, amb la finalitat d’impedir que determinades concessions siguin aprofitades per fer negoci i que es converteixin així en un “mercat de l’aigua”.

10. Tancament gradual de les centrals nuclears, mitjançant un Pla Pont. La darrera central es tancarà el 2018.

11. Pla ferroviari 2014. Amb l’objectiu que el 94% dels catalans i les catalanes accedeixin al ferrocarril, s’invertiran més de 7.000 milions d’euros per modernitzar i ampliar la xarxa de ferrocarril de rodalies i regionals.

12. Increment de la despesa pública en habitatge fins el 2% del PIB. La fiscalitat ha de deixar de prioritzar el suport a la venda en benefici del lloguer i de l’ajut selectiu als sectors més desafavorits en l’accés a l’habitatge.

13. Desplegament de la Llei de la Dependència: incorporar un finançament suficient, estable i sostingut en el temps, i la reducció del calendari d’implantació.

14. Pobresa zero. Establir per llei la Pensió Bàsica Universal. Increment de les pensions mínimes per sobre l’índex de suficiència de recursos i apropament al salari mínim interprofessional.

15. Nou pacte sanitari entre el Govern central i les Comunitats Autònomes: ampliació del finançament sanitari i de les prestacions comunes (bucodentals, teràpies naturals, salut mental).

16. Universalització de l’escolarització gratuïta i de qualitat en l’educació infantil de primer cicle 0-3 anys.

17. Assolir la completa gratuïtat en els nivells obligatoris, amb la promoció de la reutilització i socialització dels llibres de text i del material escolar.

18. Millorar el finançament local. Compliment del principi de suficiència financera per generar dinàmiques d’equilibri social i mediambiental. Participació dels ajuntaments en la recaptació de l’IVA i l’IRPF.

19. Ple desplegament de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya durant la propera legislatura. Reforma de lleis estatals, reforma de la LOPJ, del model de finançament, traspàs de totes les matèries previstes a l’Estatut, participació en organismes estatals i participació de Catalunya a la UE.

20. Impulsar la reforma federal de la Constitució, que ha de reconèixer el caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüístic de l’Estat i ha de recollir el dret a decidir des dels principis federals.

21. Establir impostos globals del tipus Taxa Tobin sobre els fluxos de capital especulatiu, la recaptació dels quals serveixi per incrementar l’ajuda als països empobrits.

22. Reorientar el pressupost d’I+D. No a la I+D militar. En els pressupostos de l’any 2007 s’hi van destinar cinc vegades més diners a l’I+D militar que a l’I+D científica.

23. Estat laic. Derogació dels acords del Vaticà de 1976 i 1979. Regulació de les relacions entre l’Estat i l’Església Catòlica, així com la resta de confessions, mitjançant el règim de legislació ordinària.

24. Impulsar la llei de despenalització de l’eutanàsia, pel dret a una mort digna.

25. Reforma de la Llei electoral. Per avançar en la proporcionalitat, amb l’objectiu d’assolir una veritable igualtat de vot i facilitar la participació. Augmentar la composició del Congrés dels Diputats.

26. Interrupció voluntària de l’embaràs per lliure decisió de les dones, en el marc d’una nova Llei de salut sexual i reproductiva.

27. Potenciar les polítiques familiars del temps. Ampliar el permís de maternitat fins als 6 mesos i el permís de paternitat fins als 3 mesos.

28. Reforma de la Llei d’Estrangeria. Tota autorització de residència ho ha de ser també de treball. Eliminació dels centres d’internament.

29. Plena igualtat de drets i deures. Dret de vot per a les persones migrades amb un any de residència a l’Estat per a les eleccions locals i tres per a la resta.

30. Augmentar els recursos per a beques i ajuts en tots els nivells formatius, equiparant-los al nivell de despesa europea (UE-15), i traspàs de la gestió i l’atorgament a les CCAA.

La política internacional i alguns estereotips caiguts

2008-01-17T15:00:00.000+01:00

Admeto que, quan llegeixo les notícies al diari, l'interès l'acostumo a centrar en les qüestions més properes. M'agrada la política "de proximitat", i això em porta a prestar més atenció a les notícies locals i nacionals que a l'actualitat internacional, que es regeix per uns paràmetres que massa sovint se'm fan difícils d'interpretar.

Dit això, en la darrera setmana hi ha hagut algunes notícies provinents de l'exterior que, a banda que poden tenir la seva lectura en clau casolana, m'han cridat força l'atenció. I no només pel seu contingut sinó, tant o més, pel seu origen. M'explico:

1. Canadà pr o hibeix la donació d'òrgans a homes que hagin tingut una relació homosexual en els darrers cinc anys.

Un sap que (per a desgràcia de la universalitat dels drets humans bàsics) l'homosexualitat és una realitat que té una acceptació (si més no oficial, pública) molt diferent en funció de la cultura, de la religió (sempre tan disfressada de política... o és a l'inrevés?) i de les tradicions de cada indret. I, en funció d'això, s'esperaria que una notícia com aquesta provingués de Kuwait, de Somàlia o de la Polònia dels Kaczynski. Doncs no. El govern que comet aquesta aberració i que insulta així la intel·ligència de la seva ciutadania és el d'un Estat tan avançat i modern com pot ser Canadà, amb un govern conservador equiparable a qualsevol dels de la dreta europea. Què en deu pensar d'això, Mariano Rajoy? Del que n'opini Rouco Varela prefereixo ni preocupar-me'n...

2. El govern xinès prohibeix la distribució gratuïta de bosses de plàst ic e n tendes i supermercats.

I ho fa no només per reduir la seva (cada vegada més) ingent factura energètica, sinó per reduir l'impacte d'aquests productes sobre el medi matural i per reduir les emissions de CO2. No es tracta d'una mesura pionera, ja que n'hi ha de similars en indrets tan dispars com Irlanda, la República Sudafricana o Bangla Desh. Però sobta que un país que no és precisament conegut per les seves apostes ambientalistes promogui una mesura (el retorn a la bossa de tela i al carret de la compra) que - no en tinc cap dubte - generarà el rebuig de molts sectors quan - i serà aviat - la promogui el departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya.

3. França suspèn la producció de blat de moro transgènic aplicant el principi de precaució sanitària.

O sigui, que el conservador govern de Sarkozy veu prou indicis com per prendre una mesura que a Catalunya i Espanya el PSC-PSOE (i, no cal dir-ho, el PP i CiU) menystenen. Sense anar més lluny, fa només unes setmanes que la Junta de Portaveus de l'ajuntament de Granollers ni tan sols va considerar oportú discutir una moció d'ICV demanant declarar el nostre municipi lliure d'organismes modificats genèticament. Sarkozy avança Zapatero i Narbona per la via ecologista? La dreta francesa creu més que el centre-esquerra català i espanyol en l'agricultura ecològica? Tan gran és la pressió de la multinacional Monsanto sobre el govern espanyol?

Amb H d'Herrera

2008-01-04T10:38:00.001+01:00

Ja podeu visitar el nou bloc d'en Joan Herrera. Com segurament ja sabreu, en Joan ha estat diputat d'ICV al Congrés en la legislatura que ara s'acaba, i repeteix com a cap de llista d'ICV-EUiA a les eleccions generals del proper diumenge 9 de març.

Coses de Família

2008-01-02T13:22:00.001+01:00

Llegeixo a El Periódico d'avui una columna d'opinió d'en Joan Tàpia sobre el que ell anomena "el míting dels bisbes", en al·lusió a la concentració del passat 30 de desembre convocada per l'arxidiòcesi de Madrid sota el lema Por la familia cristiana. La conclusió del columnista és rotunda: "L'Església espanyola no té autoritat moral per usar el nom de la democràcia en va".

Si un fos extraterrestre pensaria que el columnista s'ha fet un embolic. Què tenen a veure la concepció cristiana de la família i l'Estat democràtic? Aparentment res... oi que no? Doncs resulta que sí. Resulta que per a la Conferència Episcopal espanyola es tracta de dos conceptes íntimament lligats, pràcticament indissolubles. Així ho va manifestar en la seva al·locució del dia 30 l'arquebisbe de València, Agustín García-Gasco: "La cultura del laïcisme radical (...) condueix a la desesperança pel camí de l'avortament, el divorci exprés (...) Per aquest camí no es respecta la Constitució de 1978 i ens dirigim cap a la dissolució de la democràcia". I es va quedar tan ample.

I com s'havia de quedar, comptant el que es va afanyar a afegir l'arquebisbe de Madrid, l'ínclit Antonio Rouco, per al qual la legislació en matèria de drets socials duta a terme pel Govern Zapatero en els darrers quatre anys (llei dels matrimonis homosexuals, modificació de la llei del divorci...) constitueix "una marxa enrere a la Declaració dels Drets Humans de l'ONU sobre el dret de la família a ser protegida per l'Estat". I per acabar-ho d'adobar, tenim la perorata que Papa Ratzinger va llançar amb motiu de l'Any Nou: "Qui, fins i tot inconscientment, obstaculitza l'institució familiar, fa fràgil la pau comunitària, nacional i internacional".

Un pot pensar que tot plegat és un fogot eclesiàstic propi de l'època nadalenca. Però si s'ha anat seguint l'evolució del discurs de la jerarquia catòlica, en particular de l'espanyola, en els darrers mesos, és fàcil adonar-se que hi ha una qüestió de fons: En un moment en que l'Església sent que està perdent de manera definitiva el contacte amb la societat, enlloc d'obrir-se i modernitzar-se es dogmatitza i s'atrinxera en la seva doctrina més conservadora.

Així, l'única "família" vàlida és la "família cristiana", i tot el que s'aparti d'aquest estàndard és un pas més cap a la desnaturalització de la persona i, en definitiva, cap a la pèrdua total dels valors que consideren propis. El problema és la tendència de l'Església a entendre com a propis valors universals com la democràcia, la pau o la solidaritat. Uns valors que tan poc han fomentat en un passat massa proper ja no només amb el seu suport al franquisme a Espanya, sinó recolzant dictadures sagnants a l'Amèrica Llatina o demonitzant la planificació familiar en una Àfrica delmada per la SIDA i per les taxes de natalitat insostenibles.

Difícil ho tenen, en aquest context, moviments de renovació com Església Plural...

Nou servei de bus per als regidors granollerins que viuen a Bigues i Riells

2007-12-28T12:26:00.000+01:00

Després de mesos de negociacions, l'Ajuntament de Granollers i l'empresa d'autocars Sagalés han arribat a un acord per ampliar el seu servei entre Bigues i Riells i la capital vallesana, amb l'objectiu que els caps dels grups municipals de CiU i el PP a Granollers, que resideixen en urbanitzacions d'aquest bonic municipi de la vall del Tenes, puguin desplaçar-se en transport públic als plens i les comissions informatives.

Pius Canal, candidat de Convergència i Unió a l'alcaldia de Granollers en les eleccions del passat mes de maig, ha declarat que "ja era hora que als regidors que ens veiem obligats a desplaçar-nos diàriament per complir amb les nostres obligacions al Consistori se'ns facilités la possibilitat de fer-ho en transport col·lectiu". En Pius ha afegit que "d'aquesta manera es fa cas de l'aposta de CiU per una mobilitat més sostenible", alhora que ha manifestat que "amb mesures com aquesta es demostra que infraestructures com el Quart Cinturó no són necessàries".

Per la seva banda, la popular Àngels Olano s'ha mostrat igualment satisfeta amb l'acord però ha afegit que, donat que ella també és diputada al Parlament, "s'hauria de posar en marxa una línia directa entre Bigues i Riells i el parc de la Ciutadella". A hores d'ara s'estan negociant encara aspectes com la incorporació dels altres dos regidors del PP de Granollers, Enrique Hernández i Fermín Gutiérrez, com a agents de seguretat de les línies que utilitzi la seva cap de cartell electoral.

Bones Festes!

2007-12-21T23:32:00.000+01:00

Servidor us desitja a tots i totes unes Bones Festes. Amb la col·laboració de Rodalies Renfe...

Per cert: No era avui que arribava l'Alta Velocitat a Barcelona?